Iolanda Batallé i Prats és escriptora, editora i actual directora de la Llibreria Ona. Amb una trajectòria literària consolidada, ha publicat títols com La memòria de les formigues, Faré tot el que tu vulguis o Massa deutes amb les flors, amb els quals ha explorat l’univers femení des de la intimitat, el desig i la paraula. Ara, però, fa un pas més enllà i escriu Valenta com tu. La nostra vida sencera és un #MeToo (Destino), un llibre colpidor i necessari en el qual recull, amb una escriptura afilada i valenta, les agressions masclistes que ha viscut al llarg de la seva vida i que han patit també moltes dones del seu entorn.
Amb aquest text trenca el silenci i desafia el relat dominant que sovint invisibilitza la violència quotidiana que travessa els cossos i les vides de les dones. Valenta com tu és una crida a posar nom al dolor, a fer-lo públic i compartit, a deixar de carregar-lo en solitud. En aquesta entrevista, Batallé reflexiona sobre el poder reparador de la literatura, la responsabilitat de fer visibles aquestes violències i la urgència de continuar parlant —fins que ja no calgui fer-ho.
Per què has decidit parlar d'aquestes violències i per què ara?
El 25 de novembre vaig fer un fil a les xarxes explicant un cas d'un intent de violació i un cas d'un abús de poder clar en una empresa i va tenir molt ressò, moltíssimes dones comentant i compartint experiències seves. L'endemà em van demanar a TV3 que expliqués el cas de l'intent de violació. Això encara va tenir més ressò i aquella mateixa nit vaig arribar a casa i vaig escriure un text amb tots els abusos patits que s'han fet a la meva vida des que neixo fins ara, que soc una cinquantina.
La violència més immensa és que ens maten, ens maten a una, ens maten a totes
I te’n van sortir molts?
Sí, començo a escriure, i un cas, i un altre cas, un altre cas i no s'acabava mai. Va ser una presa de consciència encara més gran perquè em sortien casos que jo no havia ni viscut com a abusos. La violència més immensa és que ens maten, ens maten a una, ens maten a totes i, per desgràcia cada setmana mor alguna dona.
Assassinats, violacions i tota mena d’abusos.
Òbviament. I les petites violències als llocs de treball, a la família, a l'escola, on sigui, aquestes petites violències dia rere dia també poden matar. Hi ha moltes dones que s'acaben suïcidant perquè les han silenciat eternament, o menystingut dia rere dia, i això també mata.
Totes patim violències, tota la nostra vida sencera és un #MeToo
Valenta com tu va ser, doncs, escrita des de la necessitat?
Sí, i alhora des de la clara voluntat de trencar silencis, d'allò que deia l'Audre Lorde de: “El meu silenci no em va protegir, el teu silenci no et protegirà”, o la Rosa Fabregat, que té aquest poema que convido molt a llegir, que és “No callarem, les dones, no callarem”. Totes patim violències, tota la nostra vida sencera és un #MeToo. D'alguna manera o altra a totes se'ns diu, “Ui no, això no ho expliquis, d'això no en parlis, ui no, perquè si dius això semblarà que has fet alguna cosa mal feta, perquè si no els ha passat a les altres i t'ha passat a tu és que tu has fet alguna cosa”, i això també és un abús.
La protagonista guanya, primer perquè sobreviu, perquè no la maten, guanya perquè està viva, però encara més perquè no odia
Suposo que t’han arribat molts missatges de moltes dones, en recordes algun d’especial?
La Pilarín Bayés va definir-lo com un llibre d'aventures perquè a la protagonista, des que neix fins ara, li passen coses, però guanya, primer perquè sobreviu, perquè no la maten, guanya perquè està viva, però encara més perquè no odia. Si llegeixes el text esperaries que aquesta persona odiés i no odia. I aquesta és la victòria. Em va agradar molt que ho identifiqués. Perquè a mi des de molt petita em marca la frase de Fuster de: “M'odien i no passa res, m'obliguen a odiar-los i aleshores sí que passa”. Amb la Pilarín compartim aquesta idea del somriure militant, que és un somriure d'actitud.
Quina d'aquestes violències que has patit ha estat la més difícil d'explicar?
La violència que m’ha costat més d’explicar és la que no m’ha passat a mi. Tot i que narro intents de violació que, òbviament, m'han costat molt d’explicar i m'han fet passar por, però el més dolorós és la història d’una amiga que la seva exparella l'agredia físicament, amb fills petits. Segurament, les més difícils encara no les he explicat, és important que cada persona parli quan se sent capaç de parlar. De fet, quan Valenta com tu havia d'arribar a les llibreries sentia una sensació d'abisme, de por, perquè al final del que parla és de la por, que totes passem por. I també l’he publicat per ajudar dones en situacions de molta menys visibilitat i de molta menys capacitat de veu. Hem de ser valentes perquè la por no ens aturi.
Què vol dir ser valenta, per a tu?
Ser valenta és que, malgrat la por, malgrat les violències, malgrat els abusos, malgrat la dificultat, això no ens aturi de ser, no ens aturi de parlar, no ens aturi d'existir. A Massa deutes amb les flors, hi ha una de les dones que diu: “Jo no em suïcidaré perquè hi ha dones que m'han precedit que ja s'han suïcidat per mi.”
A les dones, el preu claríssim que paguem és que se'ns titlla de boges, de putes i de bruixes
Creus que les dones tenim por d'incomodar quan expliquem aquestes violències que patim?
M'he sentit jutjada, sí, m'he sentit que incomodava, sí, però no passa res. A les dones, el preu claríssim que paguem és que se'ns titlla de boges, de putes i de bruixes. Des de molt petita m'he sentit entre Pippi Långstrump i Mafalda. M'he atrevit a fer les coses a la meva manera. I quan t'atreveixes a fer les coses a la teva manera, és obvi que et jutgen, que et critiquen, però no m'ha importat.
Jo creo equips de dones. La creativitat només és possible en entorns segurs, en entorns on no sentis por, on no et sentis jutjada. Per tant, com que ja fa dècades que m'ocupa crear entorns o liderar entorns, intento crear-los al màxim de segurs, perquè això que tu dius de la por d'incomodar, la por de ser jutjada, desaparegui, perquè els que abusen, els que violenten, els que agreeixen, els que menystenen..., la por més gran la tenen ells.
I t'ofèn que els homes diguin “Not all men”?
A mi no m'ofèn... Quan jo creixia als anys 80 i 90, no existia. Tampoc existien els telèfons mòbils, no existien els grups de WhatsApp, no existia res. Al llibre parlo del que em va passar a Fes, al Marroc. Érem dues amigues i vam fer amistat amb tres nois de la nostra edat, d’uns vint anys, tots estudiants universitaris, parlàvem en francès. Cap al vespre, ens van convidar a fer un te a casa seva, i a nosaltres ens va semblar normal, vam anar-hi. I quan vam arribar a la casa, vam començar a pujar escales. De cop, aquesta amiga i jo ens vam mirar com dient “on ens estem posant”, vam seguir pujant, i quan vam arribar al terrat, hi havia una caseta, i allà dins hi havia sis nois més, és a dir, que ja eren nou nois, nosaltres dues, i molt fum que sortia d'allà dins. La nostra reacció física va ser quedar-nos a fora.
Tinc grans aliats homes que m'ajuden des de molt joveneta, i per mi la crida a tots aquests aliats homes és que trenquem silencis
I suposo que vau sentir culpa per accedir a anar-hi.
Sí, de dir: “hem sigut unes inconscients, potser aquí s'acaben les nostres vides”; un dels nois va entendre el que estava passant, va sortir, va picar de mans, i a les finestres de tot aquell cel obert van començar a aparèixer noies i dones que eren germanes, tietes, mares, i ell mateix va dir, “em sap greu, he entès ara la situació”. I clar, nosaltres en aquell moment vam començar a plorar per haver pensat que ens violaven, però alhora la culpa de “Hem estat unes inconscients” perquè, des de petita, sempre hem hagut de vetllar pel que fem, el que diem, el que no diem, com vestim, com somriem, si abracem, si som més simpàtiques, si, si si...
Però, a mi, tornant a la pregunta de si m’ofèn que els homes diguin “Not al men”, per a mi les dones, les amigues són la vida; però tinc grans aliats homes que m'ajuden des de molt joveneta, des de diferents llocs i per mi la crida a tots aquests aliats homes és que trenquem silencis, també vosaltres, els homes, potser us fa encara més por que a nosaltres trencar aquests silencis. I és molt important, per tant, que aquest trencar silencis el fem tots i totes.
M'esperona crear una comunitat de ‘#MeToo en català, perquè hi ha grans comunitats en anglès; però no poder compartir tots aquests abusos en la teva llengua, que és el català, també és un abús.
És cansat fer tanta pedagogia i tant activisme feminista?
Sí, com és cansadíssim fer pedagogia i activisme per la llengua catalana, que és un altre abús. És a dir, fer Valenta com tu és un #MeToo, també m'esperona crear una comunitat de #MeToo en català, perquè hi ha grans comunitats en anglès. Penso que la Cristina Fallaràs ha fet una gran comunitat en castellà. Però no poder compartir tots aquests abusos en la teva llengua, que és el català, també és un abús. Tenim tot el dret a descansar, a fer activisme, a no fer-ne, a estar enrabiades, a no estar-ne, al somriure militant, a l'odi... També sovint dic que si anés amb pistola tornaria cada dia sense bales a casa, perquè malgrat que trenquem silencis, malgrat que hi hagi més consciència, queda molt camí per fer. Per tant, jo crec que totes les opcions són bones i que ens hem de vetllar i fer costat entre unes i altres.
Quan et repeteixen moltes vegades que ets una inútil, que ets una puta, que ets una imbècil, t’ho acabes creient
Què li diries a una dona que ha viscut agressions i encara no ha estat capaç de posar paraules al que viu?
Que faci el seu camí, que s'estimi, que no dubti d'ella, que si està en un moment com el que explicava d'aquesta amiga, de dubtar tant de tu mateixa que pots arribar a pensar en el suïcidi, que no, que endavant, que ella val molt i que a vegades quan et repeteixen moltes vegades que ets una inútil, que ets una puta, que ets una imbècil, t’ho acabes creient; que trenqui amb tot això. Òbviament que busqui ajuda, que parlar no treu el dolor, trencar silencis no elimina el dolor, però el que sí que fa és adonar-te que allò que et passa a tu ens passa a totes. Un dels motius del text és, tot està bé, tu estàs bé, malgrat el que et facin creure. Totes les opcions de vida són vàlides i totes mereixem tot el respecte.
El llibre és un èxit de vendes, per tant, arriba a mans de moltes dones, però també suposo que d’homes. Tinc curiositat per saber si els homes que l'han llegit els ha despertat alguna cosa, com a mínim consciència del que ens passa. Què t'han dit?
Veig molts homes que també l'estan comprant per regalar-lo a les seves filles i per llegir-lo ells. I després he rebut també retorn fins i tot d'amics propers, que l’han llegit, que m'han trucat i que m’han dit que és increïble que vivim a la inòpia, és a dir, que no som conscients del 90% del que expliques aquí.
I què hem de fer perquè ho siguin?
Ja ho estem fent entre totes i a poc a poc també entre tots, ja ho estem fent.