Aquest divendres 24 d’octubre s’estrena Springsteen: Deliver me from nowhere, una pel·lícula d’Scott Cooper que explica el procés personal, professional i artístic pel que va passar Bruce Springsteen durant la composició, enregistrament i producció de Nebraska, l’àlbum acústic publicat el 1982, just després de The River (1980) i just abans de petar-ho per sempre amb Born in the USA (1984). Per no anar per les branques: és una gran pel·lícula, amb unes interpretacions impressionants i una història que manté atrapat l’espectador les dues hores que dura.
Però el millor de tot és que no cal ser un seguidor de Bruce Springsteen per poder-la gaudir. Evidentment, per la comunitat de fans és una nova dosi en vena de material springsteenià -en aquest cas cinematogràfic- que ajuda a explicar detalls i posar llum a la foscor d’aquells 12 mesos que van des de la finalització de la gira de The River, el setembre del 1981, fins la publicació de Nebraska el setembre del 1982. Conté detalls fins ara desconeguts tant de la seva biografia personal com del procés de creació i producció musical; amb un grau de precisió més propi d’un documental que no pas d’una pel·lícula.
El principal mèrit de Jeremy Allen White és que no imita l'estrella Springsteen sinó que interpreta el jove Bruce
Ara bé, Springsteen: Deliver me from nowhere és, abans que res, una història humana amb majúscules, i això és el què la fa universal, d’aquí que sigui apta per a tots els públics, és a dir, per a admiradors, però també per a desconeixedors de l’obra d’Springsteen i fins i tot detractors, que normalment ho acostumen a ser com a reacció a l’adoració acrítica que professen els fans. De fet, amb què t’agradi el cinema ben fet ja és motiu suficient per anar-la a veure.
I en cas de dubte, només cal derivar l’admiració de Bruce Springsteen cap a Jeremy Allen White, l’actor que li dona vida en aquells 12 mesos concrets del curs 81-82. La seva és una interpretació majestuosa i el principal mèrit és que ha defugit de voler-lo imitar o caricaturitzar, a diferència del què va passar amb Rami Malek i Freddie Mercury a Bohemian Rapsody o amb Timothée Chalamet i Bob Dylan a A Complete Unknown. En aquest cas, Jeremy Allen White dona vida a un jove Bruce de 30 anys al que li cau a sobre un perillós còctel d’èxit creixent, frustració permanent, reconeixement social, traumes familiars, ser estimat i no saber-ne, i obsessió per la perfecció just quan es troba en el moment més dolç de la seva creativitat artística i tocat per la vareta dels déus del rock and roll.
Un cant a la masculinitat no tòxica
I tot i que a la interpretació de Jeremy Allen White no li cal res més, el gran protagonista secundari completa un tàndem imbatible. Es tracta de Jeremy Strong (el Kendall Roy de Succession) en el paper de Jon Landau, mànager, confident i amic -encara ara- de Bruce Springsteen. A diferència d’altres biopics on el representant té un rol de suportadiccions, en aquest cas tots dos protagonitzen una relació d’estima que deriva en un cant a la masculinitat no tòxica quaranta anys abans que se’n digués així i en contraposició a un pare, Douglas Springsteen, interpretat per un especialista en pares, Stephen Graham (el pare d’Adolescence). Tot plegat, abordant la qüestió de la salut mental quan tampoc se’n deia així perquè, simplement, no se’n parlava. I menys si començaves a ser una celebrity.
També resulta impactant veure algunes escenes i saber que Bruce Springsteen no només ha autoritzat el guió de la pel·lícula (basat en un llibre homònim) sinó que -directament- ha estat present als rodatges: tant en els fragments en blanc i negre en què s’hi recreava la seva infància com en els que, en color, rememoraven la confecció de Nebraska. El disc va ser acústic, cru, literari i sense gira. I al cap de dos anys, el 1984, es va publicar Born in The USA, completament elèctric, amb lletres i melodies virals i suportat per un tour de dos anys. Però l’embrió és el mateix: bona part de les cançons de tots dos àlbums es van composar aleshores, en els mesos que retrata el film. De fet, la història musical podia haver anat just a la inversa i els col·leccionistes de rareses ho saben: existeix un Nebraska elèctric i hi ha un Born in the USA acústic. Però per sort, la història va anar com s’explica a Springsteen: Deliver me from nowhere i gràcies a això tot està al seu lloc. De fet, l’última cançó de l’àlbum Nebraska es titula Reason to Believe. I en el fons Springsteen: Deliver me from nowhere és, també, una raó per creure en el cinema, en la música i, per damunt de tot, en l’espècie humana.