Fa 25 anys, l'agost del 1995, Oasis i Blur van protagonitzar la gran batalla del britpop. Rivals en tot, els germans Gallagher i Damon Albarn només coincideixen en una cosa: la seva passió pel futbol i que consideren Leo Messi com el millor futbolista de la història.
El 28 de novembre de 1990 Margaret Thatcher abandonava el 10 de Downing Street. Era el final d'onze anys de grisor. Va ser el principi d'una era radiant com el blau elèctric de la Union Jack. Van ser els esplendorosos anys 1990 de la Cool Britannia, reformulació d'aquell Swining London dels 1960 que ja havia seduït el món sencer.
La Cool Britannia va ser un moviment cultural contemporani que va tenir ramificacions en el món de la literatura (Nick Hornby, Irvine Welsh...), el cinema (Danny Boyle, Guy Ritchie o Richard Curtis, guionista i director de bona part de les comèdies romàntiques protagonitzades en aquells anys per Hugh Grant...) o fins i tot la moda, amb la irrupció de dissenyadors com Alexander McQuenn. Tota una generació de creadors que va tenir la seva particular banda sonora en les bandes del britpop com Pulp, Suede, Elastica i, per davant de tots ells, liderant el contingent sonor, Blur i Oasis.
La vida moderna és una porqueria
Blur el van formar l'any 1988 el cantant Damon Albarn, el guitarrista Graham Coxon, el baixista Alex James i el bateria Dave Rowntree. Eren els nois guapos i cosmopolites de la capital que parlaven amb imposat accent cockney per transmetre certa imatge de més autenticitat.
Influenciats pels Kinks, Jam, Madness; la seva proposta recollia les millors essències del pop britànic de les tres dècades anteriors. Van debutar amb Leisure (1991), disc que dos anys més tard va tenir continuïtat amb Modern Life Is Rubbish (1993) i van dinamitar totes les llistes d'èxits amb el seu tercer llarga durada, Parlklife (1994).
Definitivament potser
Oasis el van formar l'any 1991 els germans Liam i Noel Gallagher, cantant i guitarrista respectivament. En aquells primers temps els acompanyaven el també guitarrista Paul 'Bonehead' Arthurs, el baixista Paul McGuigan i el bateria Tony McCarroll. Després la formació patiria infinitat de canvis fins que els germans van protagonitzar la seva enèsima i última baralla l'agost de 2009, ara fa 11 anys, i es van separar.
Oasis eren els chavs de Manchester, els fills hooligans de la classe obrera condemnats de per vida a anar a fitxar cada mes a l'oficina de l'atur. Copiant els Beatles, però tenint l'actitud dels Sex Pistols, la seva sort, però, va canviar quan van publicar el seu primer disc, Definitely Maybe (1994), clàssic instantani en la història del pop.
El combat del segle
Gairebé totes les rivalitats en la història del rock han estat postisses. Elvis Presley i Jerry Lee Lewis eren amics. També ho eren els Beatles i els Rolling Stones. Oasis i Blur s'odiaven. Tensió mal resolta que va arribar al seu moment culminant el 12 d'agost de 1995. Aquell dia Blur van publicar Country House, primer avançament del seu següent disc, The Great Escape, i Oasis Roll with It, primer senzill del seu segon àlbum, (What's the Story) Morning Glory?
Blur van vendre 274.000 còpies del seu single, Oasis 216.000. Per posar més sal a la ferida, quan l'icònic programa de televisió Top of the Pops va convidar Blur a tocar el seu nou senzill, Alex James, baixista dels londinencs, hi va aparèixer vestint una samarreta d'Oasis (per cert, aquest dia el presentador va ser Jarvis Cocker, de Pulp). La banda de Damon Albarn va guanyar la primera batalla. Els Gallagher van guanyar la guerra quan el seu àlbum va tenir més èxit comercial.
Dos estils de joc oposats
La rivalitat d'Oasis i Blur va traspassar l'estrictament musical per abraçar altres camps, com el futbolístic. Oasis han estat durant anys els màxims ambaixadors del Manchester City. Quan tothom estava mesmeritzat amb la glòria futbolística del United, ells no es van cansar de reivindicar que el cel era del blau del seu City.
Contràriament, Damon Albarn és un dels seguidors més coneguts del Chelsea, i té una relació força bona i amistosa amb José Mourinho. El cantant de Blur l'adora per haver fet del club londinenc un dels grans d'Europa. I tot plegat resulta ben curiós, perquè si ho pensem bé, l'estil directe i sempre vorejant l'alegalitat de José Mourinho s'hauria d'avenir més amb el caràcter canalla i xulesc dels Gallagher, mentre que l'elegància en el joc dels equips de Guardiola va més amb la imatge més refinada de Damon Albarn i els seus diferents projectes, siguin aquests Blur o Gorillaz.
He tingut la sort d'haver entrevistat tant Oasis com Damon Albarn i, evidentment, en totes dues entrevistes vam acabar parlant de futbol. Novament, uns i altres difereixen en tot... menys en una cosa. Tots ells coincideixen que Messi és el millor futbolista de la història i tots ells, tant els Gallagher com Damon Albarn el voldrien tenir en el seu equip. La història és cíclica i, una vegada més, sembla que Oasis guanyaran la guerra.