El historiador i editor Gonzalo Pontón rebrà el títol de doctor honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra (UPF) aquest dimarts, 22 d’octubre. D’aquesta forma, la comunitat acadèmica vol reconèixer a un editor de referència, que va fundar l’editorial Crítica, que va passar per Ariel i per Paidós, i que ara porta Pasado & Presente. L’entrevistem al seu despatx de l’editorial, que porta amb l’ajuda dels seus fills, i en la que continua treballant, amb tanta passió com coneixement.
Perquè algú es dedica a fer d’editor?
He passat 55 anys treballant al món editorial, des que en tenia 20. Jo puc parlar de la meva experiència, com a editor de llibres de ciència, i puc parlar només d’aquest sector… Hi ha una cosa a la que jo sempre li dono voltes: la meva tasca editorial està totalment connectada amb un intent de trametre informació i reflexió al país. Jo he tractat de construir una mena de mosaic, amb llibres d’història, però també tota mena de llibres de ciència, política, economia… He intentat fer una proposta de coneixement, de formació cap a la societat espanyola… La meva intenció és aquesta. Després, hauré aconseguit el que hauré aconseguit.
No deu ser fàcil vendre llibres de ciència...
Tot aquest sector del llibre està vinculat a un mercat (perquè l’editor ha de pensar en el mercat) que és molt inelàstic, molt més que la ficció… Què vull dir? Els grans editors del segle XVIII que publicaven llibres de ciència (filosofia, sobretot), feien unes tirades de 1.500 a 2.000 exemplars. A Espanya, a l’època, hi havia uns 7.000.000 de persones, amb una taxa d’analfabetisme del 85%. I el país no tenia estructures de distribució de llibres: els venien els marxants de porta a porta. 300 anys després, amb una població de 46 milions, amb una taxa d’analfabetisme menyspreable, i amb una increïble infraestructura d’informació i comunicació i de venda de llibres, les vendes continuen essent les mateixes. I això no passa a cap altre país civilitzat d’Europa. És un element per a reflexionar. També hem de pensar com pot ser que a Espanya es publiqui tant com a Alemanya si tenim el mercat que tenim. Abans teníem l'excusa del mercat llatinoamericà, i es creia en l’encanteri de les vendes americanes... Però això és mentida. On van a parar els llibres que no s’han venut, que són milions?
La crisi va perjudicar especialment al sector del llibre?
Quan es va produir la recessió del 2008, la caiguda en la venda de llibres va arribar al 40%. En el que es considera la recuperació, només s’ha recuperat la meitat del públic perdut, a nivell de gremi... Cal reflexionar sobre això. S’ha d’intentar comprendre què es pot fer... Sobretot si hi afegim que hi ha un quadre fosc i preocupant a nivell educatiu, tot i que aquesta no sigui una preocupació dels polítics. La formació de la societat d’un país em sembla prou important perquè se li dediqui més atenció per part dels governs. Cada govern, del color que sigui, ha fet un pla d’educació diferent... Això vol dir que no tenen clar quina educació s’ha de facilitar a la gent. En la meva modesta opinió, tots els ministres s’han trobat amb el mateix dilema: ensenyem als alumnes a ser persones o a buscar feina? No han fet el primer, i si han optat pel segon han fracassat. Diuen: “aquesta és la generació més preparada de la història”; però és la més titulada, no la més preparada... Hi ha un gran autoengany... El problema de la formació, aquí, em sembla gravíssim.
La creació de coneixement és un camí insegur cap a la igualtat, però potser és l’únic que hi ha
Perquè creu que passa això?
La creació de coneixement és un camí insegur cap a la igualtat, però potser és l’únic que hi ha. I tinc la sospita que això que ens està passant no és una casualitat. Potser no volen que la gent aprengui. És com en temps dels filòsofs il·lustrats, que no volien que els pagesos aprenguessin a llegir, perquè si no, deixarien el camp i no treballarien...
Definien Crítica com una editorial “per a la cultura necessària”. Perquè aquest títol?
“Cultura necessària” és una expressió que solia usar Vázquez Montalbán. Jo als 20 anys vaig començar a treballar a Ariel, on vaig passar totes les desgràcies de publicar en el franquisme, la censura i tot. I quan Franco s’estava morint vaig buscar finançament per fundar una editorial més arriscada, on es pogués publicar el que fins aleshores no s’havia pogut editar. I Crítica va sortir el 1976, gràcies a l’ajuda de Joan Grijalbo... Fins que el 1998 la van comprar uns italians, per després passar a José Manuel Lara. Ell em va posar a la direcció de Paidós i Ariel, que vaig compaginar amb la direcció de Crítica, que sempre he dirigit personalment.
Edito allò que crec que la gent necessita per intentar interpretar el món
Ha reclamat sovint la necessitat de “crear pensament. Aquest és l’objectiu de Pasado & Presente?
És aquesta intenció, la mateixa que ja tenia a Crítica. Volia rescatar obres clàssiques que estaven vigents i trobar el bo i millor dels llibres que es publiquen a tot el món. Buscava títols d’història, òbviament, però també d’economia, de ciència, de filosofia... Edito allò que crec que la gent necessita per intentar interpretar el món. I si hi ha algú que intenti canviar-lo, allà ell. Espero que li vagi millor que a mi, que vaig intentar acabar amb Franco i es va morir al llit. El fet de pensar per un mateix dona llibertat i capacitat de comprendre aquest món. Si la gent no pensa, no reflexiona, és difícil que el món millori.
No creu que perquè la gent aprengui cal primer que vulgui aprendre?
Sí. He publicat uns 2.500 llibres a la meva vida, i quan es parla de les fake news i dels problemes per distingir la veritat de la mentida als mitjans, penso que en tot això hi ha un punt de peresa, una peresa que s’ha de vèncer. Perquè tot està als llibres. Quan aquest animal de l’Ortega Smith diu que les 13 Roses violaven i aquestes bestieses, cal destacar que s’ha publicat, amb moltes proves, que això no va ser així. Si algú es creu aquest senyor és, com a mínim, perquè té mandra de llegir... Si fóssim un poble civilitzat la gent diria que això és un disbarat, no caldria que els diaris ho fiquessin a portada. Seria tan bèstia com si digués que no cal respirar... Aquesta gansada surt als mitjans perquè aquests són conscients de la gran ignorància de la gent. Hi ha molta gent que vota Vox, o el PP o Ciutadans que s’han cregut sincerament el que diu Ortega Smith, però ho fan perquè no tenen coneixement. I aquesta manca de coneixements existeix a Espanya, i existeix a Catalunya, no ens penséssim que som millors...
Després de dedicar una vida al coneixement, em sento frustrat
Però molta gent s'interessa per la història i parla d'ella, en els darrers temps...
Hem de parlar amb un cert respecte pel que diu la ciència. Amb la història tothom s’hi atreveix... És com el futbol, tothom té una opinió... Però no es tracta de tenir una opinió, sinó de tenir un cert coneixement. I jo he dedicat una vida al coneixement. I sí, em sento frustrat. Et responc la pregunta que no em fas...
Com decideix si val la pena editar una obra?
Pel valor de l’obra. M’interessa, sobretot, si l’obra aporta alguna cosa: si descobreix alguna cosa nova, si matisa alguna cosa que no sabíem... Si aporta elements de reflexió i de crítica, jo publico aquesta obra. Evidentment, miro la qüestió de les vendes... Intento que els llibres es venguin... I estic condicionat perquè vivim en un món capitalista. Hi ha hagut algun llibre molt i molt important que no he pogut publicar perquè sabia que no es vendria. Hi ha llibres que em costaria una fortuna de publicar i dels que en vendria 400 exemplars. No puc defugir el fet que soc en una economia de mercat, però sempre prioritzo aquest intent de fer la cultura necessària.
Si estem en democràcia i podem obrir la sepultura de Franco, també podríem obrir els arxius que estan tancats
Al seu catàleg hi són molt presents les obres sobre el franquisme. Cal seguir investigant-lo i publicant sobre ell?
Els que volen enterrar el franquisme és la dreta conservadora de tota la vida. El món reaccionari només s’interessa pel passat quan ells poden manipular la història i explicar el que volen explicar. Lamentablement, del franquisme encara hi ha moltes coses que no sabem. No tots els arxius estan oberts i els investigadors no hi poden accedir. I hi ha informacions que han desapareguts perquè alguns ministres es van endur els documents a casa seva. Queda molt per saber. Si estem en democràcia i podem obrir la sepultura de Franco, també podríem obrir els arxius que estan tancats i anar a buscar els arxius que els ministres que es van endur a casa. I també reclamar les responsabilitats necessàries.
És cert que Crítica va ser processada i condemnada per editar Pierre Vilar?
En aquell cas ens van condemnar a inhabilitació per fer una publicació no autoritzada de Pierre Vilar. Estàvem editant clandestinament: vam tirar el llibre en un cap de setmana i el vam guardar al taller d’un vidrier. Però l’endemà va arribar la policia i el va requisar. Devia haver-hi un chivatazo (i mai no hem sabut qui es podria haver xivat). Encara vam tenir sort de comptar amb una defensa excepcional: ens va defensar l’Octavio Fernández Victoria. Si arribem a tenir un altre advocat, ens hagués pogut anar pitjor.
Creu que els editors tornaran a veure’s afectats per una revitalització de la censura?
La censura sempre hi és. La censura franquista era brutal, primitiva... Jo, a Ariel, viatjava a Madrid, i hi havia un tipus amb bolígraf vermell que marcava el que no es podia publicar. Era així: la mateixa censura que durant la guerra. No crec que pugui tornar a existir aquest tipus de censura. Però sempre hi ha una altra censura, que té a veure amb una mena d’autocensura... Ja no hi ha censura per la barbàrie feixista, però hi ha una certa censura ambiental que porta a la gent a ser políticament correcta. Ser políticament correcte és una forma de censura.
Els interessos econòmics lògics a la societat capitalista contribueixen a una mena de censura
I no hi ha condicionants econòmics a la llibertat d’expressió?
Mentre continuï havent-hi aquest sistema econòmic, crec que sempre hi haurà censura. No crec que a La Vanguardia es permeti un atac directe i frontal a La Caixa. No perquè els seus directors siguin amics, sinó perquè els de La Vanguardia els deuen molts diners dels préstecs que han rebut. Els interessos econòmics lògics a la societat capitalista contribueixen a una mena de censura. I el mercat en genera una altra. L’editor no té la venda a les seves mans. Hi ha grans tinglados de compra, que decideixen si un llibre es ven o no... Si ells l’impulsen, surt bé. Hi ha un conjunt d’elements que porten a la censura: no cal que sigui la censura brutal de Franco i de Serrano Suñer.
Després de jubilar-se com a editor va escriure i publicar La lucha por la desigualdad, un llibre que va tenir magnífiques crítiques. Amb això ha satisfet la seva ambició com a autor, o està treballant en d’altres llibres?
Quan em vaig jubilar, pel contracte que havia signat amb Planeta, em vaig haver de passar dos anys sense fer una editorial. I em vaig dedicar a treballar a totes hores en el meu llibre: va ser per a mi com el manà per a Israel. Dos anys sabàtics, als que vaig afegir set anys més en què hi vaig estar treballant de forma menys intensa. Des que el vaig acabar, em vaig a posar amb un altre llibre d’història, que encara és molt més ambiciós que aquest.... No crec que l’acabi abans del 2021... I serà un totxo: m’està quedant molt extens. M’ha anat molt bé tenir dos anys de llibertat, i m’ha anat molt bé que Pasado & Presente la portin els meus fills, sobretot el Ferran. Això em permet treballar a casa, no moure’m gaire... Aquí, a l’editorial, només em necessiten de tant en tant. Tinc més temps lliure i pretenc continuar escrivint... I quan acabi el llibre que estic fent, el 2021, ja tinc previst com serà el tercer.
Es publiquen molts llibres acadèmics que no interessen gens a la gent
Què n’opina de què avui en dia els professors prioritzin la publicació d’un article en una revista nord-americana que un llibre a la seva editorial?
Jo ho entenc. Als professors els aporta més al seu currículum publicar en una revista en anglès que fer un llibre com el que vaig escriure jo. Un professor, amb la feina que fa i el poc que guanya, com li pot dedicar 6 o 7 anys a una investigació per fer un llibre? Això no li aportarà res, des d’un punt de vista de l’acadèmia. Publicar un gran llibre va contra els seus interessos. Però hi ha una cosa més preocupant: bona part dels acadèmics espanyols ben sovint no saben fer llibres que interessin a la gent, potser per l’endogàmia i les exigències feudals de la universitat espanyola. A d’altres llocs, com a la Gran Bretanya, quan un professor arriba a estar assentat, ja ha consolidat la seva plaça, vol transmetre la saviesa que ha adquirit a un públic general. A la Gran Bretanya has de saber divulgar, com ho fan Beevor, Preston, Gibson, Elliott... Venen milers i milers de llibres... Saben explicar la història per a un públic general sense perdre el valor científic que han conreat durant anys. Saben tenir gràcia, tenen ganxo... Els espanyols ben sovint no en saben, d’això. Perquè això no està en els objectius de la universitat espanyola: no s’espera una transferència de coneixement. Quan la gent arriba a catedràtic es para. Ja no tenen motivació per seguir divulgant, amb excepcions, com Josep Fontana. A la fi, es publiquen molts llibres acadèmics que no interessen gens a la gent. I aquest és un altre dels drames de la universitat espanyola.
Creu que s’està acabant la feina d’editor?
No crec que s’estigui acabant ni que s’acabi mentre hi hagi necessitat d’un intermediari que agafi amb una mà la creació i amb l’altre la faci arribar a la gent. Mentre tot això existeixi, no s’acabarà la tasca de l’editor, encara que canviïn les tècniques editorials. Potser canviï el format, però l’editor dona forma als continguts que han fet els creadors, i ho pot fer en forma de llibre, d’una mena d’Spotify o com sigui... La feina de l’editor seguirà existint.
El dia 22 la UPF li lliurarà un títol de doctor honoris causa, però vostè s’ha mostrat molt crític amb la institució universitària…
És estrany que li donin un títol així a un editor. Em sento molt emocionat amb això, i els estic molt agraït. D’alguna manera sempre he estat una mena de professor universitari frustrat. Un professor divulga el que sap als seus 30 o 300 alumnes; jo no he donat classes de forma professional, però també he transmès el coneixement del que he aprés per les meves lectures i reflexions a la gent. Un amic m’ha enviat un missatge que deia “Ja era hora que l’acadèmia et retornés allò que els has aportat”. Potser en això hi ha alguna cosa d’exageració, però també hi ha un punt de veritat...