Un paio "tossut" a què no li agradava que li diguessin com fer les seves pel·lícules. Així ha descrito aquest divendres el llegendari George Lucas a Canes, pertanyent a una generació de realitzadors, la de la "Nueva ona americana", de la que també van militar ja icones del setè art com Francis Ford Coppola, Steven Spielberg, Martin Scorsese o Brian De Palma, que va transformar Hollywood perquè, a diferència dels estudis, a ells no els importaven els diners. "Per ser honestos, no estàvem interessats a guanyar diners, estàvem interessats a fer pel·lícules, era la gran diferència", ha explicat Lucas al seu pas pel festival de Canes, on aquest dissabte ha rebut la Palma d'Or d'Honor de mans del seu col·lega Coppola, qui, al seu torn, en el certamen francès ha presentat el seu nou film, Megalopolis. Als seus 80 anys i retirat des de fa una dècada, el creador de La guerra de les galàxies ha admès que l'acompanya cert de nostàlgia, encara que ha reconegut que "és un gran honor", perquè malgrat comptar amb "molts fans", ell no ha fet "la classe de pel·lícules que guanyen premis".
El director que volia ser pilot
Lucas va créixer una "petita ciutat del centre de Califòrnia" (Modesto) en la que només hi havia dos cinemes. Si volia veure alguna pel·lícula que s'allunyés dels estàndards comercials, havia de conduir fins a San Francisco. Va arribar a la universitat en un moment en què amb prou feines hi havia escoles de cinema i va començar a estudiar la branca de la fotografia després d'haver renunciat, segons ha rememorat, a la seva passió per les carreres de cotxes que després plasmaria a American Graffiti (1973). "El meu primer pensament va ser 'vull fer això, carreres'", ha compartit a Canes, però el seu somni es va truncar amb un greu accident a una setmana d'acabar l'institut. "Allà és quan em vaig adonar que no era tan bon conductor i, en les carreres, si no ets bo, és millor deixar-lo".
Però el realitzador ha parlat sobretot de cinema i de com ha lluitat al llarg de la seva carrera per aconseguir acabar les seves pel·lícules, especialment les primeres, incloses les de Las Guerra de las Galaxias i sense renunciar a fer-les com ell volia. Una bona mostra va ser American Graffiti (1973), un film sobre el qual en la primera previsualització li van dir que era "horrible" i que no estava a l'altura per ser mostrada en els cinemes, malgrat que a les butaques el públic es tornava boig amb ella com si estiguessin en un concert de rock. Avui és considerat un clàssic imprescindible en la història del cinema.
La Guerra de les Galàxies és una pel·lícula per a nens, sempre ha estat una pel·lícula per a nens
A base de persistència, el factor que ell considera més important en la seva carrera, va acabar aconseguint que pugés a la cartellera i només el primer cap de setmana va aconseguir una taquilla de 25 milions de dòlars, un grandíssim èxit en l'època. Després "es va quedar en els cinemes per un any", ha recordat. "La gent que va fundar Hollywood i els estudis s'estaven retirant perquè eren els seixanta. Se n'estaven anant i els estudis estaven sent comprats per empreses com Coca-Cola", ha evocat, i com no sabien com fer pel·lícules, van començar a contractar els joves apassionats que començaven a sortir de les escoles de cinema. "Poc sabien ells...", va fer broma.
L'èxit d'American Graffiti li va obrir les portes per fer una altra història que tenia en cartera: una odissea espacial fantàstica que no només es convertiria en història del cinema, sinó en part de la vida de legions d'admiradors a tot el món. "És una pel·lícula per a nens, sempre ha estat una pel·lícula per a nens".