El juliol del 1936 els anarquistes van penjar la maquinària d'alguns garrots als fanals de Barcelona, com a denúncia de la repressió exercida per l'Estat al llarg dels segles. Però durant molts anys més les execucions amb garrot van simbolitzar la brutalitat de l'Estat espanyol. Ara, Eladi Romero García publica Garrote y prensa. Verdugos y ejecuciones en la España de Franco (ed. Laertes). Es tracta d'una crònica de la repressió exercida durant el franquisme amb aquest tipus d'execució; una narració que l'autor estructura a partir dels principals botxins del règim.
Francisco de Goya, Los desastres de la guerra. Por una nabaja. Museo del Prado.
Un invent "humanitari"
Eladi Romero explica que el garrot, a l'edat mitjana i moderna, era considerat una forma d'execució ràpida i indolora, front a d'altres pràctiques més cruentes, que implicaven un llarg patiment, com l'esquarterament o la crema. Tot i que el garrot va existir a nombrosos llocs del món, va arribar a convertir-se en un emblema de la brutalitat de l'Estat espanyol, que va ser dels que va usar amb més profusió, i fins a dates més tardanes, aquesta pràctica. Romero puntualitza que hi ha qui diu que el garrot modern, amb una peça de ferro que es clava al bulb raquidi del reu, hauria estat inventat per un botxí de l'Audiència de Barcelona del segle XIX. Per això se'l va arribar a titllar de "garrot català". La idea, titllada d'"humanitària", era aconseguir un instrument que oferís una mort gairebé instantània i poc dolorosa. Però l'experiència va desmentir l'eficàcia del genial invent català: molts executats patien horriblement, com queda àmpliament demostrat al llibre Garrote y prensa.
El llarg camí a l'abolició
L'abolició de la pena de mort, a l'Estat espanyol, va costar molt. Davant les crítiques que generaven, cap al 1900 es va posar fi a les execucions públiques, tot i que encara va fer-se'n alguna en casos de crims especialment brutals. El 1932 es va abolir la pena de mort; però va ser ràpidament restaurada. A l'octubre de 1934 el govern conservador la va tornar a aprovar per delictes contra l'ordre públic, per donar resposta a la revolució d'octubre. Amb l'esclat de la guerra, les execucions es van multiplicar als dos bàndols (tot i que bàsicament per afusellament, el que permetia estalviar esforços en un moment en què es volia matar molta gent simultàniament). De fet, un decret llei de 5 de juliol de 1938 de Burgos, firmat per Franco, va tornar a donar el màxim valor a la pena de mort. Però ja abans de la seva signatura se n'apliquen algunes execucions per garrot a diferents llocs. Amb la caiguda de Màlaga, molts republicans serien executats mitjançant garrot, i més tard, durant la guerra i la primera postguerra, les penes de mort aplicades amb garrot es multiplicarien: n'hi hauria a León, al País Basc, a Terol, a Vinaròs, a Castelló... A l'Escorial, per exemple, moltes persones van ser executades amb garrot immediatament després de la fi de la guerra.
1901. Ejecución en la prisión de Bilibid. Manila, Filipinas. Foto: Library of Congres.
"Garrote y prensa"
El garrot va ser usat com a instrument d'intimidació massiva en els primers moments de la postguerra, tot i que la majoria dels executats ho eren per afusellament. A alguns llocs va tornar-hi a haver execucions públiques amb garrot, com a Portugalete, on el 1940 es van garrotar 3 atracadors. En aquells temps, Franco rebia les sentències de mort dels tribunals i usant un llapis hi anotava "C", de "conmutada" o "E", de "enterado" (el que indicava que la sentència s'acomplís perquè no la commutava). En alguns casos, que el dictador considerava especialment greus, a la "E" li afegia "garrote y prensa", el que indicava que se substituïa l'afusellament pel garrot vil i que l'execució havia de ser comunicada a la premsa com a escarment públic. Era una forma de demostrar la força del règim. La banalització de la pena de mort era contínua. Romero explica que un judici en què es va condemnar a mort per garrot a tres persones es va liquidar en tan sols una hora i mitja.
Garrot fins a la fi
A partir de 1948, la gran onada d'execucions derivada de la guerra civil ja s'havia acabat, i els afusellaments es van fer més esporàdics. A partir d'aquest moment, el garrot va esdevenir el mètode d'execució "normal" (generalment s'havia considerat el garrot com un instrument de la jurisdicció civil: la jurisdicció militar usava amb més freqüència l'afusellament). A partir del 1959, la pena de mort va deixar de ser usada per la jurisdicció civil, però va continuar essent usada per la jurisdicció militar, que va tenir moltes competències, fins a la fi del franquisme. El garrot va anar caient en desús, però no va desaparèixer. Els darrers garrotats de l'Estat espanyol van ser, el 2 de març de 1974, Salvador Puig Antich i l'alemany Georg Michael Welzel. De fet, els 5 darrers executats del franquisme no van ser morts amb garrot perquè no hi havia prou botxins disponibles per fer 5 execucions simultànies a tres punts diferents.
El botxí i el seu maletí
Eladi Romero deixa molt clar que la majoria dels executats del franquisme no van ser morts per botxins, sinó que van ser afusellats per soldats, voluntaris o guàrdies civils. Ara bé, per a l'execució amb garrot calien botxins professionals; a Espanya mai en va haver-hi molts simultàniament en actiu, i sovint es passaven mesos sense actuar. La majoria d'ells eren individus procedents de famílies desestructurades, en situacions econòmiques crítiques. Això no vol dir que no fossin "afins al règim". López Sierra, era un ex delinqüent que havia lluitat al cos de tropes "regulares" (marroquines) a la guerra civil i que posteriorment s'havia afiliat a la División Azul. Tot i ser tan franquista i de treure pit de la seva professió "d'executor de sentències", sovint anava a les execucions borratxo. Com a mínim va practicar 24 execucions, entre elles les de Joaquín Delgado i Francisco Granados, anarquistes innocents del crim que se'ls acusava, i la de Salvador Puig Antich. També Vicente López Copete, ex legionari i falangista al Marroc, era un individu marginal, que abans de ser botxí sobrevivia amb petites feines i que més tard va arribar a ser empresonat per abús de menors. Amb els anys va arribar a assegurar que estava cansat de l'ofici per l'estigmatització que patia la seva família, tot i això mai no va mostrar cap penediment pel que havia fet. Garrote y prensa explica que el botxí Florencio Fuentes va acabar suïcidant-se, a causa del rebuig popular (deia que el que més li afectava era el bullying que patien els seus fills a l'escola).
Amb el maletí a casa
Els botxins guardaven a casa seva els estris de ferro usats per muntar el garrot, que portaven en un gran maletí molt pesant. Des que el Tribunal Suprem rebutjava les apel·lacions d'un condemnat a mort, el botxí era mobilitzat i enviat al lloc on era pres el sentenciat, que és on es duria a lloc una eventual execució. Però a vegades calia esperar un mes fins que el Consell de Ministres dictés la pena. Durant aquest temps es quedaven a una pensió, cobrant dietes, i permanentment acompanyats per la policia (que els protegia d'agressions, però que també vigilava que no s'escapessin). A "Pepe", el botxí novell que va matar Georg Michael Welzer el mateix dia que van executar Puig Antich, el van haver d'amenaçar per obligar-lo a anar a l'execució.
Les desferres socials
Garrote y prensa combina l'interés per la figura del botxí amb l'interés per la personalitat dels executats. Eladi Romero explica la seqüència de l'execució, però també detalla la història de l'executat i la del seu crim. Alguns dels personatges retratats al llibre són republicans o anarquistes, que van ser sentenciats per les seves accions contra la dictadura. Alguns d'ells eren maquis, però també s'explica la història d'alguns republicans van ser condemnats per les seves accions durant la guerra civil. Ara bé, la majoria dels executats per garrot vil, en ple franquisme, no ho van ser per motius polítics. Al llibre de Romero hi trobem un llarg llistat d'atracadors, violadors, assassins, marits gelosos, enverinadores... Fins i tot hi ha constància de l'execució d'alguns innocents, com els tres executats pel crim de les estanqueres de Vallecas o els mateixos anarquistes Granado i Delgado.
L'esperpent
Algunes de les històries explicades a Garrote y prensa gelen la sang. A Astúries es va fer una execució pública per garrot on van ser executats consecutivament tres germans: el tercer va contemplar com executaven prèviament els seus dos germans. També en diversos casos es va executar retardats mentals. Al botxí Bernardo Sánchez li va tocar, en el seu primer "treball", executar a una cosina de la seva dona de 20 anys, que havia matat a un tinent coronel, al que servia, que l'havia seduït. Però malgrat el trauma que li va provocar aquest cas, no va interrompre la seva carrera: va executar a 12 persones més. Quan estava executant-ne una d'elles, li va fallar el garrot i la va liquidar amb un cop de clau anglesa: li va ser incoat un expedient per brutalitat (una autèntica paradoxa legal: com es pot acusar de brutalitat a un botxí?).
Les dificultats de matar
El garrot, suposadament, és una eina per garantir una mort ràpida, poc dolorosa i segura. En realitat, a Garrote y prensa es demostra el contrari. Explica casos esfereïdors. En una ocasió, durant el franquisme, l'execució es va interrompre perquè la rosca del garrot no funcionava: es va tornar el reu mig ofegat a la cel·la, i al cap d'una estona, després de reparar el garrot, se'l va tornar al pati de la presó i se'l va acabar d'executar. Els botxins sovint arribaven ben borratxos al lloc de l'execució, i s'explica que en el cas d'un aristòcrata molt atlètic, José María Jarabo, el botxí, esquifit i molt begut, va tenir greus dificultats per acabar de matar-lo. Però el cas més esperpèntic va ser el de Welzel, l'alemany que va ser executat com a "torna" de Salvador Puig Antich. Li va tocar un botxí nou en l'"ofici", i el director de la presó era un incompetent que no va trobar cap post per fixar el garrot. Van decidir fer via i executar-lo amb el torniquet lligat directament al coll. Va caldre que sis funcionaris subjectessin el reu mentre el botxí es barallava amb la maneta durant la llarguíssima agonia.
Imaginar el garrot
En els darrers temps del franquisme i en els primers moments de la transició, la pena de mort va donar lloc a obres mestres de l'art i de la literatura, des de la pel·lícula de ficció El verdugo, de Luis García Berlanga, fins a l'extraordinari documental Queridísimos verdugos, de Basilio Martín Patino, tot passant pel llibre de Daniel Sueiro: Los verdugos españoles. Garrote y prensa completa aquests materials amb una detallada crònica negra de les execucions amb garrot, basada, sobretot, amb les cròniques periodístiques, il·lustrada amb impressionants fotografies d'època. Aquest no és un estudi històric sobre l'ús del garrot, amb dissertacions en profunditat sobre el tema, ni tampoc un estudi antropològic sobre el significat simbòlic del garrot (com els existents sobre la guillotina a França) sinó que s'estructura com un recull gairebé periodístic de crims i execucions. Una història que ens remet als aspectes més negres del franquisme. Tot i que entre els executats hi figuren alguns herois, en la majoria dels casos dona la impressió que ens trobem davant d'uns autèntics desgraciats, autèntica carn de patíbul. Però en els relats d'Eladi Romero queda bastant clar que els botxins, sovint, eren tan desgraciats com les seves víctimes. La brutalitat més gran no era la dels criminals ni la dels botxins, sinó la del règim que mantenia el garrot (com ho recordaven els mateixos botxins a la pel·lícula de Martín Patino). Però les responsabilitats no només recaurien en el franquisme. Potser caldria pensar en el paper d'una societat que va legitimar la pena de mort i que alhora estigmatitzava els botxins. La barbàrie del garrot es presenta, abans que res, com la barbàrie de la societat franquista.
Foto de portada: Execució a garrot vil, en un gravat publicat el 1893 a Le Progrés Illustré.