Quan un autor realitza una gran obra, sempre hi ha la possibilitat que hagi estat un cop de sort. Quan en són dues, aquesta possibilitat ja és molt més petita. Però amb la tercera ja no hi ha cap dubte que estem davant d’un geni. És el cas del director italià Paolo Sorrentino, que després de les magnífiques La gran belleza i La juventud, ens porta una altra pel·lícula per emmarcar, aquest cop per Netflix. È stata la mano di Dio, traduïda al castellà com Fue la mano de Dios, ens transporta a la seva joventut a Nàpols per mostrar-nos els esdeveniments que el van portar a convertir-se en director de cinema, entre els quals, curiosament, té molta importància la figura de Maradona.
La joventut de Paolo
“Maradona no es una persona cualquiera” cantava Andrés Calamaro, i Sorrentino hi està completament d’acord. No hi ha hagut al món un futbolista més influent. Almenys pel director, a qui l’arribada de l’estrella argentina a Nàpols el 1984 va marcar la seva vida fins al punt de convertir un dels seus gols en el títol de la seva autobiografia.
Ara bé, la pel·lícula no tracta sobre futbol. És només un element més de la joventut de Paolo - que per pura casualitat acaba adquirint molt significat -, com també ho són la ciutat de Nàpols, la fascinació pel cinema, el despertar sexual i, sobretot, la família.
La relació que té amb la seva família el protagonista, a qui fins ara hem anomenat Paolo Sorrentino però que en la ficció adopta el nom de Fabietto Schisa, és realment potent, en gran part perquè el jove és incapaç de fer amics més enllà del nucli familiar. Un fort vincle entre pares i fill que entendreix el cor gràcies al joc entre el drama i la comèdia.
Tragèdia plena de comicitat
I és que Fue la mano de Dios és una tragèdia plena de comicitat. Si a les bromes que es gasten entre ells els pares de Fabietto li sumem tot un seguit de personatges estrafolaris, com l’àvia que només insulta mentre menja burrata o el nouvingut de 70 anys que necessita una màquina per poder parlar, l’atmosfera gairebé absurda que es genera resulta divertidíssima.
De fet, l’obra es troba en el seu millor moment de forma en aquestes seqüències familiars tan plenes de vida i humor que Sorrentino captura amb elegància. Això no vol dir que la pel·lícula no brilli en les seves parts més dramàtiques, però en el retrat de la caòtica quotidianitat sembla trobar-se més còmode que en la tragèdia.
Potser també perquè l’humor depèn de la interpretació de molts actors carregats d’experiència, entre els quals hi trobem el ja habitual Toni Servillo en el paper de pare, i la tragèdia recau tota en el jove Filippo Scotti, que compleix sense lluir-se com a jove introvertit amb un món interior ric al més pur estil Timothée Chalamet.
Carta d’amor a Nàpols
I no podem parlar d’una obra de Sorrentino sense tenir en compte la seva cuidada estètica. En aquest cas, l’autor decideix innovar respecte de les seves obres anteriors amb una directora de fotografia diferent, Daria D’Antonio, que li dona uns resultats igualment excel·lents.
El motiu d’aquesta tria és que ella s’havia criat a Nàpols igual que ell, i volia capturar l’essència de la ciutat a través de les imatges, la qual cosa podem comprovar des de l’espectacular primera seqüència de la pel·lícula, que repassa tota la ciutat des del mar.
Al cap i a la fi, Fue la mano de Dios és una carta d’amor a Nàpols, perquè Sorrentino hi posa el focus en una obra que vol transmetre els motius que el van portar a ser el genial director de cinema que és ara. La ciutat, per tant, n’és un de principal, igual que la família, i igual, també, que Diego Armando Maradona.