Lleida, 24 d’octubre de 1149. Fa 874 anys. Les hosts de Ramon Berenguer IV, comte independent de Barcelona, i les d’Ermengol VI, comte independent d’Urgell, prenien a l’assalt la ciutat andalusina de Làrida, que, a partir d’aquell moment, passaria a anomenar-se Lleida. La conquesta de Lleida va comportar l’expulsió, quasi total, de la població andalusina, i va activar un complex sistema de repartiment i colonització que el poder feudal perfilava des de feia dècades. El repartiment de la ciutat i entorn de Lleida no seria una operació pionera, però sí que seria el model que inspiraria les posteriors empreses colonitzadores de Mallorca (1229-1232) i del País Valencià (1232-1305). Com funcionava la mecànica de repartiment i establiment de colons en les grans places de la Catalunya Nova? Era tan senzill com sembla?
Les jerarquies en l’empresa colonitzadora
El règim feudal, que havia arrelat amb molta força en la societat medieval catalana, consagrava un equilibri de poders entre la corona (representada pels comtes independents), la noblesa militar (formada pels barons territorials) i l’Església (dirigida per les jerarquies eclesiàstiques). I aquest equilibri es posava en relleu, especialment, en les grans empreses de conquesta i de colonització. Molt abans de l’inici de les hostilitats, tots els actors que participaven en aquella empresa negociaven el repartiment del botí. En el sentit més ampli del terme. El comte (de Barcelona, d’Urgell) coordinava l’assignació d’aquest botí (en forma de cases urbanes, d’alqueries rurals i de terres rústiques) proporcionalment als recursos militars que cadascun d’aquells participants aportava a aquella empresa militar.
Segons el professor Antoni Virgili, els principals beneficiaris del repartiment de Lleida van ser, en primer lloc, Ramon Berenguer IV i Ermengol VI, com a principals promotors. I tot seguit, un segon nivell que estaria format pels seus vassalls immediats (en ocasions, tan poderosos patrimonialment i militarment com els mateixos casals de Barcelona o d’Urgell). Aquestes famílies baronials eren els Montcada, els Anglesola, els Boixadors, els Jorba, els Monells, els Sanaüja, els Puigverd, els Òdena o els Torroja, patrònims que delaten un origen no gens allunyat —geogràficament i políticament— de Barcelona o de la Seu d’Urgell. Aquests barons rebien lots anomenats “honors”, formats per una casa a la ciutat (que es volia que es destinés a residència de la família baronial adjudicatària) i diverses parcel·les agrícoles disseminades.
D’aquesta manera, el poder comtal urbanitzava els poders baronial i eclesial, primer pas cap a una progressiva subordinació de nobles i de bisbes als comtes barcelonins. Però, i les terres de conreu? Quins mecanismes empraven els barons feudals o les jerarquies eclesiàstiques beneficiaris d’aquell repartiment? Doncs en el repartiment del camp de Tarragona (principis del segle XII) i de la vall baixa de l’Ebre (mitjans del segle XII), ja havia aparegut la figura d’un personatge, plebeu i humil, però ben relacionat amb el poder, que rebia l’encàrrec del beneficiari per buscar i emplaçar colons en aquella nova terra i posar-la en explotació, és a dir, en situació de generar rendes a favor del propietari. Aquests intermediaris serien decisius en la colonització del pla de Lleida, i serien el model que inspiraria futures colonitzacions catalanes.
Les elits rurals
Un nou domini sense població i sense activitat econòmica era una càrrega molt onerosa. La repoblació i la reactivació de l’aparell econòmic era una missió fonamental, perquè els colons contribuïen a la defensa del territori i a la generació de rendes senyorials i de recursos tributaris. Per tant, la missió d’aquells intermediaris tenia una extraordinària importància. Tant que l’incompliment total o parcial d’aquell encàrrec comportava el pagament de fortes sancions. Per aquest motiu, la investigació historiogràfica afirma que els que aconseguien complir els encàrrecs devien ser molt ben remunerats. I els més hàbils veien renovada la confiança del poder feudal beneficiari i repetien l’operació en altres indrets. Per exemple, Pere Berenguer i els seus successors, que van fixar colons a Vilafranca i a Montblanc, i van fundar el Pla de Santa Maria.
A simple vista, pot semblar que la colonització era un procés fàcil i senzill, que es resumia en una simple substitució de pobladors sobre una regió conquerida que ja tenia un aparell econòmic en funcionament. Però no era ben bé així. En un primer moment, els dirigents de les hosts conqueridores dirigien, per la força, grups familiars dels seus dominis cap a les zones guanyades. Però no eren operacions a gran escala, perquè els beneficiaris del botí es resistien a despoblar els seus dominis matriu pel risc de veure disminuïdes les seves rendes senyorials mentre els nous territoris no produïen. Però, per una altra banda, es veien forçats a desplaçar més colons dels que volien quan els seus dominis estaven superpoblats i amenaçaven crisis i revoltes.
En aquest punt apareix un instrument que resultaria decisiu per articular les colonitzacions i per explicar l’aparició de les primeres elits rurals: les cartes de poblament. Els colons que s’acollien a aquelles cartes colonitzadores veien notablement reduïdes les seves càrregues senyorials i substancialment disminuïda la pressió tributària. I la seva gestió, a partir del moment en què s’estenia la carta, era encarregada a aquells intermediaris, com, per exemple, els Espanyol de Prades, que van ascendir socialment i econòmicament amb la gestió de la colonització de l’Ebre. Els Espanyol, els Fuster o els Forcadell a la vall catalana de l’Ebre, o els Coscoll, els Vallseguer o els Riudovelles a la vall baixa del Segre, d’origen plebeu i humil, es convertirien en els primers vicaris, batlles i jurats de la Catalunya Nova.