Darrere el piano i exercint com a director d’orquestra desacomplexat de la banda que l’acompanyava. Així sortia a l’escenari en el concert inaugural de l'Alma Festival de Poble Espanyol Fito Páez. Vestia una americana verda, cridanera, i una camisa blanca, que feia que els cabells i la barba del rocker argentí semblessin encara més grisos. Res a retreure-li tenint en compte les seves més de quatre dècades de carrera musical i els seus seixanta anys.
Bullia ple dels seus seguidors el Poble Espanyol. S’amuntegaven tant a la pista, a les grades i per sobre els laterals. Alguns fins i tot s’havien enfilat als testos de les plantes i als esglaons dels bars per poder veure alguna cosa. Altres s’estaven de puntetes i tractaven d’entrellucar l’escenari enmig d’un mur d’esquenes, mentre sentien entonar a Páez els primers compassos d’11 y 16, cançó amb la qual va iniciar l’actuació.
Els qui havien pogut agafar lloc van poder veure el músic també dret en molts moments del concert, movent-se amb desimboltura per sobre de l’escenari. I també aixecant les mans i demanant al públic que l’acompanyés, amb tres grans pantalles de color vermell il·luminant la part de darrere l’escenari. Els assistents, picaven de mans per seguir-lo i el soroll rebotava a les parets del recinte del poble Espanyol. “Qué gusto ché”, deia Páez.
Un “loco de Rosario”
“No tengo prisa para donde quiero llegar” cantava a Trafico por Katmandú. I tampoc sembla que en tingui per arribar al final de la seva carrera musical. Páez és, en poques paraules, una llegenda del rock llatinoamericà, amb quasi trenta àlbums a les espatlles, un grapat de Grammys i incursions com a cineasta i novel·lista. Fins i tot té una sèrie dedicada a la seva vida, produïda per Netflix, que pren el nom d’un dels seus temes més famosos: El amor después del amor. Unes quantes hores de metratge per retratar els vincles i parelles que han marcat la vida de l’artista. Pocs ho poden dir.
Páez és, en poques paraules, una llegenda del rock llatinoamericà
Tampoc semblava tenir pressa mentre s’entretenia amb un petit monòleg al mig del concert donant les gràcies als seus seguidors. “Jo sé que m’estimeu i esteu molt equivocats”, deia amb ironia. I agraïa el seu suport de forma original i amb modèstia: “quin espai que li heu donat a un boig nascut a la ciutat de Rosario”.
Tot seguit presentava Hay otra canción, gravada y composada amb un altre nom destacat de la música argentina i amic de Páez, Luis Alberto Spinetta: “un tema creat al barri de Caballito de Buenos Aires”, explicava. I abans d’arrencar els primers compassos, aprofitava per carregar contra un dels avenços tecnològics que ha irromput amb força els últims mesos: “la intel·ligència artificial mai podrà crear un artista que generi frases com aquestes”, deia convençut referint-se a Spinetta.
Páez va alternar, durant tot el concert, els seus temes més rockers i encesos amb algunes de les balades cèlebres el seu repertori com ara Pétalo de sal, que va esllanguir l’ambient de l’actuació des dels primers compassos. I això que el públic, entre el qual hi havia un número destacable d’homes vestits amb la samarreta de Messi, l'altre geni nascut a Rosario, de la selecció argentina, la va aclamar amb entusiasme.
La va acompanyar de seguida amb una ràfega de temes al més pur estil rock per reflotar l’ambient: “Nunca te vi, que estupido que fui”, va cantar a Naturaleza sangre davant del micròfon i amb la seva Les Paul penjada a l’esquena. I després van brillar els vents a Solo los chicos que, això sí, no només va corejar el públic masculí.
Una cerimònia tribal
El músic de Rosario barreja en la seva discografia un ampli ventall d’estils, dels quals ha deixat testimoni la seva actuació. Des del predomini del rock, també s’aventura en territori de tango, de salsa i fins i tot de funk. Ho demostrava per exemple a Ey, You!, amb la qual va fer arrancar el públic amb passos de ball. El tema va donar pas a una sèrie furiosa de cançons que l’artista va interpretar un rere l’altre sens gairebé respirar. Una energia admirable després de tantes dècades a l’escenari, que no ha deixat decaure ni un moment.
Mentre cantava al desamor, les pantalles de darrere l’escenari mostraven imatges de bombes caient. Més tard, lluïen sanefes lluminoses multicolors i desconcertants. Res a veure, però, amb el colofó gràfic: una gran creu catòlica de color blanc que van mostrar en un moment del concert mentre deixava anat crits de “Gloooria”. Li va respondre el públic amb crits d’”Olé, olé, Fito, Olé”.
Ahir no hi va haver sacrificis a un Déu estrany, però sí una sintonia entre públic i artista que alguna cosa d’ancestral va tenir
Páez fins i tot va tenir temps de dedicar un tema a l’escriptor argentí Rodrigo Fresán, autor de la novel·la Melvill. Ho va fer referint-se al poder de les paraules, a les quals va treure importància, afirmant que ell preferia “el clau, la rima, l’abraçada, la mirada”. Li haurem de fer cas.
Pel final del concert, el músic es va reservar el que segurament és el seu tema més cèlebre, Mariposa tecknicolor. El públic la va rebre amb el mateix entusiasme que la resta d’èxits, saltant i abraçant-se tant els assistents de davant l’escenari com els que s’havien situat als laterals. I el músic va agrair el suport en un parlament final mentre presentava la banda, en què va resumir prou bé l’actuació. “Els concerts són sempre una cerimònia tribal”. I ahir no hi va haver sacrificis a un Déu estrany, però sí una sintonia entre públic i artista que alguna cosa d’ancestral va tenir.