N’estic farta de la polèmica de les segadores. Cansada, esgotada, literalment fins la figa i no precisament perquè els seus orígens es remuntin a una cançó eròtica. No puc més amb tanta emprenyamenta ni amb l’amplificació extrema que s’ha fet del que podria haver quedat en anècdota, ni amb les burles paternalistes de pati de col·legi de molts tuiteros i articulistes. Em sembla indignant que ningú hagi volgut allunyar-se una mica d’aquesta crítica fàcil. També he llegit bastantes vegades que la versió que Magalí Sare i Manel Fortià van interpretar durant la investidura de Pere Aragonès és ridícula. Ridícula? El que de veritat fa vergonya és portar quatre dies criticant la feminització d’una cançó quan la setmana passada cinc dones - i un nen - van ser assassinades. Però tant se val. Per què parlar de mortes quan la xarxa pot deixar malament les vives.

Les tradicions no es toquen

Ja sabem que les tradicions solen estar blindades a crítiques, sobretot si tenen tics que tard o d’hora poden ser reprobables. Fins fa un temps, ni la monarquia robava ni en el PP era corrupte però avui ja sabem que no podem tenir massa fe en certs conservadurismes. Jo no crec que la lletra d’Els Segadors sigui masclista, sincerament, però l’altre dia em vaig adonar d’una cosa que mai se m’havia passat pel cap. Segons la lingüista Carme Junyent, per posar un exemple, el masculí genèric és inclusiu i representa totes les dones; però vosaltres us heu imaginat alguna vegada dones empunyant l’arma rere les files de la revolta?

Crec que altre cop les xarxes s’han quedat en la superficialitat del diàleg i crec que hem tornat a fer curt en rumiar on han estat elles tot aquest temps. Ningú s’ho ha preguntat! Val que l’himne no és sexista però s’ha de poder dir alt i clar que la societat de 1640 sí que ho era i, per mi, aquest és el debat que s’hauria d’haver tingut. Hauria estat bé escoltar historiadors (o historiadores) explicant que si les dones no segaven era perquè havien de fer la resta de tasques o que llavors les violacions dels soldats eren sistemàtiques. Ni tan sols s’ha dit que algunes defensores de la terra sí que van participar en la lluita. Si fossim una societat reflexiva potser hauríem vist aquesta versió de l’himne com una oportunitat per comprendre i no per incendiar la xarxa amb memes de màquines segadores. I com que demanar és gratis, també m’hagués agradat que molta gent s’hagués fet seu el motiu d’aquesta denúncia sana i #LesSegadores fos trending topic, i ja de pas es convertís en la nostra particular campanya per denunciar la invisibilització de la història. Però acceptem-ho: la realitat és que les hemeroteques sempre diran que la versió del 24 de maig de 2021 només és l’atemptat terrorista gramatical d’una cantant feminazi.

Que el llenguatge no importa?

Estic farta també de la cançoneta d’aquests dies, aquella estrofa repetitiva que ens repeteix que és més important revertir la bretxa salarial o el sostre de vidre que canviar el llenguatge. De debò? Suposo que és la mateixa gent que continua dient fresca a algunes dones o que etiqueta els nens de forts i les nenes de fleumes. No cal ser gaire avispada per saber que si no volen que toquem el llenguatge és perquè saben que una societat és la manera en com es comunica. Dir-nos les coses així o aixà té un impacte directe en com percebem la realitat, igual que el cognom del pare es posa abans que el de la mare per pura decisió sexista. Ja està bé d’excloure lluites i de fer-nos trampes al solitari. No fotem, que saber parlar bé és de primer de parvulari. O us penseu que és casualitat que una simple lletra remogui tants egos?

Sobre el canvi gramatical de gènere hi ha moltes opinions, totes elles vàlides i, segurament, totes elles fonamentades. Sé que em repeteixo però això no hauria d’anar només de dir segadors o segadores, sinó de manifestar per activa i per passiva que falten referents femenins i d'acceptar que hem obviat que hi eren. A part que també podríem haver valorat que una noia cantés en l’acte o que aquest govern sigui el primer amb més dones que homes. En fi, és evident que aquest no és un article sobre lingüística i que parla més la ràbia continguda que no la pausa de la raó i potser això també és reprobable, per què no. Si voleu d’en Pompeu Fabra en parlem un altre dia. Avui, no. Deslliureu-me. Avui estic fins la figa.