Se'ls ha venut de moltes maneres i massa ràpid. Com a nova veu del trap. Com a icones de la música urbana a casa nostra, teixint un nou model en la creació de sonoritats. També van convertir-se en els primers en idear la bachata catalana, en referents del perreo amb accent de Valls, en membres de La banda del pati, en boom a Spotify amb milions de reproduccions i en nous salvadors de l'escena musical del país per haver fugit de la fórmula bàsica i experimentar amb tots els ritmes possibles i més. Passar per tants estadis i en tan poc temps no ha de ser fàcil: t'ha de deixar amb un mareig identitari de nassos, sobretot quan els emissors d'aquests titulars no tenen ni idea de què, qui i com ets. Però sembla difícil espantar als Figa Flawas; en quatre anys han passat del zero al mil i ho han fet discretament, passet a passet: com formiguetes construint la seva llar. 

Xerrant una estona amb Pep Velasco i Xavier Cartanyà, fa l'efecte que intenten no distreure's amb el so ambiental de les crítiques i les xarxes socials, i que només volen passar-s'ho bé, com els qui encara no s'han acabat d'acostumar a les dinàmiques de la indústria. O al contrari: com els que de seguida li han vist les orelles al llop i volen continuar sent nens per sempre més. Potser per això són de l'escola de l'anar fent i ja veurem, fent malabarismes amb les inseguretats per intentar apostar sempre a allò que els hi ve de gust. La seva filosofia és clara: "Si ens avorrim, farem el que no ens avorreixi. I si ens avorrim del tot, plegarem". Aquest divendres publiquen LA CALÇOTADA, el seu segon disc, que surt amb tothom a l'aguait i no és un àlbum que faci badallar. Els Figa Flawas toquen molts pals i tots funcionen: des de la salsa fins el rap o el corrido mexicano, els vallencs aconsegueixen que t'al·lucinin gèneres que mai a la teva vida t'haguessis plantejat escoltar. 

Entrevista Figa Flawas / Foto: Carlos Baglietto
Foto: Carlos Baglietto

Fa uns mesos vau parlar amb la companya Berta Codina i ja li vau dir que teníeu ganes de convidar tothom a Valls. I heu muntat una calçotada. Què té el disc que pugui semblar-se a aquesta performance? 
Pep Velasco: Primer, que si t'escoltes tot el disc sencer, tens gairebé una horeta de música bona, i la calçotada és una jornada llarga. I hem intentat que hi trobis diferents moments o dinamismes que té una calçotada: tipus de converses, un moment d'explicar una història maca, de ficar-se profund, d'intimitats, d'explicar penes o de discutir quan s'encén la sobretaula. Amor, vida i mort; hem barrejat tots els grans temes de la humanitat

El disc té 20 cançons. En un context d'immediatesa i de Tik Tok, no és arriscat? 
PV: És una bona pregunta perquè, òbviament, és arriscat. Hem pres aquesta decisió perquè ara és un moment on, d'alguna manera, ja ens coneix la gent o tenim els seus ulls una mica en nosaltres, i volíem oferir alguna cosa més experimental i menys enfocada al format single. Això t'ho pots permetre quan la gent vol entrar en tu.

Xavier Cartanyà: No ha sigut premeditat. Quan vam pensar en el disc no teníem clar que hagués de tenir 20 cançons, però en el treball que hem anat fent durant l'any, en totes les maquetes que desemboquen en octubre-novembre, vam veure que n'hi havia quasi vint que podien entrar al disc amb coherència. I ja ho vam fer rodó. També entenem que la majoria d'aquests temes potser no podrien ser singles, i sí que és arriscat, però no crec que sigui gaire més arriscat que fer un àlbum de 14. 

Qui fa què a l'estudi?
PV: És bastant compartit, tot i que en Xavi està davant de l'ordinador. O també partim de material que ja tenim, ja sigui d'una maqueta que pugui tenir jo o d'una base seva, i anem caminat. 

XC: A vegades fem la reflexió activa de què fem o de què parlem, saps? I surt un tema o una inspiració concreta. I a vegades, simplement, es va provant i van sortint coses. Però una vegada està iniciat, ho fem tot entre els dos, tant la composició com la producció o les lletres. Crec que és la clau, perquè si estàs tu sol, estàs tota l'estona jutjant-te a tu mateix, i és com que et cohibeixes, no? En canvi, quan tu tens dubtes, l'altre tira.

Ho fem tot entre els dos i és la clau, perquè sol estàs tota l'estona jutjant-te a tu mateix

PV: És important tenir algú que et faci la contraposició i, de fet, discutim molt treballant. És aquesta gràcia que et contradiguin constantment, i llavors refines el que tens, ho vols arrodonir i vols convèncer l'altre. També treballem amb l'Albert Dei, que és el tercer figa flawa, i tenim un gran consell de gent i col·legues a qui els hi enviem la feina.

XC: Nosaltres ho fem molt, això. Sobretot a la fase final de la cançó, quan tenim dubtes. Tenim entre cinc i deu persones representatives a qui els hi passem. 

Toqueu molts estils i gèneres diferents, el disc m'ha recordat molt a Un verano sin ti de Bad Bunny. Què hi ha de model de negoci, de lògica de voler apostar a més tecles, i de llibertat creativa?
XC: Jo crec que el fet més important és el fet de voler-se divertir fent música. I això ens porta a voler sempre provar coses noves o a experimentar amb gèneres, i acabem fent 10 o 12 estils diferents en un disc de 20 cançons.


Les crítiques us han condicionat?
PV: Sí, òbviament. Has d'estar atent a l'opinió i al que diu la gent. Tampoc has de tallar-te les ales, però has d'entendre-ho, igual que valorem el que opinen els del nostre voltant. Una cosa és si et limita o no, però el que pugui haver dit el públic s'ha de tenir en compte i s'ha d'escoltar.

Hi va haver polèmica fa uns mesos per la crítica que va fer en Yeray S. Iborra en aquesta mateixa secció sobre Diabla. A vosaltres us va molestar que us etiquetés de pijos sense ser-ho. És lícit crear-se un personatge artístic que no qualla amb la realitat?
PV: Jo crec que depèn del projecte, de la proposta que estàs fent i des d'on la fas. I en el nostre cas, sí. Al final, no ets el mateix a la teva habitació o treballant al nostre home-studio que quan ets a dalt de l'escenari i t'obres a la gran exposició. Necessites tenir un personatge, que també pot estar completament lligat a la teva sinceritat. En el meu cas, sempre sento la fragilitat de no voler-me exposar tota l'estona, i crees mecanismes d'obrir-te al públic i a la gent que només coneixerà aquesta part de tu.

XC: I qualsevol artista. Una cosa és ser músic, però un artista és un personatge. Només cal mirar qualsevol entrevista de David Bowie

PV: Potser sí que hi ha propostes que són supersinceres. 

XC: O Quevedo, per exemple, que ell es transmet com un xaval normal i això també està pensat: és el personatge de transmetre's com un xaval normal.

No ets el mateix a la teva habitació que quan ets a dalt de l'escenari; i necessites tenir un personatge, que també pot estar completament lligat a la teva sinceritat

I on està el límit de blindar-se a un mateix i enganyar el públic? 
PV: És que enganyar és voler dir que hi ha una veritat que no estàs descobrint, però en aquest cas res és veritat. És un espectacle, és xou. És aquesta ficció i ja està, no hi ha una veritat en sí, ni una història on t'estic amagant una veritat. Simplement és el que és. És com llegir un poema o veure una pel·lícula, que ho fas des de les teves vivències, i et porta a remoure el que sents i el que a tu t'interpel·la del que trobes allà. 

Com porteu la gestió de l'ego i de l'exposició?
PV: Jo, malament. A mi em pesa una mica, però és part de dedicar-nos a això. I és bonic, és preciós, però a vegades et sobrepassa. A mi em pesa més a nivell de sentir comentaris a Twitter, o que a xarxes cada cop hi ha molta més gent. Jo ja no m'ho miro perquè penso que no ho vull saber, però t'acaba arribant. També fas constantment la reflexió sobre la idea de donar una imatge determinada, i soc conscient que estem exposant-nos constantment i, per tant, que a la gent que ens reconeix li agrades o no. 

XC: De fet, tenim més problemes en el sentit de tenir síndrome de l'impostor que no amb què se'ns hagi pujat al cap.

Entrevista Figa Flawas / Foto: Carlos Baglietto
Foto: Carlos Baglietto

Sempre es parla de l'endogàmia a la cultura catalana. Heu sentit la pressió d'haver de complir?
XC
: Òbviament, en cada indústria hi ha gent que té més influència, i n'has de ser conscient. 

PV: Sobretot ho sents a l'hora d'entrar en contacte amb gent que porta molts anys, com d'haver de mostrar els teus respectes tot i que tinguis el cap a un altre lloc, i sobretot quan coincideixes en espais on es troba bastanta gent de la indústria. A vegades has de fer més esforços i d'altres és superorgànic.

Als inicis se'ns venia com a trap, i la gent gran ho associava a una cosa violenta de la que no volia saber-ne res

I al disc teniu una col·laboració amb Lluís Gavaldà.
XC: Teníem acabada la cançó de Xalalà des del febrer o el gener, amb el videoclip ja gravat. Havia de sortir al juny, i quan la vam reescoltar el maig, no ens feia el pes. Vam començar a donar-hi voltes i dèiem: falta alguna cosa, falta alguna cosa. I faltava el Lluís Gavaldà. Vam moure quatre fils i en tres dies el teníem a un grup de Whatsapp parlant, rient i fent brometes, i en dues setmanes més vam anar a buscar-lo a Altafulla, vam viure un dia molt màgic, gravem el vídeo i la seva part. I queda la cançó. 

PV: Es va il·luminar en Xavi després d'una entrevista a Catalunya Ràdio.

XC: Perquè just quan sortíem, ell connectava al mateix programa. El meu pare l'estava escoltant i em va dir: "El Lluís Gavaldà ha dit que a veure quan col·labora amb algun d'aquests joves com vosaltres". Jo tenia això al cap des de feia setmanes, i això va acabar de fer-me el clic. També va influir que sigui de la província de Tarragona, com nosaltres, i el fet que de que la cançó sona molt als inicis d'Els Pets

Ajuda crear sinergies entre grups que han mobilitzat diferents generacions? 
XC: Jo crec que sí. Trenca prejudicis. Potser algú a qui li agraden Els Pets o el rock català ens veia com una música llunyana i urbana, però al veure aquesta col·laboració s'endinsa en nosaltres i troba alguna cosa que realment li agrada. 


Però hi ha més prejudici pel tipus de música o per l'edat?
XC: També pel que es ven. Ara ja no tant, però molt a l'inici se'ns venia com a trap. I la meitat de coses que fèiem no eren trap, i la gent gran ho associava a una cosa rara i violenta de la que no volia saber-ne res. Amb l'etiqueta de música urbana potser es dilueix una mica, però encara hi ha aquest prejudici. I jo crec que la gent més gran comença a introduir-se en nosaltres a partir de l'etiqueta de La banda del pati, que és més amigable i més pop. 

Vau començar per lliure i després vau fitxar per Halley Records. Us va costar fitxar per una discogràfica amb la idea preconcebuda que un s'està venent?
PV: Sí. Però no és tant per l'estar-se venent, perquè al final és per accedir a noves eines i noves infraestructures de treball que t'ajuden i et fan créixer, si no per trobar el teu lloc i el teu equip.

XC: I trobar el moment. Nosaltres teníem clar que no volíem firmar per ningú el nostre primer any o amb les nostres primeres cançons, perquè tampoc sabíem cap on anàvem. Volíem descobrir-ho sols. Quan vam veure que hi havia gent externa que podia aportar-nos coses, ens ho vam mirar molt bé. Vam estar potser més d'un any negociant amb molta gent, i fins que no vam veure un contracte sòlid que ens convencés, no vam firmar amb ningú.

PV: Arriba un punt que necessites delegar feines i obrir-te. Vivim en un moment on està canviant la indústria, i ens ho vam mirar bé i molt.

Teníem clar que el nostre primer any no volíem firmar per ningú 

Es pot triomfar igual anant per lliure? 
XC: Sí es pot. També depèn molt d'on vinguis, de quina és la teva xarxa i els teus recursos, però actualment en el món digital, si li fots ganes, pots arribar a despuntar. 

Podeu viure de la música però la precarietat juvenil és terrorífica. Hi penseu?
PV: Molt. No és que cada dia diguem que som uns superprivilegiats, perquè estàs endinsat en el teu procés creatiu. Però t'hi pares a pensar, tens converses amb la gent, i dius: quina sort que tenim. 

XC: Fa un any o dos era part de la nostra motivació perquè els dos estàvem currant per poc més del salari mínim i hores llargues. Visualitzes que potser pots arribar a dedicar-t'hi, i és la motivació dir: tant de bo no estar currant 8 hores al dia en un lloc que ni et va ni et ve. Ens vam extramotivar per poder-ho aconseguir. I aquí estem.

Entrevista Figa Flawas / Foto: Carlos Baglietto
Foto: Carlos Baglietto

I si el suflé baixés de cop, què faríeu? 
XC: S'hauria de mirar per què ha baixat, analitzar totes les causes i actuar en conseqüència. Com que no sabem les causes, perquè això no ha passat, no et puc donar una resposta. 

PV: Mentalment, fem aquest exercici d'humilitat de saber que en qualsevol moment les coses poden anar malament. S'ha d'estar preparat, jugar una mica i analitzar si estàs anant bé com per entendre que aquest és el camí que has de seguir perquè funcioni. 

Per acabar. Si haguéssiu de muntar un tiny desk a l'estil C. Tangana, a qui convidaríeu?
PV: A la Mushkaa, al Gavaldà... 
XC: Als Stay Homas.
PV: Al Ramon Garcia, el meu col·lega.
XC: Horny Section, les trompetes que ens han acompanyat a La salsa.
PV: També depèn dels temes que triéssim, però la taula seria més o menys aquesta.
 

Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!