La guerra va anar associada a Catalunya, amb una gran fam: les principals zones de l'Estat productores d'aliments havien quedat en mans dels rebels i a la zona republicana faltaven provisions. Però la fam es va perllongar en el temps, després de la victòria rebel, perquè l'economia franquista no va contribuir a la normalització. L'autarquia, i l'impacte de la Segona Guerra Mundial, va perllongar la gana durant anys, al llarg de la postguerra. Els aliments no arribaven als consumidors. Hi havia gent que patia de desnutrició, i fins i tot es va estendre una malaltia, el latirisme, causat pel consum continuat de guixes. Ara, el Museu d'Història de Catalunya ha volgut recordar aquells dissortats anys amb l'exposició El farcell de postguerra. L'exposició es podrà veure fins al 14 d'octubre, gratuïtament, al vestíbul del Museu, i qui no pugui desplaçar-s'hi, té l'oportunitat de veure bona part dels continguts a través de la pàgina web del Museu.
Quan garantir el menjar era tot una feina
Durant molts i molts anys, el fet d'aconseguir qualsevol cosa de menjar, a Catalunya, va ser complicadíssim (i molt desesperançador, perquè la gana es va perllongar anys i anys sense expectatives de millora). Les famílies (i més tard els individus) disposaven de targes de racionament, sense les quals era impossible obtenir menjar legalment. Els tràmits burocràtics i les cues per aconseguir aliments eren embogidors. Les dosis eren mínimes, i no garantien la subsistència. Els més pobres es van veure abocats als menjadors de l'Auxilio Social, on els individus en situació més precària eren obligats a pidolar. La resta intentava sobreviure, si calia, saltant-se la llei. Els burots, els agents de proveïments que controlaven les entrades de menjar a les ciutats i que obligaven a pagar grans aranzels per introduir-hi elements tan sospitosos com pèsols o farina, figuraven entre els personatges més odiats de l'època. Els passatgers dels trens, quan s'apropaven a Barcelona, llançaven per la finestra sacs de pa, xoriços, bosses amb llegums... Aquesta exposició vol explicar la tensió que va generar la manca de menjar en la societat catalana.
Assalt a magatzems d'aliments. Barcelona, 3 de febrer de 1939. Corrière.
Com omplir-se sense menjar
El règim franquista, front a la manca de menjar, va intentar responsabilitzar als ciutadans, i sobretot a les dones, tot argumentant que es podia fer un ús més eficient dels aliments disponibles. Així, van aparèixer mil receptaris i trucs radiofònics que pretenien fer miracles gastronòmics amb uns recursos mínims. Els bistecs es substituïen per cor de bou, es difonien trucs perquè els pedrers no fossin tan durs... A més a més, es van començar a comercialitzar aliments miraculosos, destinats als ciutadans subalimentats: cubets de brou, oli de fetge de bacallà, reconstituents diversos... També es comercialitzaven productes de qualitat molt baixa, que abans de la guerra la gent rebutjava, com les arengades de pitjor qualitat.
Cinisme governamental
Les regulacions de l'alimentació, durant aquest període, van ser molt estrictes. No es podia vendre menjar sense cartilla i els preus eren fixos. Fins i tot es va establir, per llei, el dia del plat únic, en què els restaurants només podien servir un plat tot i que havien de cobrar el menú sencer; la diferència de preu anava destinada als menjadors socials. Però els temps de racionament també van ser temps de grans beneficis per als especuladors. L'estraperlo estava a l'ordre del dia i molta gent es va enriquir amb la gana aliena. La picaresca estava per arreu: el consumidor era contínuament estafat, tant en la qualitat com en la quantitat. Els catalans van prendre tot tipus de porqueries sense saber-ho, en aquells anys. L'exposició recorda aquells temps d'especulació galopant. Uns temps que només van començar a canviar a partir de 1951, amb el canvi de polítiques governamentals i l'inici de l'arribada de l'ajuda americana. Però acabar amb la gana seria un procés gradual, i llarg...
Respirar la gana
El farcell de postguerra no és una exposició de grans dimensions: es limita al vestíbul del Museu i majoritàriament està composada de fotografies i documents. Els coneixedors de la història catalana potser coneixeran bona part dels continguts exposats, però sens dubte serviran perquè els joves coneguin la vida quotidiana dels seus avis, perquè percebin que la gana no és una cosa que només existeix a territoris llunyans o a temps immemorials, sinó que ha existit a Catalunya en dates no tan llunyanes. Aquesta petita mostra ajuda a visualitzar la grisor del franquisme, però també ajuda a percebre un problema terrible que va afectar, especialment, als més pobres del país: la gana. Un tema que no és gens èpic, i que potser per això no ha rebut molta atenció.
100% jazz
Durant els mesos d'estiu el Museu d'Història de Catalunya proposa un programa de sis nits on es trobaran la música i la història. I enguany ho fa amb el cicle ‘100% Jazz, un segle d’història’, que pren com a referent el final de la Primera Guerra Mundial. Al novembre farà 100 anys del final del conflicte i fou en aquell moment quan la música jazz va arribar a Europa triant Barcelona com a porta d’entrada per als nous ritmes i tot el que implicaven. Cada dimecres, del 4 de juliol al 8 d’agost, a les 22h, es recordarà la música d’aquells temps amb un concert. El dia 4, Lluís Coloma, interpretarà al piano estils de finals del XIX fins als anys trenta; el seguiran, el dia 11, Barcelona Swing Serenaders i el trompetista Ricard Gili amb l’estil de la primera formació musical que va emprar la paraula ‘jazz’; el dia 18, The Velvet Candles cantarà a capella el doo wop dels anys 30s; el 25 de juliol, els Old Cats Swing Band aportarà l’estil de jazz més clàssic; l'1 d'agost els Cotton Roots transportarà el públic al Mississipí; i es posarà el punt i final al cicle el 8 d'agost amb Shakin’ All i el seu swing ballable. Abans dels concerts, els assistents podran visitar l’exposició Flames a la frontera. Catalunya i la Gran Guerra (en visita lliure a partir de les 20h i visita guiada a les 20.30h) per conèixer l’impacte de la Primera Guerra mundial a casa nostra.