A la seu de Comissions Obreres (CCOO) de Barcelona s'hi presenta una petita exposició sobre l'Olimpíada Popular del 1936, en el 80 aniversari de la seva planificació. CCOO i la Fundació Cipriano García han volgut recuperar aquesta exposició, estrenada fa deu anys al Memorial Democràtic, per reivindicar que l'esport pot ser una eina d'opressió, però també d'alliberament. I s'ha constituït la plataforma "Esports sí, racisme no" per aprofitar aquesta commemoració per reivindicar el paper antifeixista de l'esport.

Els Jocs que volia Barcelona

Barcelona havia estat candidata per als Jocs Olímpics del 1936. Però la decisió final sobre la seu es va prendre poc després de la proclamació de la República. Tot i que el canvi de règim havia sigut, bàsicament, una festa, els conservadors membres dels comitès olímpics, en bona part aristòcrates i burgesos, van preferir atorgar els Jocs a Berlín. I van mantenir la seva postura, tot i que Hitler va prendre el poder el 1933, i que va quedar clar que l'esdeveniment esportiu seria utilitzat pels nazis, en contra de l'esperit olímpic (la Carta Olímpica prohibeix qualsevol discriminació per motius racials o ètnics). Però no va haver-hi cap replantejament de la decisió, tot i que algunes federacions esportives van començar a qüestionar el paper d'aquests jocs.

L'alternativa

Les organitzacions esportives populars catalanes, molt potents en aquell moment, van decidir organitzar uns contrajocs. Amb el suport de la Generalitat i el govern espanyol es van enquadrar en el Comitè Organitzador de l'Olimpíada Popular. Espanya va decidir no participar els Jocs de Berlín i només donar suport a Barcelona. La idea era organitzar uns jocs populars, amb participació d'atletes de tot el món, sense discriminació. També es va voler donar participació a les dones, que en aquells moments tenien problemes per adquirir un cert protagonisme als Jocs. I davant l'elitisme dels Jocs oficials, l'Olimpíada Popular apostava per fomentar l'esport popular.

Jesse Owens al podi de Berlín, el 1936. Bundesarchiv.

El manifest

El manifest de l'Olimpíada refusava l'ús de l'esport amb finalitats militaristes i formulava el "solemne jurament de mantenir per sempre el veritable esperit olímpic, lluitant per la Fraternitat dels Homes i dels Pobles, pel Progrés, la Llibertat i la Pau". Acabava amb un crit a favor "del veritable pensament olímpic que uneixi els pobles i les races" y en defensa de "la pau i el progrés cultural de la humanitat". El govern francès de Léon Blum, que rebutjava el feixisme, va donar suport als Jocs, els va cofinançar i va enviar-hi 1.500 esportistes.

Les crítiques

L'Olimpíada Popular no va rebre adhesions unànimes. Els organismes esportius internacionals van rebutjar-la amb vehemència, perquè recolzaven els Jocs de Berlín. Alguns atletes van ser pressionats per les seves federacions perquè no anessin a Barcelona. Però a Catalunya també molts sectors van criticar la iniciativa, que es considerava poc seriosa o influïda per l'esperit comunista. I, malgrat tot, va aconseguir reclutar 5.000 atletes, de 23 països. Entre ells hi destacaven els francesos, i els jueus emigrats. Catalunya tenia una delegació pròpia, com Euskadi i Galícia. També hi havia inscripcions del Marroc francès i del Marroc espanyol.

Trets contra jocs

L'Olimpíada Popular havia de començar el 19 de juliol de 1936. Pocs dies abans van arribar bona part de les delegacions (van afluir 20.000 visitants a la ciutat, molt més del previst). Però el 18 de juliol un cop d'Estat va interrompre l'assaig de la inauguració. Alguns dels atletes van afegir-se a les forces d'esquerra que combatien els colpistes. A la plaça Catalunya va morir-hi un atleta austríac, Mechter. Alguns atletes se sumarien a l'exèrcit republicà, convertint-se en el primer embrió de les Brigades Internacionals. La resta van ser repatriats cap a Marsella, en un vaixell, el 24 de juliol. Abans d'embarcar-se, malgrat tot, van organitzar una manifestació en favor de la República.

Barcelona 92 contra Barcelona 1936

Un podia imaginar que l'experiència de 1936 hauria estat un valor positiu de cara a atorgar a Barcelona els Jocs de 1992. Carles Santacana, comissari de l'exposició, explica que va ser justament al contrari. Als encara aristocràtics i elitistes membres del Comitè Olímpic Internacional, encapçalats per Juan Antonio Samaranch, no els queia gens bé que algú hagués desafiat els organismes olímpics i, justament en nom dels seus valors, hagués organitzat un acte paral·lel. El record de l'Olimpíada Popular molestava. La preparació dels Jocs Olímpics del 1992 no es va basar en la recuperació de la memòria del 1936, sinó en tot el contrari, en la invisibilització del seu precedent més directe. "Barcelona 92 va ser la llosa que va sepultar l'Olimpíada Popular", assegura Santacana.