Confirmat: moure el cul a ritme de dembow o tweking ha superat a la música clàssica en alguna cosa – i no, no ho diem per què tinguem res contra Bach o Beethoven ni perquè Don Omar ens pagui per fer publicitat encoberta. Ho diu un estudi real i científic que ha demostrat que el reggaeton provoca una activació més forta en les parts del cervell encarregades de processar no només els sons, sinó també el moviment. I no només per davant de simfonies renaixentistes, sinó també de música electrònica o folklore.
Què li passa al nostre cap?
La investigació forma part de la tesi doctoral d’un grup de neurocirurgians i neurocientífics canaris que volien identificar què li passa al nostre cervell quan escoltem diferents estils de música, i quina activitat té aquest en cada cas. Per descobrir-ho, s’ha estudiat el cas de 28 persones sense formació musical prèvia, amb gustos musicals diferents i amb una mitjana de 26 anys; han passat per tests d’oïda per analitzar la capacitat de discriminació de les melodies i les frases rítmiques, i per una ressonància magnètica funcional mentre escoltaven vàries cançons. Algunes d’elles? Shaky de Daddy Yankee, Ginza de J Balvin, Lamour toujours de Dzeko o el concert en mi menor de Vivaldi.
Després de tant ball musical intern, ha quedat anatòmicament comprovat que el reggaeton és la música que ha demostrat una millor activació en les àrees auditives i motores i que, a més, activa una regió primitiva del cervell que es diu ganglis basals i que són grups de neurones ubicats a zones profundes d’aquest òrgan que modulen la postura i l’execució del moviment. Perquè ens fem una idea: en aquests ganglis basals és on es troba l’origen de malalties degeneratives com el Parkinson. Serà aquesta una nova manera d’investigar sobre aquesta mena de malalties? El que és segur és que s’haurà de continuar investigant, ja que aquest és el primer estudi en que el reggaeton s’ha comparat amb la música clàssica.
Ho sabíem sense saber-ho
Saps quan et passa que sona la cançó i et comences a moure gairebé de forma involuntària i automàtica, sense pensar-ho i sense cap mena de previsió? Doncs això també podria ser per culpa del ritme que té el reggaeton i que tantes vegades hem imitat amb aquell patxum patxum tan onomatopeic que ens hem inventat. I és que segons l’estudi, tota aquesta activació tan significativa en aquestes àrees del cervell relacionades amb el moviment podrien ser degut a “la generació d’un impuls intern dins nostre en tractar d’endevinar quan ve el proper pols; és com si el reggaeton, amb aquest ritme peculiar i repetitiu, ens preparés pel moviment, per ballar només escoltant-lo”. Doncs el que diem.