Españoles... ¡Franco ha muerto!

Estudis de Radiotelevisió Espanyola, Madrid, 20 de novembre de 1975. Fa cinquanta anys. 10 del matí. Carlos Arias Navarro, president del govern espanyol, apareixia en pantalla i proclamava la frase més cèlebre del seu mandat: “Españoles... Franco ha muerto”. Amb la mort de Franco, desapareixia la màxima autoritat política i militar del règim dictatorial nacionalcatòlic que havia governat Espanya durant trenta-sis anys (1939-1975). A Franco —moribund des de feia setmanes— se’l volia fer resistir els tempus necessaris per a assegurar un relleu continuista. I es va especular que podria haver mort molt abans, i que els comunicats diaris sobre el seu estat de salut —emesos per la ràdio i la televisió públiques espanyoles durant les setmanes anteriors al decés oficial— podien haver estat  una cortina de fum. Quan va morir, realment, Franco?

Des de quan era un moribund?

Ningú sap, amb exactitud, des de quan era un moribund. Però l’1 d’octubre de 1975, set setmanes abans de la seva mort oficial, va pronunciar un discurs des del balcó del Palau de la plaça d’Oriente, indret habitual de concentració dels afectos al régimen. Al balcó del palau, estava flanquejat per Joan Carles de Borbó, que havia estat designat successor a la jefatura de l’Estat el 1969, per les pressions de l’administració nord-americana, del lobby tecnòcrata, i de les oligarquies empresarials espanyoles. La veu trèmula de Franco i el posat greu del futur rei no delaten cap mena d’impostura. Però era vox populi que Franco, sovint, era suplantat —en les ocasions en què el règim ho requeria— per un doble. Aquell Franco que es considera el del seu últim discurs, era el de debò? Era aquella la seva veritable darrera aparició en públic? O ja era mort?

Campanes de rèquiem per al règim de Franco

En aquell context de protesta, de reacció i d’incertesa, l’oligarquia empresarial espanyola era conscient que tocaven campanes de rèquiem per al règim nacionalcatòlic. Per una banda, la contestació social interna i l’opinió pública internacional pressionaven per enderrocar el règim de Franco. I, per una altra, el nou escenari polític resultant podia ser una gran oportunitat per a accedir a mercats fins llavors vedats a l’empresa espanyola per la naturalesa política del règim de Franco. Però no era fàcil, perquè la societat era molt ambiciosa però l’empresariat no tenia el propòsit d’anar gaire lluny:  imaginava una operació inspirada en el sentit d’oportunitat i de prudència d’un negociant. La finestra que permetria l’inici d’un procés de canvi (fent bona la cita d'Il Gattopardo: “Canviar-ho tot perquè res canviï”) s’obria a finals de l’any 1975.

Què estava previst que passaria a finals de l’any 1975? El Consejo del Reino

El Consejo del Reino era un organisme consultiu però dotat d’un gran poder. Estava constituït per comandaments de l’Exèrcit, jerarquies eclesiàstiques, autoritats judicials i els tentacles del règim (poder municipal, sindicat vertical, estaments de les Corts, col·legis professionals i universitats). I la seva missió consistia a assessorar el cap d’estat i substituir-lo en cas d’absència o de malaltia (era una mena de consell de regència), proposar remodelacions ministerials i presentar els candidats a presidir el govern. No tenia una vigència concreta, però el mateix règim havia imposat una renovació a finals del 1975. Al búnquer (els elements més immobilistes) comptaven que podrien renovar aquest poderós organisme amb garanties de continuïtat si Franco podia arribar viu a aquesta data. Encara que fos a l’UCI.

Quines malalties tenia Franco?

Els historiadors afirmen que durant la primavera del 1975 (mig any abans del decés oficial de Franco) ja es percebia que Franco era pròxim a la seva desaparició; i, amb ell, el seu règim. Algunes informacions —que es confirmarien posteriorment a la seva mort— havien revelat que, des de feina temps, patia una úlcera a l’estómac que li acabaria provocant una perforació. També es revelaria que, des de feia temps, patia urèmia, una malaltia renal crònica que, indirectament, li hauria afectat el cervell i l’aparell respiratori. El quadre clínic de Franco es complicaria quan va patir un infart (15 d’octubre de 1975) amb dues rèpliques successives (22 i 24 d’octubre). Les fonts oficials revelen que va presidir el Consell de Ministres del 17 d’octubre (entre el primer i el segon infart). Però tot seguit desapareixeria de l’escena pública.

El 20 de novembre de 1975. És la veritable data de la mort de Franco?

Aquesta pregunta continua, encara, sense resposta. I, mentre res no provi el contrari, hem d’acceptar la data oficial: el 20 de novembre de 1975. Però no oblidem que, curiosament, aquesta data coincidia amb el 39 aniversari de l’afusellament de José Antonio Primo de Rivera. I en aquest punt és on podrien col·lidir el relat del règim nacionalcatòlic i la realitat històrica. Franco mai no va tenir una bona relació amb el líder falangista. I queda demostrat quan, a l’inici de la Guerra Civil (1936), l’exclou d’un intercanvi de presoners que li hauria salvat la vida. Per tant, és una estranya casualitat que els dos galls de panses del règim nacionalcatòlic coincidissin a morir el mateix dia —tot i que amb anys diferència. El 20 de novembre no seria la primera opció del búnquer, però sí que seria un mal menor.

Quan podia haver mort Franco? L’extremunció

Entre el primer infart (15 d’octubre) i el dia oficial del decés (20 de novembre) hi ha dues dates que són sospitosament reveladores. La primera, el 25 d’octubre de 1975. Aquest dia, Pedro Cantero Cuadrado, capellà castrense, veterà de la Guerra Civil i arquebisbe de Saragossa, li administrava el sagrament de l’extremunció. Cantero era un destacat element del búnquer i membre del Consell del Regne. I això pot voler dir dues coses. La primera, que la informació i difusió de l’estat de salut de Franco estava controlat per la secció de palau del búnquer (la camarilla del Pardo), formada, entre altres, pel mateix Cantero i per Martínez-Bordiu, gendre i metge personal de Franco. Per tant, les sospites que aquell procés mèdic es va informar de forma opaca són més que fonamentades. I la segona, que Franco podria haver mort en les hores posteriors. 

Quan podria haver mort Franco? La Marxa Verda

No obstant això, deu dies més tard, el 4 de novembre de 1975, ingressava d’urgència a l’Hospital de la Paz, de Madrid. Li extirparien la meitat de l’estómac, el connectarien a una màquina de diàlisi i l’ingressarien a la unitat de cures intensives. I alguna cosa podia haver passat, perquè dos dies després, el 6 de novembre, el rei Hassan II del Marroc ordenava la invasió de la colònia espanyola del Sàhara Occidental, una maniobra que equivalia a una declaració de guerra astutament planificada i calculadament executada. Quan els serveis d’intel·ligència marroquins haurien informat que Franco era mort, Hassan II hauria ordenat iniciar la invasió del Sàhara —la Marxa Verda—, confiant que els espanyols, dominats per la incertesa pròpia d’un interregne, podien tenir una capacitat de resposta molt baixa. De fet, acabaria sent així.