Edimburg (capital del regne d’Escòcia), 26 de febrer de 1695. Fa 331 anys. El Parlament d’Escòcia autoritzava la creació de la Company of Scotland Trading to Africa and the Indies (Companyia de Comerç d’Escòcia amb Àfrica i les Índies), a proposta del negociant escocès William Paterson (1658 – 1719). La Company of Darien, com també seria coneguda, tenia l’objectiu de crear una colònia privada a l’istme de Panamà que havia de proveir de matèria primera les fàbriques de Glasgow, fins llavors totalment dependents de les colònies angleses a Nord-amèrica i al sud-oest asiàtic, i de la East India Company, el gegant anglès de creació de colònies i d’extracció i de comercialització dels recursos colonials.
La Companyia d’Escòcia
La Company of Darien (anomenada així per la regió panamenya on es va establir aquell projecte colonial), o, també, Companyia d’Escòcia es va capitalitzar en tan sols quatre mesos. El 26 de juny de 1695, els administradors havien reunit 400.000 lliures esterlines (l’equivalent aproximat a uns 100 milions d’euros) i durant el primer semestre de 1696, des de la seva seu central, situada a High Street (l’actual Royal Mile, de la capital escocesa) la companyia iniciaria les seves operacions. Adquiriria cinc vaixells (Saint Andrew, Caledònia, Unicorn, Dolphin i Endeavour) i reclutaria 2.500 pioners, que entre novembre de 1698 i novembre de 1699 –en dues remeses de 1.200 i de 1.300 colons– s’establirien a l’istme de Panamà.
Qui es va sentir interpel·lat en aquell projecte?
L’investigador Douglas Watt –especialitzat en l’estudi d’aquesta etapa històrica – revela que la societat escocesa de l’època contemplaria la “Companyia d’Escòcia”, tot i la seva naturalesa privada, com un projecte de caràcter nacional. Segons Watt, els arxius de la companyia revelen una sorprenent composició de l’accionariat, on són presents tots els grups socials, no tan sols les classes mercantils, sinó també els propietaris rurals... i les dones de classe privilegiada. Per a Watt i per als historiadors escocesos, aquesta composició té moltíssima importància per què, malgrat el clima de crisi econòmica i de divisió social que imperava en aquell moment, la societat escocesa abraçaria un projecte pensat per a convertir Escòcia en una potència.
Què va passar amb el projecte “Companyia d’Escòcia”?
La colònia de Darien no es va poder consolidar. Bàsicament per les dificultats d’adaptació d’aquells pioners escocesos a les temperatures tropicals de Panamà –càlides i humides, tot l’any– radicalment diferenciades del clima d’Escòcia. Les malalties tropicals van delmar notablement els contingents de colons, fins a fer inviable un projecte que, en paraules de la professora escocesa Mélanie Cournil (Universitat de la Sorbona), havia estat concebut “per a promoure l’autonomia nacional d’Escòcia – en aquell moment, Escòcia i Anglaterra compartien rei però no Parlament, i, per tant, estaven vinculades a través de la fórmula ‘unió dinàstica’ –, i trencar la dependència respecte a la poderosa companyia de capital anglès East India Company”.
Quin va ser el paper de la monarquia hispànica en aquell projecte?
En aquell moment, el rei hispànic era Carles II, totalment invalidat per les seves discapacitats. I, per tant, el veritable governant era el primer ministre Portocarrero, un personatge amb una escassa altura política al qual, per exemple, se l’acusaria de falsificar el testament de Carles II a favor de Felip de Borbó (1700). I amb el projecte escocès “es cobriria de glòria”. Per què, si bé Panamà era territori colonial hispànic, la cessió d’una part – temporal o definitiva– a una companyia creada per a trencar el monopoli comercial anglès –els grans rivals dels hispànics als oceans– era una oportunitat, com a mínim, a explorar. En canvi, ordenaria que l’Armada hispànica ataqués els colons escocesos i contribuiria al fracàs d’aquell projecte.
Com va afectar aquella fallida a la societat escocesa de l’època?
La fallida de la Companyia d’Escòcia va provocar una gran desil·lusió. La professora Mélanie Cournil relata que aquella societat havia creat unes grans expectatives que no es veurien transformades en realitats: “Fins i tot l’església havia donat suport a aquell projecte, enviant clergues amb la primera expedició per a donar suport moral als colons però, també, per a portar l’evangeli a la població indígena. Aquell continent salvatge semblava oferir la perspectiva de crear una nova comunitat devota, una terra d’abundància i grans perspectives, una visió radicalment oposada a la crua realitat de l’Escòcia del segle XVII. Els poemes i les cartes de l’època celebraven la bellesa del paisatge (...) i la seva fauna exòtica”.
Què va passar amb els inversors escocesos i quina relació té aquella fallida amb la definitiva unió d’Escòcia i Anglaterra?
La fallida va diluir, totalment, la ideologia del projecte, i els grans inversors –com el mateix Paterson– no veurien altra sortida que la fabricació d’aliances comercials amb els històrics rivals anglesos per a restaurar l’activitat econòmica escocesa. I la suma de la desil·lusió col·lectiva i de la renúncia a un projecte comercial i polític nacional, conduiria la societat escocesa a la desmobilització. Un fenomen que el poder anglès –amb l’argument de salvar financerament Escòcia– aprofitaria per a forçar la unificació. Vuit anys més tard (1707) els Parlaments de Londres i d’Edimburg signaven l’Acta d’Unió. Escòcia perdia la seva independència i quedava incorporada a un nou edifici polític d’arquitectura unitària anomenat Gran Bretanya.