Un pròleg: menció destacada a Vicent Baydal, Toni Sabater, Felip Bens i Josep Vicent Miralles. Quatre senyors valencians que un bon dia, contravenint els més elementals dictats del seny nacional, van decidir muntar una editorial independent, valencianista, des de la ciutat de València i cridant-li a Joan Fuster que si vol bossa. És veritat que a Drassana van tenir la sort —i encert— del pilotasso de Noruega de Rafa Lahuerta —n’han venut com a xurros o fartons, a la nostra escala— i que la Barrancada de l’any passat ha reverdit els corrents de solidaritat del panvalencianisme. Però l’èxit de l’editorial ens recorda una vegada més que no n’hi ha prou amb l’activisme i que abans s’han de garantir productes de qualitat.
Drassana produeix, des d’una perspectiva sanament autocentrada, llibres bonics i ben fets, una revista que fa goig i un premi literari, el Lletraferit, que s’ha consolidat en poc temps
Drassana produeix, des d’una perspectiva sanament autocentrada, llibres bonics i ben fets, una revista que fa goig i un premi literari, el Lletraferit, que s’ha consolidat en poc temps. El penúltim el van declarar desert, cosa que sempre parla bé d’un premi, i el darrer l’han concedit a la primera novel·la de Magda Simó, una periodista que viu i treballa a València, però que és originària de la Jana, al país del Sénia, aquella zona zero nacional que s’entesta a desmentir les artificials fronteres espanyoles. Ja que hi som, no em sé estar de consignar que el Bisbat de Tortosa i la Mancomunitat de la Taula del Sénia, diguem que dos organismes rurals-conservadors, deuen ser les úniques institucions que resisteixen la pressió i es passen per la xona la mandanga de les comunitats autònomes. Deixem-ho aquí i parlem de literatura.
No m'hauria d'agradar, però m'agrada
És naufragi és una novel·la que no m’hauria d’agradar però m’agrada. Enteneu que m’hi acostés amb por —o amb temor, que diuen més al sud— d’una altra història de dona amb crisi dels quaranta, amb traumes somorts i problemes del Primer Món. N’hem llegit tantes que està a punt de convertir-se en un gènere irònic, si no ho és ja. El llibre de Simó, no se n’amaga, és exactament això: una novel·la de fugida —"l’anar-se’n no és anar-se’n i prou"—, que dissecciona la fractura íntima d’una senyora casada i afillada que té un embolic mal resolt amb un company de feina més jove. A més a més, Simó introdueix entre les escenes minimalistes d’aquest afer algunes regressions a la ruralitat. Aquests passatges els fa servir, de manera un pèl tòpica, però eficient, per recordar i comparar com havien malviscut als pobles les dones acusades d’infidels, de putes o de males mares. Hi ha dies que penso que en això hem progressat, d’altres que no tant. Aquí, punt a favor, no hi ha gens de victimisme feminista. Ans al contrari: hi ha una crida a buidar ulls de violadors. També s’ha de dir que en l’ordit del llenguatge de Magda Simó es nota el seu ofici de periodista: algun adjectiu-clixé, alguna expressió fossilitzada, una tendència innecessària a començar els capítols amb apunts científics i termes tècnics. Res greu. Fins i tot s’absol amb simpatia —perquè té una justificació clara en l’arc narratiu— tot un capítol sobre el sufragi femení que sembla un remake de la pel·li italiana Sempre ens quedarà demà.
És naufragi és una bona novel·la i es redimeix perquè fa molt bé coses que són complicades i costen de trobar
Malgrat tots aquests pecats venials, És naufragi és una bona novel·la i es redimeix perquè fa molt bé coses que són complicades i costen de trobar. En primer lloc, no hi ha ni una unça de palla. El llibre, de poc més de cent pàgines, va de cara a barraca i no fa concessions. Sap quan és dur —allò que els ressenyistes professionals descriuen com ‘cop de puny a l’estómac’ o ‘cor en un puny’—, quan el lector s’hi identificarà —perquè tots hem emmalaltit de passió, hem tingut ganes d’engegar-ho tot a rodar i hem tornat a la cleda del sistema—, quan necessita un puntet de sexe i grolleria i quan un pessiguet d’humor sarcàstic. Tot està ben mesurat i es beu d’un glop com un got d’orxata fresca, sense gaire sucre. (Aprofito per queixar-me de com costa trobar orxata sense sucre a Catalunya, una altra victòria de l’imperi castellà). En segon lloc, l’autora, amb una habilitat argumental que t’agafa desprevingut, sap amagar una traca final ben pensada, que converteix el que podria haver estat un romanço costumista en una peça d’amor fou absurd i tràgic. No em dona la gana de revelar res més, però es torna a demostrar un bon final —aquest, per cert, a l’estació de tren de Tarragona— pot elevar gairebé qualsevol cosa i fer-la memorable. I, finalment, el to. No sé com s’ho fa, però Magda Simó aconsegueix crear un clima deliciós de pel·lícula francesa dels 60, molt nouvelle vague, molt Godard, però canviant París per València i l’insofrible existencialisme sartrià dels gavatxos per una intimitat més honesta i més nostra. No sé, llegiu-la, perquè És naufragi dona molt per la poca inversió que demana. Què més voleu?