Figueres, 3 de novembre de 1701. Fa 324 anys. Església de Sant Pere. Felip V, de disset anys i rei de les Espanyes i Maria Lluïsa Gabriela de Savoia; de tretze anys i infanta del Piemont; celebraven el seu matrimoni. El Borbó i la Savoia, que no es coneixerien fins aquell dia; celebraven les noces canòniques que ratificaven un anterior matrimoni per poders negociat i acordat pel rei Lluís XIV de França —avi i valedor de Felip V— i Víctor Amadeu II del Piemont —pare de la núvia— (11 de setembre de 1701). Un acord signat amb la Guerra de Successió hispànica (1701-1715) trucant a la porta de totes les cancelleries europees i amb el propòsit de fabricar els blocs que acabarien combatent en aquell conflicte.
“Abans que perdonar els catalans, soc capaç de llençar els meus fills pel balcó de palau”
Maria Lluïsa, primera esposa de Felip V (1701-1714); ha estat deliberadament ignorada per la historiografia nacionalista espanyola. Però la investigació moderna la considera un personatge fonamental en la construcció del règim borbònic espanyol i un dels elements més hostils a Catalunya i als catalans. A les acaballes de la guerra, quan britànics i francesos —per separat— negociaven una pau que contemplava la conservació de l’edifici polític foral català (Utrecht, 1713), i que requeria, implícitament, que els catalans demanessin perdó per la revolució austriacista de 1705 (el cessament del Borbó com a comte de Barcelona); Maria Lluïsa es va despatxar proclamant: “abans que perdonar els catalans, soc capaç de llençar els meus fills pel balcó de palau”.
Quinze mesos després d’aquella sinistra proclama (febrer, 1714), que va impedir una sortida negociada a la guerra —per als catalans— i que hauria evitat la massacre de Catalunya (setembre, 1714), l’exèrcit borbònic francocastellà ocupava a sang i foc les darreres places catalanes (Barcelona i Cardona). Però això —la destrucció de l’edifici polític i de l’aparell productiu catalans i la mort de milers de víctimes civils perpetrades durant la darrera fase d’aquella guerra— ja no ho veuria. Moriria en condicions lamentables, set mesos abans del dia que la guerra entrés als carrers de Barcelona (11 de febrer del 1714). Qui era, de debò, Maria Lluïsa i per què odiava els catalans més que Felip V?
Quan comença la mala relació de Maria Lluïsa i els catalans?
El 12 d’octubre de 1701 (tres setmanes abans de les noces de Figueres), Felip V i els estaments catalans —la representació política del país— obrien corts amb l’objectiu posat a renovar el pacte bilateral —polític, fiscal, militar— que, des del regnat de Ferran el Catòlic (1495), presidia la relació entre el poder central hispànic i Catalunya. Felip V venia de jurar les seves primeres corts, les de la corona de Castella (amb Lleó i Galícia); i la previsió de la cancelleria borbònica era enllestir la negociació amb els catalans en poques setmanes (darrere hi havia altres corts a negociar i jurar). No obstant això, l’estada del Borbó a Catalunya, imprevisiblement, es va allargar tres mesos, i les corts catalanes no van ser clausurades fins al 14 de gener de 1702.
La correspondència entre Versalles i Madrid aporta una reveladora instrucció de Lluís XIV a Felip V, que il·lustra l’estratègia borbònica i explica els successos futurs: “Als catalans, dona’ls tot el que et demanin. Després ja els ho prendrem”. Però el Borbó va allargar l’estada —ja amb Maria Lluïsa i per desesperació de Lluís XIV—; no tant per la seva incapacitat, com per les seves “indisposicions”, que es traduïen en contínues interrupcions. El Dietari de la Generalitat consigna que els metges catalans li van diagnosticar “febres terçanes”. Però aquest mateix registre també apunta un conflicte entre els metges i la reina; per què, darrere aquells “excessos” (els símptomes en la terminologia mèdica de l’època), hi veuen una malaltia mental.
Maria Lluïsa tenia més llums que Felip, però no en tenia prous
Mentre Felip i Maria Lluïsa es discutien amb els metges catalans, la Guerra de Successió hispànica ja es lliurava als camps de batalla continentals (encara no havia arribat a la Península, però ja es combatia al nord d’Itàlia). I enllestida la feina a Barcelona, Lluís XIV va enviar Felip V al nord de la península italiana (abril, 1702). Aquest fet posaria en relleu dues coses: que Felip tenia menys capacitats militars que les escasses habilitats polítiques que havia demostrat; i que Maria Lluïsa tenia més llums que el seu marit. Mentre Felip era a la guerra, Maria Lluïsa —assistida pels funcionaris francesos que li havia enviat Lluís XIV— va negociar, amb èxit, les Corts d’Aragó (juny, 1702); i es va guanyar el respecte de les cancelleries de Madrid i de Versalles.
Però aquell triomf va ser efímer. Al mateix temps, a Barcelona esclatava la primera gran crisi del règim borbònic hispànic (març-octubre, 1702). La causa: la prohibició de Lluís XIV —extensiva als dominis de Felip V— de comerciar amb Anglaterra i Països Baixos, enemics de l’eix borbònic París-Madrid i principals socis comercials de Catalunya. La persecució al comerciant catalanoneerlandès Arnold Jager (que personificava les classes productores i mercantils catalanes) i la batalla politicojudicial que acabaria perdent el règim borbònic (1704), posarien la parella reial a la picota. Tant que Lluís XIV —desesperat— ordenaria fer cessar el secretari d’estat (equivalent a president del govern) Antonio de Ubilla i la seva substitució... pel francès Jean Orry!!! (1705).
Els “pèrfids” catalans
En l’imaginari de Maria Lluïsa, els metges catalans, els productors catalans, els exportadors catalans i els advocats catalans —que defensaven productors i exportadors que esquivaven els decrets borbònics— es van convertir en la representació del dimoni. I aquella rancúnia encara creixeria. Poc després, els representants del majoritari però clandestí partit austriacista català (no oblidem que la Guerra de Successió, tot i que no havia arribat a la Península, ja es combatia en altres indrets del continent), signaven un acord amb Anglaterra (Pacte de Gènova, 20/06/1705). I, fruit d’aquell pacte; el poble de Barcelona expulsava l’aparell polític, militar i judicial borbònic (09/10/1705), i feia cessar el Borbó com a sobirà dels catalans (07/11/1705).
Tot i això, Felip V, que venia d’una experiència militar a Itàlia per a oblidar (derrota darrere derrota), va ser posat al capdavant d'un exèrcit que va ser capaç d’arribar a les portes de Barcelona (maig, 1706). Però el que va passar a continuació seria la fi definitiva del prestigi de Felip i Maria Lluïsa. El 12 de maig de 1706, mentre els borbònics tenien assetjada Barcelona, es va produir un eclipsi de sol, i Felip V ho va interpretar com l’anunci de la fi de Lluís XIV (anomenat el Rei Sol). Va fugir precipitadament del camp de batalla i no es va aturar fins a Perpinyà. En aquella esbojarrada deserció, va deixar humiliadament abandonada Maria Lluïsa a Madrid. Aquell còmic episodi seria, també, la riota de totes les cancelleries d’Europa.
Els catalans, una altra vegada
L’enuig de Lluís XIV va fer tremolar Versalles. Després d’una duríssima reprimenda, Felip V se’n tornava a Madrid, mocat i humiliat (juny, 1706). Tant com la mateixa reina; que, mentrestant, havia esperat —desesperada— quin destí els reservava Lluís XIV. I encara no s’havia escrit tot. Perquè quatre anys més tard, en plena contraofensiva austriacista, es va lliurar la batalla de Monte Torrero, a Saragossa (20 d’agost del 1710). En una situació de la batalla, Felip V es va veure envoltat d’enemics —de miquelets catalans—, es va amagar en un molí i va desertar disfressat de molinera. Naturalment, qui va escampar aquest episodi tragicòmic van ser els catalans. I les riallades que sortirien per les finestres de les cancelleries europees se sentirien durant dies.
Maria Lluïsa no va veure mai els catalans derrotats i humiliats. Va emmalaltir de limfadenitis cervical tuberculosa, popularment escròfules. I els metges de palau —que no eren catalans— la van rapar al zero per a aturar la malaltia. Les fonts documentals revelen que la reina adquiriria un aspecte grotesc. Els metges de la cort, espantats, li prescriurien repòs absolut. Però Felip V la continuaria visitant cada nit per a tenir-hi relacions sexuals. Maria Lluïsa, la reina que hauria llençat els seus fills pel balcó abans que evitar la massacre de Catalunya, va morir consumida i es va començar a podrir ultratjada. I Felip V, abans d’entrar a Barcelona, conservaria durant setmanes el seu cadàver per a continuar tenint-hi relacions sexuals.
