Antoine Doinel és un personatge de ficció, però alhora és una persona molt real. Aquest estiu el passa al Raval. Fictici o real, el que és inqüestionable és que és una de les figures més emblemàtiques del cinema francès, pot ser del cinema mundial (per la novetat que la seva aparició en pantalla va suposar). Un dels retrats més sincers del pas del temps i de la vida quotidiana a l'Europa occidental la segona meitat dels segle XX. que s’han vist mai a la pantalla. Durant vint anys, i al llarg de cinc films dirigits per François Truffaut, vam veure créixer aquest jove rebel, enamoradís, maldestre i encantador interpretat sempre per Jean-Pierre Léaud. Antoine Doinel ets tu si tens 70 anys i des que ets un marrec t'has preguntat pel sentit de la vida. Una vida de pel·lícula que aquest estiu podem gaudir al cicle que la Filmoteca de Catalunya està dedicant a François Truffaut.
Truffaut fa de la seva vida una pel·lícula
François Truffaut era la viva imatge de l'intel·lectual francès. Com Camus o com Gainsgbourg, un cultureta elegant no especialment guapo, però amb un misteriós intangible que els feia extremadament atractius. Molt probablement era la seva mirada, amagada rere el fum d'un Gauloise, a mig camí entre la tristesa i el misteri i la incògnita dels que es pregunten constantment per què estem aquí. Camus cercava respostes a través de la filosofia, Gainsgbourg de la música, Truffaut del cinema. Va ser el nen que faltava a classe per amagar-se en una sala a les fosques deixant volar la imaginació a través del cel·luloide fugint d'un entorn familiar que l'oprimia. Igualment lector impenitent, la seva dieta particular era veure tres pel·lícules al dia i llegir tres llibres a la setmana. Quan no estava en un cinema o tancant a la seva habitació amb els ulls clavats en una novel·la, feia el dropo pels carrers. El van expulsar d'infinitat d'escoles. Va acabar en un correccional. Va ser l'adolescent que amb 15 anys va muntar un cineclub. El jove autodidacte que, sense més vocació que la d'amant apassionat del setè art, es va allistar a l'exèrcit francès. Ho va fer per fugir de la seva vida. Quan va ser allà, l'únic que volia era fugir de la caserna. El van tancar en una presó militar. El cinema, sempre el cinema, el va salvar. Va començar a escriure a la mítica capçalera Cahiers du cinéma. I quan es va cansar de la teoria, es va situar rere la càmera. La seva primera pel·lícula com a realitzador va ser Els 400 cops (1959). Truffaut va debutar com a director amb una de les millors pel·lícules de la història del cinema, pedra angular d'aquell moviment que es va passar a denominar com a Nouvelle Vague. Un relat autobiogràfic sobre la seva infància. El seu alter ego a la pantalla es deia Antoine Doinel, un nen de 14 anys que desafia tota autoritat refugiant-se en la cultura. Aquestes coses només poden passar a França.
Dues dècades de trajectòria vital narrades a través de fotogrames, un cinema senzill però curull de gestos extraordinaris i emocions que traspassen la pantalla
Els 400 cops va ser la primera entrega en una filmografia que al llarg dels anys aniria recuperant el personatge de Doinel al llarg dels anys. Sempre interpretat pel mateix actor, Jean-Pierre Léaud, Doinel tornaria a ser el protagonista d'Antoine et Colette (1962), on s'enamora per primera vegada i, conseqüentment, viu el seu primer desengany amorós. Vida paral·lela amb molts detalls extrets de les seves pròpies vivències que Truffaut va continuar portant a la pantalla amb Baisers volés (1968), Domicile conjugal (1970) i L’amour en fuite (1979), Truffaut continua seguint-lo en la seva vida sentimental, laboral i familiar. Dues dècades de trajectòria vital narrades a través de fotogrames, un cinema senzill però curull de gestos extraordinaris i emocions que traspassen la pantalla, en què descobrim a un Antoine Doinel que s'enamora, que es casa, que té un fill, que és infidel, que es divorcia, que escriu una novel·la. 20 anys de vida d'un personatge que va creixent, però que continua sentit aquell vuit existencial que ja l'oprimia quan era un nen. Antoine Doinel és Truffaut, però també és França, molt especialment París, del primer quart de la segona meitat del segle XX. Una saga que ens descobreix el cinema com a aparador d'humanisme i esdevindria referència essencial per a infinitat de cineastes posteriors: seria impossible entendre el Boyhood de Richard Linklater (l'adoració que el director nord-americà sent pel cinema francès l'ha dut a filmar Nouvell Vague, pel·lícula sobre Jean-Luc Godard que va presentar en la darrera edició del festival de Cannes) sense la vida de pel·lícula d'Antoine Doinel.
Antoine Doniel està passant l'estiu al Raval. Al cicle que la Filmoteca està dedicant a François Truffaut. Aneu-hi, refugieu-vos entre fotogrames de la vida que no us agrada com ho feia el petit Doniel en Els 400 cops.