Hi ha pocs grups que tot i que passin els anys, puguin seguir sent cap de cartell d’alguns dels festivals més concorreguts del país. I encara és més difícil si aquests segueixen fent la seva moguda sense intentar seguir les tendències i modes. Lágrimas de Sangre, després de tres anys de silenci, tornen amb Armónico desorden, un disc 100% LDS. Parlem amb Stil Ill, un dels tres MCs del grup d’aquest nou treball, com han viscut aquests últims anys i de tot l’imaginari al voltant de Lágrimas.
Des de la primera barra he percebut que anava a escoltar un disc de LDS. La música, i concretament el rap i la urbana, s’està movent cap a un nou lloc i no sé fins a quin punt vosaltres no esteu seguint aquest corrent.
Cap a quin lloc? Perquè potser nosaltres no som molt conscients d'aquestes coses. Nosaltres fem la nostra moguda. L'altre dia també em comentaven que ja no hi ha molts grups com a tal i que a més facin cançons de més de tres paràgrafs. Ara hi ha molt solista, les cançons són més curtes... Tot es fa d'una altra manera. Si et refereixes a això, no hi hem reparat massa. Sí que intentem fer cançons una mica més curtes i no fer paràgrafs d'un minut perquè sinó ens acaben sortint cançons de sis minuts i és una merda.
Per què?
Per exemple, només pel simple fet de fer un videoclip, els directors ens diuen que per fer sis minuts necessiten molts més recursos i és molta més feina. L'altre dia, el grup vam parlar que potser hauríem d'enfocar d'una altra manera les cançons que no fossin com ara. Però ara ja és tard, el disc ja està fabricat (riures).
I en un sentit estilístic?
Musicalment no tenim cap intenció de canviar. Nosaltres ja som grans i aquests estils no ens han acabat de cuajar. No escoltem aquest tipus de música i crec que no ho sabríem fer bé. Jo em plantejo les cançons igual que abans, amb la idea d'expressar-me i per mi, la millor manera de fer-ho és amb el bombo-caixa, les nostres melodies i trobant el so més orgànic possible.
Lágrimas de Sangre, rimes i barres des del Maresme. Foto: Marc Estivill
Musicalment no tenim cap intenció de canviar
I no us preocupa no interessar a les noves generacions?
Si és així, la història ens posarà el nostre lloc i anirem a tomar pel sac (riures). És el que hi ha.
Tornant al disc i començant amb el títol, Armónico desorden és un nom molt Lágrimas de Sangre. D’on vau treure aquesta idea?
Ens va costar bastant aconseguir un títol per aquest disc i el vam trobar quan el treball ja estava encaminat. Ens havia quedat un disc bastant reconciliador, i més venint del Vértigo que era un disc que estàvem bastant enfadats és bastant més dur. Aquest és més tou i reconciliador. Aquest títol serveix una mica com un resum de com veiem el món, des del punt de vista de tres persones que ja no tenim vint anys. Tenim un altra energia i ara veiem que tot és caòtic, però d'alguna manera manté una harmonia. Tot és caòtic, sí, però dintre d’aquest caos tot té un ordre.
El so de Lágrimas ha anat virant des d’un boom-bap old school cap a un so més orgànic que beu de molts estils i influències. Amb aquest disc sents una evolució estilística?
No sé si hi ha una evolució d'estil. El que hem fet és jugar amb altres gèneres, com fem sempre. En aquest cas, hem agafat una bossa nova i una havanera. Els experiments que fem sempre. Sempre ens ha molat fusionar estils i ara ens ha vingut per aquí. No són coses que ens plantegem. Nosaltres anem a l'estudi i tant el Microbio com el Neidos són molt oberts en aquest sentit. I el Dídac ho sap encaixar molt bé. Crec que aquest és un dels trets característics de Lágrimas.
De fet, em sorprèn que aquesta fórmula que us ha funcionat tants anys ningú hagi volgut copiar.
Sí que és veritat que alguna vegada he vist. Alguns grups ho han intentat, però no els hi ha acabat de sortir. Nosaltres som molt bons, que vols que et digui (riures). Ara seriosament, potser no els hi mola, o només els hi mola escoltar-ho, però no fer-ho. Jo com a oient escolto música bastant diferent de la que faig, i penso “això em mola, però no ho sabria fo, directament, no ho vull fer".
Fa tres anys del vostre treball anterior i seguiu expandint la marca Lágrimas, no pareu de créixer. Quines expectatives teniu amb aquest disc?
És que no és així. Nosaltres ho vam petar el 2016 i 2017, però ara ja no ho sé, ja ho veurem. L'últim any de pandèmia amb concerts amb la gent seguda, ens ha costat. Era el tercer any des de l'últim disc, no havíem tret material nou i sí, els concerts van anar bé, però no estaven desbordats. Ens ha anat bé, així i tot no ha estat una cosa molt heavy. Cosa que, per altra banda, agraeixo.
L'últim any de pandèmia amb concerts amb la gent seguda, ens ha costat
Per què?
Si ara ho estigués petant, vengués moltes entrades i em tirés un pet i tothom me'l repiulés, no ho portaria gaire bé. Ja vaig estar a l'ull de l'huracà i no tinc ganes d'estar-hi gaire més.
Què vols ara?
Amb quedar-nos com ara, seguir fent i poder viure d'això, en tinc més que suficient. L'expectativa de petar-ho és bastant estressant. Si no passa et frustres i si passa ho has de gestionar, que tampoc és fàcil. També et dic, després veurem al Vinya. Perquè sempre pensem que anem de capa caiguda i després anem allà, és una bogeria i som dels tres grups que més ho peta. A veure com va.
Jo vaig anar al Cruïlla l'estiu passat i sols no estàveu.
També és que la gent ens ha catalogat com a grup de macrofestivals. Però després ens agradaria que les sales es petessin sempre. De moment la venda d'entrades està anant molt bé, així i tot no som un grup que fa sold out en 24 hores; no som Natos y Waor.
És com que heu passat a formar part del mainstream d’alguna manera.
Si ho som, és perquè la gent ho ha volgut. No ens ho ha fet ser la tele, ni cap agència; no hem pagat per ser-ho.
L'expectativa de petar-ho és bastant estressant. Si no passa et frustres i si passa ho has de gestionar, que tampoc és fàcil
Durant la pandèmia vau aprofitar per tirar endavant els vostres projectes en solitari, en algun moment us vau plantejar ja no reunir-vos més?
En aquesta època, mai vam pensar que ho deixaríem ni res. Simplement, vam aprofitar per agafar els nostres camins com sempre hem fet, siguin maquetes, col·labos o el que sigui. És veritat que els últims set anys el grup ens havia absorbit molt i no teníem temps físic per dedicar-lo a les nostres mogudes. La pandèmia va ser l'excusa perfecta. Ja ho teníem pactat fer un any sabàtic, tot i que més tard, i vam aprofitar l'avinentesa.
He estat mirant i hi ha molta diferència entre les escoltes dels vostres projectes personals i la música de Lágrimas.
Penso que és un error per part de la gent, perquè la música és bona igual. Per altra banda, també et fa sentir molt descansat. Amb el meu projecte personal no tinc cap ambició, no és una cosa que necessiti per viure. Amb la pressió de Lágrimas, ja en tinc prou. De fet, el saber que m'escolta menys gent em va bé perquè tinc més llibertat. Quan escric per mi tot és més fàcil, no haig ni de compartir-ho. A més, ho faig amb la llengua que ho vull fer i és tot molt més senzill. Pensa que en fer-ho en català ja et limita una burrada. El públic català és molt exigent i si m'hagués de sentir jutjat per l'escena i el fandom català tot em faria pal.
Realment el públic català és molt curiós, no sé si exigent, random o què.
‘Twitter Catalunya’ és molt rar i molt exigent. Pel que jo crec, és un públic que avui dia vol altres coses i, alhora, ha trencat molts estereotips. Ara, per exemple, està funcionant molt Ginestà i parlen d'amor fent indie pop. Un rotllo bastant romàntic i costumista, funciona molt bé i m'alegro per ells. Però clar, és una cosa que s'allunya bastant del que jo faria.
Lágrimas de Sangre, el retorn dels grans referents del rap català. Foto: Marc Estivill
Com a grup hem viscut un procés de reconciliació
La vostra música sempre ha tingut una alta càrrega política, tot i que cada cop això ha anat a menys. Aquest disc tot i que segueix comptant amb cançons polítiques és el menys bel·ligerant de tots. A què es deu?
És un disc que ens hem pres molt per nosaltres. Com a grup hem viscut un procés de reconciliació, portem un parell d'anys fent teràpia de grup i ha sortit un disc molt per nosaltres. No ens hem posat en pensar de què hem de parlar, com sí que havíem fet altres vegades. A més, hi ha moltes cançons que ja les hem fet i no ens ve de gust repetir-les.
A què et refereixes exactament?
Moltes vegades, amb el rap polític notes que estàs repetint el que ja has dit. A més, jo tinc una ideologia i la gent que ens segueix, amb el temps ja la coneix. Per tant, prefereixo parlar de coses del dia a dia i aplicar la política aquí, que no tornar-te a fer un speech polític de la teoria marxista, que és la que jo practico. Crec que, a vegades, és més útil donar una lectura política de coses quotidianes, que no tornar a dir a qui has de votar perquè els altres són molt fatxes.
Esteu cansats de fer música pamfletària?
Sí, ens havíem ratllat moltíssim amb aquest tema. Tant a la música, com a les assemblees, com a la vida i a tot arreu. El pamflet està molt bé, però no t'ho pots prendre com un dogma d'una cosa inamovible, quan tu mateix ni ho estàs practicant. És una mica aquest punt de puretas que tenim: no et vinc a vendre que vaig a cremar containers perquè no ho estic fent. No vull dir que no vull que es faci, però tampoc et vull vendre cap moto.
El disc té quatre col·laboracions i molt interessants totes. Així i tot, tenint en compte que sou cinc tios a sobre l’escenari, es troba a faltar alguna col·laboració femenina.
Sí, segurament, sí. Hem fet el que ens ha sortit natural. Desgraciadament, el que ens surt natural és això perquè en el nostre entorn immediat no hi ha tantes opcions de fer-ho amb una col·laboració femenina. Tampoc no teníem la intenció de complir la quota com moltes vegades passa que es diu: "hem de fitxar a una tia o ha de sortir una tia perquè clar...". A vegades es fan les coses per complir una quota i en aquest disc no ens ha vingut de gust.
Creus que falten referents femenins o simplement no existeixen a l’entorn de Lágrimas?
No en falten. Des de fa uns anys hi ha artistes com la Santa Salut, Elane, Anier... Una quantitat de noies que rapegen de l'hòstia; no és que ho facin malament i estan allà per ser ties. De fet, són més bones que molts tios. Però per pura proximitat no ens hem posat a mirar-ho.
Abans has comentat que esteu realitzant teràpia de grup. Com és això?
Hi ha un tema: som cinc tios i cadascú té el seu caràcter i el món ens afecta mentre passen els anys. Una cosa és tenir un projecte que duri dos anys i fas el que pots. Però estem poc acostumats a projectes que durin tant. Jo mai he tingut una feina, parella o moltes altres coses que m’hagin durat 12 o 13 anys. Hem viscut moltes coses junts, moltes coses han canviat, inclosos nosaltres mateixos. Doncs tot això ens afecta com a persones i com a grup.
I com és el procés?
En el nostre cas una persona ve un cop a la setmana al nostre local, ens asseu i ens fa parlar entre nosaltres. Ens fa obrir-nos i dir-nos el que pensem els uns dels altres. No estem acostumats a fer aquest tipus de coses. Els anys han passat i sembla que ens coneguem molt, però realment donem moltes coses per segudes i no sabem realment com li senten als altres algunes coses. També va molt bé per saber el que sents, perquè hi ha moltes vegades que ni ho saps. És una cosa que tothom hauria de fer si t'estimes el projecte en qüestió i tens ganes de cuidar-te a tu mateix i a les persones que t’envolten. Va haver-hi un moment que ens vam plantejar enviar-ho tot a la merda i seguir cadascú pel seu camí, i vam decidir provar de fer teràpia. Ens va anar i ens segueix anant de puta mare.
O sigui, va haver-hi un moment que LDS va estar a punt de desaparèixer?
Sí, després de tota la moguda del 2017 i 2018, i tot el que ens va tocar viure amb les xarxes. El grup i cadascú personalment estàvem tocats, no sabíem per què havíem d'aguantar això. Sí, la música és el nostre somni, però hi ha coses a la vida que jo no haig d'aguantar: que em facin un mal molt profund a mi o a les persones que m'envolten. El problema també és si sobretot entre nosaltres no ens sabem cuidar o acceptar les coses que ens passen, i ho enfoquem entre nosaltres i ens tractem malament. Així no anàvem enlloc. Pensava “tinc la feina de la vida que sempre he somiat i l'hauré de deixar per situacions externes que no sabem gestionar”, és una merda. Llavors ens va venir de gust lluitar i donar l'opció que la teràpia ens ajudés, i així està sent.