Els falciots és el títol amb què Fernando Aramburu retorna a l'actualitat literària cinc anys després de Pàtria, un dels fenòmens literaris més aclaparadors que ha viscut el món editorial estatal mai.
Distanciant-se del conflicte basc que va abordar en el seu multivendes (títol que va inspirar una molt recomanable sèrie produïda per la plataforma HBO) Aramburu reapareix amb una altra, una més, novel·la magna.
En sla seva nova història, Aramburu ens descobreix a Toni, un professor d'institut de Filosofia que decideix suïcidar-se el 31 de juliol del any següent a prendre aquesta decisió fatal. Mentre no arriba el moment, inicia la redacció d'un diari en què recorda i repassa la seva vida.
Foto: Sergi Alcàzar
-El temps real passa molt més ràpid que el literari.
-Una novel·la ens pot ajudar a empatitzar amb les idees alienes, però com que està escrita des d'una visió personal no pot teoritzar. Per això, cap novel·la podrà trobar la solució al procés.
-Mai em va sobrepassar l'èxit de Pàtria. Afortunadament tinc un entorn familiar i d'amics que em van ajudar a conviure amb un èxit pel qual un escriptor, algú que acostuma a treballar sol i sense gaire repercussió, no està preparat. De sobte tenia molts lectors i una dimensió internacional que no entrava en els meus plans.
-Tinc una relació totalment subjectiva amb les meves novel·les. Són històries que per a mi no existeixen en forma de llibre. No les llegeixo a través de les seves pàgines. Les vaig fent. A vegades, fins i tot, sense que segueixin un ordre cronològic.
-El temps juga a favor dels escriptors. Acumular experiències vitals facilita escriure novel·les. Per escriure és molt important tenir un coneixement en profunditat de l'ànima humana, en la privacitat i en la col·lectivitat, haver viatjat, haver llegit...
-Mai no he pensat seriosament a suïcidar-me. Afortunadament no m'he trobat en una situació tan límit que m'hagi trobat en el dilema de triar entre seguir vivint o posar fi als meus dies.
-Sóc molt lent escrivint. No només això sinó que ho faig amb molta cura, posant i traient, fent i desfent. No pararia mai.
-Llegir és una de les coses més importants de la meva vida. Un llibre m'ofereix molt més que el seu contingut, també és tot allò que se m'ocorre mentre el llegeixo. Idees i reflexions que després aprofito per als meus llibres.
-Arriba un moment en què pensem que tot temps passat va ser millor. Però no perquè tot fos realment millor, sinó perquè nosaltres érem joves, teníem totes les portes obertes i el futur era molt llarg. Viure amb aquesta idea, no deixa de ser un recurs fàcil.
Foto: Sergi Alcàzar
-La mort no em preocupa. Ben al contrari, ja he assumit que moriré. Em preocupa la malaltia i el dolor, meva o de la gent que estimo. De jove sí que em preocupava per la mort i vaig escriure uns poemes existencialistes horribles. Curiosament, mai he estat tan sa com en aquella època.
-Estic curat d'enyorança. Gaudeixo la vida a cada moment. Sí que va ser bonic ser nen. Cada dia era una descoberta de tota mena. Tornar allà de tant en tant, no matar al nen que portem dins, ens pot reportar grans moments de felicitat. Tinc instants infantils en el meu dia a dia: una cançó, el sabor d'un gelat, una pel·lícula... que em reporten molt plaer.
-Vaig sentir la necessitat d'escriure molt aviat. Vaig llegir molt i vaig experimentar amb moltes temptatives. Tenia 15 o 16 anys i el meu únic somni era ser escriptor. Hi ha qui somia, la gran majoria, ser futbolista i jugar en un gran club. Jo volia ser escriptor. A vegades els somnis es fan realitat: he aconseguit ser escriptor i a més a més tenir lectors.
-Mentre escrivia Pàtria tenia l'esperança que el llibre funcionés bé, però eren les mateixes il·lusions que havia tingut amb els meus llibres anteriors. Potser una mica més per la temàtica que tocava. Però no m'imaginava tot aquell tsunami mediàtic.
-M'agrada parlar de felicitats, en minúscula i plural. Felicitat són aquelles coses bones que té la vida i que tot sovint són les més senzilles: una conversa, un viatge, un got de bon vi, un llibre, una cançó... Crec en la felicitat com abstracció de l'aquí i l'ara, no en el futur.
-La meva joventut va ser una festa contínua. Vaig gaudir de cada moment en aquell període que hi ha just abans de començar a tenir responsabilitats que no pots eludir: familiars, socials, laborals...
-Pàtria no va ajudar a tancar a un capítol de la història del País Basc. Em conformo amb què el llibre potser va ser l'inici, la base, d'un debat polític. Això em va fer molt feliç.
-No tot el que escric ho dono a la impremta. Hi ha textos que no publicaré mai perquè comprometen a altres persones o perquè són extractes de la meva intimitat que no tenen una intenció literària. Podrien tenir un valor testimonial, però penso que no val la pena convertir-los en llibres. Però són textos importants perquè és allà on visualitzo els meus pensaments.
-Abans acabava tots els llibres que començava a llegir. Em feia ràbia deixar-los a mitges perquè em sentia com si la lectura m'hagués derrotat. Ara ja no. Ara fins i tot deixo a la meitat llibres que no em semblen del tot dolents, però que sí que em transmeten certa sensació de deja vu.
-Tornaré a escriure sobre el País Basc. Tinc alguna història per allà pendent. Ja veurem com la tractaré.
-Si pogués tornar a la meva infància, recuperaria les estones amb el meu pare, el moment en què vaig aprendre de lletres i números, els amics del barri... Tornaria a un món que estava menys contaminat que l'actual.
-Quan em mori no m'importarà res.
Foto: Sergi Alcàzar