Estem fartes de aquesta maleïda pandèmia. No poder sortir de festa i arribar a casa amb la sensació d’haver corregut una marató sense haver sortit de la pista de ball cada cop es troba més a faltar. La Sandra i el Sergio, més coneguts com Delaporte, han portat aquesta necessitat a la seva màxima expressió i al novembre van publicar Abril, un EP per escapar d’aquesta sensació. Mesos després i apropant-nos al final del túnel parlem amb ells sobre la seva nova gira, cicle de concerts que aquest dissabte fa parada a la sala Razzmatazz de Barcelona dins de la programació del festival Cruïlla Primavera 2022, la festa com a teràpia, l’underground i el mainstream... Com diu un dels seus singles, Delaporte són pura droga.
Fa dues setmanes vau tocar a La Riviera fent sold out. Com va ser l’experiència?
Sandra: Va ser una bogeria, molt èxtasi. La gent tenia moltes ganes contingudes. Durant tota la setmana, la gent per xarxes dient que només estava esperant que arribés dissabte, com a psicòpates. Durant el concert la meitat del públic es va quedar afònica i l'altra es va destrossar els genolls. Una bogeria.
El considereu el vostre primer concert 'com els d'abans'?
Sandra: No és el primer. Per exemple al SanSan vam tocar per a unes 5000 persones. Però sí que és el primer només nostre i a una sala, que per a nosaltres és molt icònic. Per això, el concert de Razzmatazz també és molt important.
No sé si sou conscients que Razz és una de les sales més icòniques de Barcelona i no hi ha gaires grups estatals que la puguin omplir...
Sandra: Ho sabem i ens fa respecte.
Sergio: Estàvem una mica axantats sobretot perquè a Barcelona fins fa una mica més de dues setmanes tot estava tancat. Tenim el dubte si la gent estarà amb les ganes i la tranquil·litat d'anar a un concert així. Pensa que a Madrid porten amb el discurs que la pandèmia ha passat, des que va començar. En canvi, a Barcelona el discurs és molt semblant al que hi ha a Itàlia, dient que encara cal anar amb compte. A més, pensa que la Razz està més preparada per al club que La Riviera. Té un equip de so increïble. El directe d'aquest dissabte volarà caps.
L´excusa d´aquesta gira és la presentació del vostre nou EP, Abril, que és el vostre treball més clubbing i festiu. El treball va néixer de les ganes que teníeu de passar-ho bé o vau fer un disc pensant en les ganes de festa que tindria tothom?
Sandra: Tenim ganes de viure. Busquem aquesta experiència de quan ets en un club i la música fa que et vibri la tràquea i dius, 'uy me moro' (Riures). Aquesta sensació de tancar els ulls, transcendir i vibrar, em sembla super terapèutica i em fa molt feliç. Jo sense aquestes típiques experiències de club estic molt més trista. Va sorgir la necessitat de fer un EP més d'aquest estil, perquè ho necessitàvem.
I en els directes aconseguiu plasmar això?
Sandra: Totalment. A les gires anteriors ficàvem alguna balada, un moment tranquil. Ara no. Ara són dues hores de tralla a matxet. De fet, diem que a aquests concerts s'hi ha de venir amb bambes i xandall. Res de talons ni anar mono.
L'antidresscode.
Sandra: Exacte. Xandall i molta aigua per hidratar-te. També és molt important escalfar la gola per no acabar afònic.
Ara en perspectiva i tornant a gaudir dels directes, hi va haver algun moment en què us vau plantejar deixar el projecte durant aquesta travessia pandèmica pel desert?
Sandra: No, de fet el directe que vam seguir fent durant tots aquells mesos era de club. Encara que la gent estigués asseguda, ens era igual.
Sergio: Sí que hi ha hagut una temporada que ens ha costat més trobar la inspiració. Tant la Sandra com jo hem estat tots aquests mesos buscant inspiració. Al principi escoltàvem club al màxim.
Sandra: Música de rave molt fort.
Sergio: Després ja vam passar a altres músiques. Jo, per exemple, he arribat tard però ara estic a tope amb Folklore de Taylor Swift . Està clar que estar tant de temps sense sortir de festa ens ha afectat en allò que escoltes i, per tant, en allò que t'inspira. Per exemple, John Hopkins va treure durant la pandèmia un disc de música per meditar.
En un altre ordre de coses. Fa uns anys, el panorama d'electropop espanyol semblava una mica encallat. Ara amb propostes com la vostra, Rigoberta Bandini, Javiera Mena o Amatria, sembla que la tendència està canviant. Com ho veieu vosaltres?
Sergio: Darrerament hi ha una escena underground molt interessant que beu del club i l'urbà, no tant del pop. Aquestes dues estètiques s'estan fonent sumades a una identitat local. Això mola molt.
Això provoca un canvi real a l'escena actual?
Sandra: Està emergint una pinya de música electrònica.
Sergio: I mola molt que es donin suport els uns als altres. Qualsevol cosa que treu un, ho comparteix amb la resta. Van als concerts els uns dels altres i això fa que es creï escena. Nosaltres sempre hem intentat fer pinya, el que passa crec que a Espanya fins fa poc hi ha hagut força dificultat per fer això. Per culpa de les etiquetes, principalment.
Sandra: Sí. Per exemple, si tu ets massa mainstream , o massa pop, o massa urbà, no interesses. Doncs no, hem de crear una escena underground comú. Això és guai.
Ara que traieu el tema de l'underground i el mainstream. Hi ha persones que ja us consideren mainstreams però, alhora, seguiu sent un grup desconegut per al gran públic. Com us sentiu entre aquestes dues aigües?
Sergio: Ens encanta!
Sandra: A mi em flipa. Fem música per a tothom i, per exemple, molta gent que no ens coneix i ve a un concert, balla i li encanta el que fem. Encara més, molta gent que diu que no li mola la música electrònica, després ens escolta i s'enganxa. A mi m'agrada pensar que als nostres discos hi ha una cançó per a cada persona. Això per mi és èxit. Però seguim sent underground en el fet que ens ho financem tot i creixem molt a poc a poc.
El directe d'aquest dissabte volarà caps
Què implica autofinançar-vos el vostre projecte?
Sandra: Ens agrada ser els nostres propis caps i portar les regnes del que fem. Que ens diguin 'aquesta és la vostra carrera i heu de fer això', no ens mola. Jo respecto moltíssim cada carrera, però a mi m'agrada que un projecte mostri el seu so, la seva solidesa, la seva serietat com a projecte. Ja després pots vendre la marca i el hype com vulguis. Però les bases fonamentals, que són qualitat humana, musical i de projecte, han de ser-hi. És el més important, perquè és el que us assegurarà vendre entrades.
Parlant d'autofinançar-se. Tinc la sensació que a la indústria musical estan apareixent cada cop més projectes, com el vostre, que des de l'autogestió i sense dependre de les majors estan fent-se un forat a les grans lligues i poden arribar a tenir una solidesa artística i econòmica.
Sergio: Jo no crec que sigui una cosa de possibilitats econòmiques. Fer música avui dia és molt més barat, i més si és de música electrònica. Pots fer una música de molta qualitat amb molt pocs diners. Alhora, difondre-la també pot arribar a ser barat, si dónes amb la tecla i pots arribar a connectar amb la gent. Pensa que els mitjans que es fan servir per distribuir música, les plataformes i les xarxes estan a l'abast de tothom.
Sandra: Aquí hi ha un ‘Però’ més gran que la Sagrada Família, i és que o tens un equip darrere que recolzi la teva música o ningú et coneixerà. Hi ha molt pocs casos que es pot triomfar sense això. Necessites un equip que inverteixi temps en tu, que et faci una gira de booking i de promo brutal… Han de creure en tu i ajudar-te a créixer a poc a poc.
Moltes vegades diuen que el camí fàcil per aconseguir l'èxit és créixer ràpid entrant a una multi…
Sandra: Això per mi és un error. Les majors moltes vegades no involucren el temps i els recursos necessaris a tirar endavant des de l'inici a un projecte. Normalment, quan un projecte ja està rodat, aleshores s'acosten. L'altra manera de formar part d'una de més gran és com a projectes ad hoc. Ha canviat molt la manera de treballar. En el nostre cas amb temps, esforç i els nostres propis diners ens hem comprat la nostra llibertat. Si en un moment no volem tocar X coses perquè ens dóna ansietat, doncs no ho fem. Mentre siguem responsables de la nostra creació, que és l'única cosa important, ens anirà bé.
Avui dia, ja heu rebutjat coses?
Sandra: Sí, cal comprometre's. Poder dir que no, és èxit també. I així, et pots concentrar a fer la música on creus i no posar el pilot automàtic… que això passa molt també. 'Ai que sóc famós, ai que la meva vida és ser famós i m'encanta'. Cool, tot bé, però la música, què? Si poses el pilot automàtic, acabaràs avorrint i no sempre pots dependre d'una campanya de màrqueting darrere teu per seguir endavant. Això acaba passant factura al teu públic, a les entrades que vens...
Sergio: I en el teu mateix interès pel que fas. Al final, si tu t'hi dediques és perquè és la teva passió. Si deixes de costat la música, deixes de banda la raó primera per la qual has començat.
Una altra de les virtuts de fer música mainstream és que podeu atraure molts tipus de públic i jo no m'imagino quin és el vostre públic objectiu. El podrieu definir?Sandra: Tenim de tot. Pares amb fills, joves de vint anys, gent de seixanta que li flipa la moguda electrònica... També és veritat que tenim molt públic LGTBI i això a mi em flipa.
Això és un bon senyal.
Sandra: Totalment. Això vol dir que tots els humans se senten segurs amb la nostra música i això és el més important.
Sergio: Que els nostres concerts siguin com un capítol de Sex Education .
Sandra: L'únic que no vull que vagi és gent que em cau malament. No vull agradar a la gent idiota.
El vostre amor per l'electrònica és relativament recent. Tinc entès que els dos veniu del jazz, el R&B, el funk… Us vau enamorar alhora d'aquest estil?
Sergio: Jo feia més temps que portava escoltant i fent electrònica però també sóc dotze anys més gran que la Sandra (Riures). I la Sandra just quan ens vam conèixer s'havia enamorat de l'electrònica.
Sandra: Jo em vaig posar a buscar productors perquè vaig veure que volia fer això la resta de la meva vida, però no sabia produir. A més, l'electrònica és amplíssima oi al·lucinava cada vegada més amb cada descobriment.
Venint per aquí m'imaginava una realitat paral·lela en què també triomfeu però com a grup tocant un estil R&B , funk… (Riures)
Sandra: A mi em faria molta mandra fer això, no em vindria de gust res.
Per què?
Sandra: Ja ho he viscut i no és interessant per a mi ara.
Sergio: Jo penso el mateix. Tot el que he estat tocant de soul, R&B, jazz... ho he tocat, però mai ho he sentit 100% meu. Ara amb la Sandra és la primera vegada que sento que m'identifico 100% amb la meva música.
Des que ha començat l'entrevista se sent una connexió musical brutal entre vosaltres. Fins a quin punt és així?
Sandra: Moltíssim. Tots dos som ionkis de novetats de tot típic de música, però principalment d'electrònica. Tot allò que ens entusiasma acaba formant part del nostre so. Per exemple, jo vaig tenir una etapa que només escoltava Diplo, i això s'ha vist representat a la nostra música, perquè l'engoleixo com una ameba. El millor és que moltes vegades estem al mateix mood jo i en Sergio.
Sergio: Sempre estem a la recerca de camells de novetats. Ara mateix, el meu camell és la filla d'un amic meu de deu anys.
La relació productor (home) – cantant (dona) ha estat en molts casos conflictiva per culpa d'una relació de poder tòxica. El vostre tàndem sembla trencar amb aquest cànon. Com veieu aquesta situació?
Sandra: D'això n'hi ha un munt d'exemples, no només amb productors. A la fotografia, típic follògraf, o fins i tot als backstage dels propis concerts. I aquestes actituds no són normals. S'accepten com a normals i això és el que cal evitar. També he viscut l'estereotip d'anar a una entrevista i que diguin el productor ho fa tot i després hi ha la cara mona que canta.
O sigui, ja no és un tema de relació de poder sinó que és una qüestió purament de gènere.
Sandra: A mi això em rebenta perquè minusvaloren la teva feina. En el nostre cas, tots dos ho fem tot i no té cap sentit que ho vegin així. L'estereotip que amaga aquest comentari és que les noies no treballen, no són tan intel·lectuals o no són capaces de fer una feina tècnica igual de bé que els homes. És molt trist i em sembla terrible.
Ja és hora veure més dones en càrrecs de responsabilitat dins de la indústria.
Sandra: Tant de bo hi hagi més dones productores i la situació sigui al revés. Que hi hagi un noi jove, amb talent i maco, i que una pava li digui: 'et produiré no perquè vulgui sexe amb tu, sinó perquè realment moles'. Tant de bo s'invertissin els rols, imagina't un món així. Si la pava tingués el poder i el respecte com a productora, i pogués escollir a qui produir; les actituds serien molt diferents. Seria super top.