L’any 1919, un jove Josep Pla que començava a estar tocat per la diabòlica mania començava a escriure, per recomanació dels seus mentors i amics de la Penya de l’Ateneu, al diari Las Noticias. Després del pas pel periòdic dirigit per Miró i Folguera, i haver-hi aprés l’ofici fent-hi gasetilles i articles sense signar, va passar a La Publicidad, un diari més afí intel·lectualment al grup del carrer Canuda, i començava una professió de la qual no acabaria de desenganxar-se mai.

Potser com una forma d’homenatge al Pla més periodista en l’any que el guardó que porta el seu nom arribava a la 50a edició, i després de premiar altres periodistes com Lluís Foix, Rafael Nadal, Llucia Ramis, Cristian Segura, Eva Piquer o Gaspar Hernández, el Josep Pla del 2018 –celebrat com és tradició la nit del Dia de Reis a l’Hotel Palace i amb el preceptiu ritual acabat amb tortell– ha anat a parar a mans d’un periodista, Antoni Bassas. Presentat sota el pseudònim de Jordi Galvany i amb el títol La comunitat, oberta la plica pel jurat format per Rosa Cabré, Antoni Pladevall, Genís Sinca, Àlex Susanna i Glòria Gasch, el guanyador ha resultat ser el popular i carismàtic periodista.

Antoni Bassas s’afegeix d’aquesta manera a Lluís Foix en un gènere que sembla haver tingut bona fortuna de Destino: les memòries periodístiques. I si en el cas de Foix, Aquella porta giratòria se circumscrivia als seus anys a La Vanguardia, en el cas de Bassas, Bon dia, són les vuit es refereix als seus 14 anys al capdavant del principal programa de Catalunya Ràdio. Segons Bassas, la història d’aquest programa –tot un èxit d’audiències encara en la memòria de molts oients–, vinculada a noms tan recordats com els desapareguts Carles Capdevila –amb qui va crear l’Alguna Pregunta Més, premi Ondas de 1997–, Emili Teixidor, Raimon Panikkar o Francesc Sanuy, era també la història d’un país.

Els 14 anys -1995-2008- intensos al davant del Matí de Catalunya Ràdio evocats per Bassas al llibre, van acabar amb polèmica, quan el periodista va anunciar que tot i ser líder d’audiència no renovaria i abandonava la ràdio. Es va acomiadar amb la cançó “Un núvol blanc” de Lluís Llach, tot afirmant: “Si la classe política catalana no aguanta un programa com aquest, és que tenim una cultura democràtica molt justeta”. En aquest sentit, durant l’agraïment del premi, va fer referència que Bon dia, són les vuit seria un llibre ple de periodisme i de polítics, i dels passadissos on aquests es troben”.

Unes paraules que, com en el cas de la ritual inicial salutació a les “digníssimes autoritats” per part de la conductora de l’acte, Núria Solé, va contrastar amb la discreta presència política —a diferència del que és habitual en aquest tipus de celebracions literàries— per motius evidents. L’alcaldessa de Barcelona Ada Colau va ser la més alta autoritat present, en una nit en què també destacava la presència de la diputada electa d’ERC i escriptora Jenn Díaz. Els presos van ser recordats per Bassas, que els va dedicar el premi, assenyalant Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart com a “quatre homes de pau”.

Malgrat l'absència de cares conegudes, la qüestió política sobrevolava converses d'escriptors i periodistes —entre aquests darrers, Tomás Alcoberro, Víctor Amela, Enric Calpena, Miquel Molina, Martí Gironell o Enric González— als salons del centenari hotel de la Gran Via. A nivell de presències literàries, a més de l’abundosa nòmina de periodistes presents, no va passar desapercebuda per ningú la presència dels “imparables” Hèctor Bofill, Sebastià Alzamora i Manuel Forcano, la nit que es complien 15 anys del triomf de L’últim evangeli de Bofill, quan el guardonat va anunciar davant tots els presents que la seva era generació imparable.

Pel que fa al premi Nadal, que arribava enguany a la seva 74a edició, el triomf, després de les preceptives deliberacions del jurat, format per Clara Sánchez, Care Santos, Lorenzo Silva, Andrés Trapiello i Emili Rosales, aquest va ser per Alejandro Palomas i Un amor, la història de 24 d’una família durant un casament, on una trucada que trenca la felicitat aparent, dona inici a l’acció.