Al llarg de la seva excepcional carrera com a director, Adam McKay ens ha regalat dos tipus de pel·lícules. D’una banda, les comèdies absurdes com Anchorman o Step Brothers i, de l’altra, els punyents comentaris socials i polítics amb The Big Short i Vice. A la nova ficció estrenada a Netflix, però, ha volgut combinar tots dos estils. Un difícil balanç entre el drama de l’apocalipsi i la sàtira dirigida a l’estupidesa humana en el qual Don’t look up no troba l’equilibri i acaba caient, igual que ho fa el cometa del film per posar fi a la vida del nostre planeta.
Un acudit llarguíssim
Dir que el cometa acaba arribant a la terra no és cap espòiler, perquè la pel·lícula és realment previsible. Des del moment en què els astrònoms Kate Dibiasky i Randall Mindy descobreixen que els humans tenen els dies comptats, l’espectador ja sap que ni al despatx oval ni als mitjans de comunicació els hi faran cas. On seria, sinó, la crítica?
La pel·lícula, per tant, acaba sent un acudit llarguíssim sobre com la nostra societat és incapaç de reaccionar o, fins i tot, creure’s, que es troba davant de l’extinció. Un acudit que amb la primera hora ja queda entès perfectament, però que en dura més de dues.
Un acudit llarguíssim sobre com la nostra societat és incapaç de creure’s que es troba davant de l’extinció
Per omplir tot aquest temps s’incorporen gags que gairebé sempre apunten en la mateixa direcció (Oh, mira com a la gent li preocupen més coses superficials que l’arribada del cometa!) i subtrames que no transmeten gaire interès, com les aventures amoroses que tenen tots dos protagonistes.
L’exemple més clar és el del noi que cap al final apareix del no-res per estar amb la Kate, interpretat per un Timothée Chalamet que aquest any recordarem molt més per Dune o The French Dispatch que no per aquest paper intranscendent.
Estrelles i errors de Hollywood
I el cas de Chalamet es repeteix en la resta de meravellosos actors que apareixen en aquest film. El repartiment és increïble, sí, però qui cregui que Leonardo DiCaprio, Jennifer Lawrence, Meryl Streep o Mark Rylance realitzen aquí la seva millor interpretació és que no ha vist gairebé cap de les seves altres pel·lícules.
Evidentment que tots estan magnífics, però potser l’humor hauria funcionat millor amb actors que es deixessin anar més en el vessant còmic, com ho fa Jonah Hill, en lloc d’agafar totes aquestes estrelles de Hollywood que sovint es troben més rígides davant d’un guió que també els hi podria haver donat més espai per divertir-se.
Aquesta sàtira s’assembla tan perillosament a la realitat que fa que la comèdia sovint es perdi pel camí
Tan hollywoodiana és la pel·lícula, de fet, que conté el clàssic error de la indústria d’oblidar-se que Estats Units no és l’únic país del món. Sí, és una crítica que se li pot fer a centenars de ficcions americanes, però en aquesta és especialment frustrant veure com sembla que cap altre país del món pugui actuar per evitar l’extinció.
Al cap i a la fi, l’argument que ens presenta McKay amb Don’t look up és clar i contundent. És una metàfora molt poc subtil del canvi climàtic que ens vol alertar dels seus perills a través de la sàtira. Però aquesta sàtira s’assembla tan perillosament a la realitat que fa que la comèdia sovint es perdi pel camí, deixant només l’angoixant sentiment de la fi del món (ecoansietat, que en diuen ara) que altres obres anteriors han sabut transmetre millor.