DJ Sideral: estrella negra, estrella eterna

“Si vas viure als 90 i ho recordes, és que no vas viure els 90”. L’oblidadís aforisme podria ser de qualsevol dels Happy Mondays, Lemmy Kilmister o Pocholo Martínez-Bordiú. Evidentment, no me’n recordo. Potser és de collita pròpia. Amb tot, la sentència, formulada així i llegida ara, em sembla una parida catedralícia. Bullshit. Busco records nítids als calaixos de la memòria: pantalons acampanats de tergal, adidas Campus, camises estretes de polièster, cinturons blancs de xarol, ulleres de pasta amb els vidres grocs, serrells, bucket hats, maletes de discos, Wah Wah Records, el Better Living Through Chemistry, mitsubishis, dofins, elefants blancs, aBarna, la Mondo, flyers del Nitsa, la Paloma, el Moog, el Dot, l’Apolo, Discotheque, Le Boîte, Woman Caballero… I com un far que il·lumina el camí cap a la pista de ball, DJ Sideral: un paio molt alt, molt esquàlid, molt ros i molt tot que punxa fins a la sopa i mai deixa a ningú indiferent. Segons la nit, o no toca pilota o fa sessions memorables. He dit memorables?

Sigui com sigui, per fortuna d’amnèsics noventeros —i de natius digitals—, existeixen segells com Contra, l’editorial que acaba de reeditar Sideral. Estrella fugada. “La nostra feina com a editors és publicar llibres perdurables, que puguin llegir-se d’aquí 20, 50, 100 anys. Aquesta és la intenció: poder passar un testimoni del passat a les generacions posteriors. Què és la cultura si no?”, m’esgrimeix en Dídac Aparicio, davanter centre d’aquest projecte barceloní que compagina esports, música i cultura pop. I per fortuna d’editorials com la seva, existeixen autors com l’Héctor Castells, que atresoren un talent per a ajuntar lletres inversament proporcional a la seva capacitat per a oblidar: “L’Aleix va ser el meu primer amor, la primera explosió adolescent. Era com en Dorian Grey prostituint a en Bowie, l’ull de La taronja mecànica. L’Aleix era un personatge literari, cinematogràfic, poètic i còmic. Ho tenia tot. Em va obrir el món i jo era jove i volia escriure i ell era el meu amic-germà-gran-fill-de-puta t’estimaré sempre. O sigui, quan va morir, escriure el llibre va ser com el despertar d’un algoritme al meu cervell. O em matava o l’escrivia. I no em volia matar. Després van aparèixer en Dídac i l’Eduard de Contra. Sabien que estava sentenciat”. Deu anys després de la primera edició del llibre, l’escriptor li ha tret adjectius, inclòs un pròleg, reescrit paràgrafs, afegit un kick a totes les notes negres i pujat el tempo a 150 bpm per tal que es llegeixi a ritme de techno.

Retrata d’una manera meravellosa la generació de joves que vam viure la Barcelona d’aquella època, la de l’eclosió de la música electrònica i la cultura de ball

Literatura generacional

“La proposta de Sideral va sorgir molt al principi de formar l’editorial”, continua en Dídac. “És un personatge que a Contra sempre ens ha fascinat. Va ser una figura omnipresent als clubs de la Barcelona dels 90. Va ser un dels primers DJs carismàtics que va tenir aquesta ciutat. I jo coneixia a l’Héctor Castells de fa molt de temps, d’aquelles nits. I l’envejava perquè escrivia molt bé. Fins i tot li tenia ràbia... Però arribat el moment, vam pensar que era la persona ideal per escriure una biografia de Sideral. I el resultat és absolutament meravellós, al meu entendre. Per mi és una de les millors obres sobre la ciutat de Barcelona que s’han escrit mai, a l’altura de La ciudad de los prodigios, d’Eduardo Mendoza. No només parla del Sideral, i això és important que ho subratlli: és un llibre sobre la Barcelona dels 90. Ell és, evidentment, el protagonista, però el que el fa un text extraordinari és que retrata d’una manera meravellosa la generació de joves que vam viure la Barcelona d’aquella època, la de l’eclosió de la música electrònica i la cultura de ball.”

‘Una novel·la generacional de la Barcelona dels 90’, el subtítol d’aquest artefacte literari dona a entendre que en ell trobarem més literatura que documentació o periodisme, però menys que nombre d’entrevistes o memòries fidels. “La necessitat de definir el gènere hauria de ser innecessària”, defensa l’Héctor. “Desgraciadament, vaig ser periodista. Cultural. Als 90. Una gran escola del cinisme. M’ho vaig passar molt bé intentant fer literatura. Un dia dos caps de redacció de mitjans nacionals espanyols em van escriure: ‘Héctor, recuerda que el lector es idiota. Y no escribas frases de las tuyas’. Va ser un descans que algú m’ho posés tan fàcil. Des de llavors m’he dedicat fonamentalment a la literatura; és a dir, a escriure frases de les meves”.

L’estrellat de Sideral va assolir proporcions còsmiques quan el van contractar com DJ resident del club dublinès The Kitchen, propietat d'U2

La gran ressaca olímpica

Aleix Vergés àlies DJ Sideral (Barcelona, 1973-2006), va néixer en el si d'una família acomodada a la zona alta de Barcelona, allà on la gent és més alta, més prima, més rossa i molt més guapa. Va aprendre a tocar diversos instruments ja de molt jove, però les veritables lliçons musicals vindrien, inopinadament, de la mà dels seus successius professors de repàs de matemàtiques, entre ells el periodista Nando Cruz. Després de vagabundejar per diverses formacions, Gabi Ruiz, abans de convertir-se en el copiós i controvertit promotor del Primavera Sound, li ofereix casa a la cabina del Nitsa (el primer, “el que molava”, el de la plaça Joan Llongueras), on s'estrena coma a fregaplats. Allà, sovint abillat amb unes banyes de diable, va començar a forjar la llegenda que el portaria a revolucionar la incipient escena clubbing barcelonina i més enllà, a les sales Siroco, Nasti i Low Club de Madrid, a Florida 135, la “Catedral del Techno” aragonesa, així com la Industrial Copera de Granada, on va entaular una gran amistat amb Los Planetas. Els granadins van plorar la seva mort dedicant-li la pelldegallinesca cançó Tendrá Que Haber Un Camino, interpretada per ni més ni menys que l’Enrique Morente.

En pocs anys, la seva fama com a discjòquei va créixer gràcies al seu proverbial eclecticisme, a mesclar els Stone Roses amb Fischerspooner, o als Pixies en plena sessió de techno a les tres de la matinada. Era el seu segell. L’estrellat de Sideral va assolir proporcions còsmiques quan el van contractar com DJ resident del club dublinès The Kitchen, propietat d'U2, esdevenint un dels primers mescladors catalans amb projecció internacional.

Sideral es convertiria, molt a la seva pesar, en icona i vaixell almirall d’una generació que mai va buscar canviar el món: només beure-se’l o esnifar-se’l mentre retenien el temps

Paral·lelament a la seva carrera de punxadiscos, va exercir com a cantant i guitarrista de Peanut Pie, el grup més mancunià que ha donat Barcelona. I això que quan va sortir el disc (produït per Cosmos Records, el primer segell dedicat a la música de ball aborigen), l’any 1996, la barriada d’Icària, ‘el Manchester català’, portava anys arrasat per la piqueta olímpica. I és que l'estel de Sideral va brillar amb força en la nova ciutat postolímpica, i la seva intuïció, el seu talent i la seva influència van presenciar el naixement d’alguns dels festivals locals de major talla planetària: el Sónar i el Primavera Sound.

El metre noranta-set d'Aleix va trencar el sostre i va il·luminar el camí dels joves hedonistes i noctàmbuls; dels fills de la transició política, la segona residència i el somni universitari. A poc a poc, els solcs amalgamats del pop independent i el techno, el desembarcament d'estrelles internacionals, la incursió de Barcelona en el mapamundi i la ingesta de pastilles d’èxtasi a palades van conformar el rerefons d'una dècada de la qual Sideral es convertiria, molt a la seva pesar, en icona i vaixell almirall d’una generació que mai va buscar canviar el món: només beure-se’l o esnifar-se’l mentre retenien el temps. “Si no puc ballar, no és la meva revolució”, com va vaticinar l’Emma Goldman. El seu llegat musical inclou vuitanta-quatre mixtapes, el maxi single Peanut Pie i tres dobles elapés com a mesclador. Quan van trobar-lo mort per sobredosi una atziaga nit del 2006, amb només trenta-dos anys, es trobava preparant el seu primer disc pop en solitari: Canciones siderales.

La nostra tasca és presentar llibres perdurables per poder entendre la nostra cultura. Aquest és el gran paper d’un editor

Estrella eterna

L’Aleix Vergés i l’Héctor ‘Hache’ Castells es van conèixer per accident (mai millor dit, com descobriran al llibre) quan eren petits. Des d’aquell moment, la seva relació va ser “demencial, emotiva, brillant, violenta, esfereïdora, insuperable... Va ser el meu primer amic adolescent, l’ únic que va viure la mort del meu pare. No s’ho va creure quan li vaig explicar des d’una cabina, un estiu del 89. Sempre fèiem conya i es pensava que aquesta era un altre. Jo tenia 12  i ell 13. Va ser un moment definitori. Es va sentir tan culpable per ‘fallar-me’ com a col·lega que no va deixar de protegir-me i d’obrir-me portes des de llavors”.

¿Com rebrà el jove lectorat un tribut tan emotiu, coral, punyent i generacional com aquest? “Fa poc em va escriure una dona de vint-i-set anys que té un perfil tan polièdric com el de l’Aleix i punxa i actua i balla, i diu que va gaudir del viatge del llibre, de descobrir a l’Aleix”, continua Castells. “És clar que també va sobtar-li que ningú de la seva colla sàpiga qui va ser en Sideral”. En el món angloparlant són molt habituals els patracols que narren exhaustivament la vida i miracles de les seves icones pop, mentre aquí tot just comencem a recuperar els nostres mites patris. “Un dels papers fonamentals de l'editorial és reivindicar la cultura pròpia”, afirma en Dídac Aparicio. “Ho hem fet i ho continuarem fent. La nostra tasca és presentar llibres perdurables per poder entendre la nostra cultura. Aquest és el gran paper d’un editor”. Què pensaria l’Aleix Vergés d’aquesta biografia? L’Héctor ho té clar: “Que soc un fill de puta encantador. El traduiria a l’anglès i se l’enduria a Londres i se’l llegiria a en Brett i la Kate, i especialment a en David Bowie. I després el cremaria”.