No hi ha cosa més natural que veure partir els pares i, tanmateix, no hi ha res més terrorífic que assimilar que un dia aixecaràs el telèfon per preguntar les instruccions d'una tasca banal i no hi haurà ningú a l'altre costat. Comencem a morir el dia que naixem, diu moltes vegades el meu, sabent de sobres que porto malament allò que un dia jo traspassi, tu traspassis, ell traspassi. Fa només uns dies també va dir en plena sobretaula que no sabia explicar-ho però que cada vegada se sentia més a prop de la mort. Ens adonem que creixem quan veiem els que estimem fer coses que abans no feien, detalls imperceptibles de vegades, com ajustar-se les ulleres abans de revisar el diari o acariciar-se lleument les dorsals després d'un moviment brusc. Li va dir mentre es posava dreta l'escriptora Doris Lessing a Rosa Montero en una entrevista per a El País que la periodista recull al llibre El peligro de estar cuerda (Seix Barral, 2022): "Això és la vellesa, se n'adona? La vellesa és aquesta dificultat per aixecar-se".
La vellesa també és, afegiria jo, ser un nen per sempre. Diguin-me si no per què en les hores més baixes de la decadència un s'imagina arrupit als braços creadors i recorda el got de llet que la seva mare li preparava abans de dormir. La nostra ment està programada per quedar-se estancada i inerta en un punt exacte de la memòria, aferrada al que vam ser. Forever young, que es diu, perquè de portes endins això és exactament el que continuem sent, una consciència que no s'arruga i que només s'engreixa d'experiència. Estic segura que aquells que adopten actituds més senils ho fan obligats per un entorn i un sistema hostil que els estigmatitza, i el seu subconscient s'anestesia per complir el que el sistema espera d'ells. Així que, seguint la meva teoria, al final tots acabaríem morint a l'edat que més feliços ens ha fet viure.
Però tot canvia quan aquest nen de sabatilles vellutades i pijama de ratlles és el teu pare. Aquesta radiografia de l'ancià lliure amb un món interior sempre juvenil, que esmorza amb la satisfacció de sobreviure eternament als estralls del temps, es difumina quan el marrec, l'adolescent entusiasta, aquesta criatura jovial però immadura, és el que t'ha donat el seu cognom. Adorem el pare com una imatge gairebé heroica, impenetrable, forta i valenta fins als fonaments. Tenim tan clara aquesta retòrica que la contemplem com una cosa inamovible. Jo continuo pensant automàticament en el meu pare quan la cisterna s'embussa o quan tinc dubtes sobre com es munta un moble. Si un dia em dona la paranoia i m'imagino un ratolí a la cuina, només veig el meu pare amb aquesta fermesa seva tan característica agafant l'escombra i clavant un cop sec a terra. O si m'espanta la vida, o si no m'aclareixo amb les factures, o si em fa vertigen fer-me valer a la feina. Sempre em ve a la ment el meu pare, com un mantra.
El dia que te n'adones que el teu pare es morirà se't glaça la sang i el teu cos es bloqueja, es queda sense aire, amb aquesta sensació d'ofec que només produeix la velocitat d'una muntanya russa. I després, tot camina cap endavant; t'arremangues i segueixes
Deia que tota persona gran és un nen etern i tot nen necessita un cuidador. I cuidar la mà que t'ha donat menjar és, probablement, una de les paradoxes més intenses del món. Per això el dia que t'adones que el teu pare es morirà se't glaça la sang i el teu cos es bloqueja, es queda sense aire, amb aquesta sensació d'ofec que només produeix la velocitat d'una muntanya russa. I després, tot camina cap endavant. T'arremangues i segueixes. Perquè el dia que t'adones que algun dia el teu pare se n'anirà, que cada cop queda menys, els ocells continuen cantant, i els taxistes continuen manifestant-se pels seus drets, i la violència masclista continua assassinant indiscriminadament les dones, i encara que tu estiguis trencada per dins, fora el món gira en l'espai infinit. És el que t'ensenya l'obra de teatre de teatre El pare, dirigida per Josep Maria Mestres i protagonitzada per un Josep Maria Pou que viu segur de si mateix en la realitat paral·lela que li permet la seva desmemòria mentre la seva filla fa el que bonament pot per acceptar-ho. Es pot veure al Teatre Romea fins al 26 de febrer. Portin mocadors.