L’obra Desig és un abans i després en l’obra de Josep Maria Benet i Jornet i en la literatura dramàtica del nostre país. No és per res que el Teatre Nacional de Catalunya reivindiqui aquest text i el seu autor donant-li el lloc que mereix. Una obra d’atmosfera on les influències de Pinter, Mamet i el mateix Beckett hi són presents. Un teatre d’estranyesa, de mesura i d’intencions on cada paraula/gest dels personatges compten. Una condensació de la realitat i del detall on tot té valor. Possiblement per això posar en escena Desig a la Sala Gran del TNC és un gran repte, potser innecessari, i un caramel·let enverinat com molts desitjos que es fan realitat.
Tenint present aquesta gran dificultat de recepció, la directora Sílvia Munt ha transformat la Sala Gran eliminant les fileres de dalt de l’amfiteatre democràtic, creant-ne unes de noves i ubicant-les al mateix escenari. Una disposició que apropa a l’espectador en una posada en escena despullada i pràctica on només hi tenen cabuda dues llargues taules rectangulars, situades cadascuna en un dels laterals, i acompanyades d’uns bancs on poder seure. En el centre un espai buit que acaba convertint-se en l’autèntic escenari del drama. Finalment, corona i dona unitat a l’escenografia una gran teulada persiana que deixa entrar la llum per les seves escletxes mesurades. Clars i foscos que remeten a la magistral dosificació de la informació del text.
Diàlegs sords i plens de llum que fan que la paraula aconsegueixi l’autèntic protagonisme
Laura Conejero interpreta a Ella, una dona insatisfeta amb la vida burgesa a qui la vida ha empès a construir. Una agror i rudesa massa manifestes des del principi i que no dona més recorregut a la gran actriu per transitar per més territoris. Amenaçada i perduda, el seu personatge contrasta amb El Marit, interpretat per Carles Martínez. Un home de paciència infinita que gairebé s’esdevé crispant pel seu paternalisme disfressat d’egoisme i que l’actor sap jugar molt a favor seu. L’altra parella és La Dona interpretada per Anna Sahun i L’home per Raimon Molins que alteraran la vida d’Ella, empenyent-la pel camí inhòspit del desig. Unes interpretacions efectives i resolutives al servei del text, però que no acaben d’assolir una autèntica entitat.
En definitiva, quatre personatges que conviuen en el mateix espai i que contribueixen a eixamplar la incertesa amb la que l’espectador s’enfronta durant tota l’obra a comprendre el que succeeix. Un gran encert de la directora. Com el ritme i la veritat d’uns diàlegs sords i plens de llum que fan que la paraula aconsegueixi l’autèntic protagonisme d’aquest gran text amb imatges de núvols wagnerians, passadissos freds i vànoves que veiem sense veure-les. Paraules evocadores que activen a l’espectador com el desig.
Diuen que els desitjos no es compleixen si s'expliquen. Al muntatge no us explicarem si els personatges els assoleixen, però de fet potser no és el més important. Un desig deixa de ser-ho quan es compleix. Suposo que per això Josep Maria Benet i Jornet va acabar el seu text dramàtic d’una manera més poètica. Menys feliç. Menys carnal. Però de més recorregut. És el que tenen els clàssics. Sempre ens fan pensar. Llarga vida a Desig!