En un revelador moment de Desconocidos, el protagonista parla amb la seva mare sobre els conflictes vitals que suposa la seva homosexualitat. “Ho sap tothom? No et miren malament?”, qüestiona ella, ancorada a la idea del què suposava ser gay als anys 80. Molt abans d'aquest moment, sabrem que l'Adam, el personatge que vehicula la pel·lícula, es va quedar orfe quan era un nen. I que, ves a saber com i per què, des del moment en què ha tornat a la casa familiar, és capaç de veure els pares morts, de xerrar amb ells, de recordar, de passar comptes, i de fer hipòtesis sobre tot allò que mai varen fer junts.
D'alguna forma, res a veure amb el què entenem en termes terrorífics o fantàstics, Desconocidos és un relat de fantasmes. Però també de converses íntimes. I de l'experiència queer davant la mirada familiar i els prejudicis heteronormatius. I de cicatrius a l'ànima. I d'aquelles experiències traumàtiques que ens conformen, que modelen les nostres personalitats, que ens fan ser qui som. L'Adam es va quedar sol quan només tenia 12 anys, per culpa d'un maleït accident de cotxe. I va haver d'enfrontar-se a la pèrdua mentre gestionava sentir-se diferent a l'escola: el pes, el tabú de l'homosexualitat per un nen dels 80, sempre acompanyat d'insults i de bullying. D'aquelles noces, aquests confits, i l'Adam d'avui és un adult solitari i silenciós, emocionalment bloquejat, que no es pot permetre cap relació amb sentit i profunditat.
Desconocidos comença amb una alarma antiincendis que sona en un gratacels londinenc quasi deshabitat: l'edifici només sembla tenir dos veïns. L'Adam baixa al carrer i es fixa en l'altre finestral il·luminat, en el qual hi reconeix una silueta. Pertany a en Harry, ho sabrà minuts més tard, quan, ja de retorn al seu apartament, piquen a la porta amb una ampolla de whisky japonès caríssim i una atrevida proposta sexual que el protagonista refusa. Poc després d'aquesta primera trobada entre dos éssers ferits, l'Adam es retroba amb els pares morts i comença la seva particular teràpia a dues bandes: Desconocidos alterna les converses amb els uns, els progenitors, i amb l'altre, el veí sexy. Un cop comença a passar comptes amb el seu passat. obre la possibilitat d'una relació sentimental real, atrevint-se, llençant-se a la piscina per fi. I, mentrestant, l'espectador dubta constantment si tot plegat està passant realment o si només forma part de la vida interior del protagonista, del seu procés de dol, o de catarsi, o de retrobament amb sí mateix.
Potser excessivament audaç i radical en termes conceptuals, però també resulta una experiència emocionant, tendra, visualment bellíssima, sensorial i hipnòtica
Autor de les estupendes Weekend (2011) i 45 años (2015), el britànic Andrew Haigh fuig de les narratives tradicionals i aposta per la creació d'una atmosfera onírica a ritme dels Pet Shop Boys i de Frankie Goes to Hollywood. L'estat proper al d'un somni —o al d'un malson segons es miri— que embolcalla el relat serveix per plasmar tot el procés de l'intent de cura emocional de l'Adam, interpretat amb sensibilitat i tacte per Andrew Scott. El Moriarty de Sherlock, i el capellà objecte del desig de Phoebe Waller Bridge a Fleabag, passeja els traumes del seu personatge i resulta commovedor.
Però Scott no esta sol: Paul Mescal confirma el què ja vam veure a Aftersun; probablement és un dels actors que més ens farà vibrar els propers anys. I Jamie Bell (inoblidable Billy Elliot) i Claire Foy (la jove reina Elizabeth de The Crown) arrodoneixen el pòquer interpretatiu posats a la pell dels progenitors fantasmes, ancorats tres dècades enrere, disposats a donar el cop de mà que el seu fill havia necessitat de petit. En una de les seves converses, Adam li pregunta al pare per què no havia entrat a la seva habitació quan el sentia plorar darrere la porta: “No volia pensar en tu com el tipus de noi al qual tothom puteja; de fet, pensava que jo mateix també ho hauria fet si hagués anat a l'escola amb tu”.
Totes aquelles respostes que mai va escoltar per culpa d'un accident arriben ara, ves a saber si en un pla real o somiat, però amb l'eficàcia necessària per fer net. La dolorosa exploració sobre l'amor, la soledat, l'autoaïllament i el perdó que proposa Andrew Haigh a Desconocidos la converteix en una pel·lícula potser excessivament audaç i radical en termes conceptuals, però també resulta una experiència emocionant, tendra, visualment bellíssima, sensorial i hipnòtica.
