Ja hem vist que la denominació "català-valencià" té una bona base. Amb tot, hi ha qui té dubtes. Per exemple, què passa amb les Balears. La resposta és fàcil. D'entrada, a les Illes no existeix un sentiment de pertinença conjunt: la gent se sent de cada illa (Menorca, Mallorca, Eivissa i Formentera). De fet, pràcticament ningú no usa el terme "balear" per a referir-se a la societat illenca i tampoc a la llengua (solament unes poquíssimes persones parlen de "sa llengo baleà" com si fos diferent del català-valencià: però no tenen aval científic). Històricament, a les Illes la gent ha dit que parla mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterer. Però és que, a més, actualment a les Illes (no pas a mitjan segle XX, però sí avui dia) hi ha molta consciència que el que parlen és català: l'Estatut d'Autonomia balear estableix que la llengua pròpia de les Illes s'anomena "català", i l'escola ha fet moltíssima feina. Per això associen el terme "mallorquí" al concepte global de "català". En aquest sentit, a les Illes passa el mateix que a Andorra i a la Catalunya Nord, on tothom té clar que el que parlen s'anomena "català".

Combatre la ignorància

Una altra objecció és que el nom científic de la llengua és "català". Però el món filològic universitari pot incorporar sense problemes la denominació "català-valencià" com a nom científic. De fet, alguns professors universitaris ho fan. Algú precisarà que el terme "valencià" designa la modalitat de la llengua parlada al País Valencià. Primerament, això no obsta per a usar la denominació composta. Però és que, per a un valencià, el terme "català" designa la modalitat de la llengua parlada a Catalunya. Per tant la denominació "català-valencià" és òptima inclús per a qui vol reservar el terme "valencià" per a referir-se a una part de l'idioma.

Encara hi han dos beneficis més en la denominació composta. El primer és que permet combatre la ignorància. Encara ara alguna guia turística del Matarranya (al sud de la Franja d'Aragó) afirma que el que es parla allà és una barreja de català i valencià. Si s'estableix la denominació "català-valencià", ja us podeu imaginar amb quina cara es quedarà a aquesta guia turística. El segon benefici és que, amb la denominació oficial "català-valencià", s'acabaria aquesta desraó de les webs de ministeris espanyols o de Renfe que distingeixen la versió catalana de la versió valenciana, com si fossin idiomes diferents.

Al segle XIX, durant la Renaixença, s'usava el terme "llemosí" perquè hi havia la creença que el català-valencià i l'occità eren el mateix idioma

Una sola denominació és possible?

Seria millor una denominació amb un sol mot? Certament. Però amb la configuració social actual és difícil. Al segle XIX, durant la Renaixença, s'usava el terme "llemosí" perquè hi havia la creença que el català-valencià i l'occità eren el mateix idioma. Si "llemosí" s'hagués implantat, ara tindríem aquesta denominació única per a tota la llengua. Però no va poder ser.

Resumint: anomenar la llengua "català-valencià" (oficialment, a les universitats i al sistema educatiu) seria positiu. Raons: (1) tothom dins i fora del domini lingüístic visualitzaria la unitat de la llengua (i si algú volgués separar-les ho tindria complicadíssim); (2) s'acabaria aquesta desraó de les webs ministerials espanyoles de distingir català i valencià; (3) els qui afirmen que català i valencià són llengües diferents quedaran desmentits.