Dídac té 16 anys i fa un viatge en bicicleta pel Danubi amb la seva família. Enmig de calor, paisatges fluvials i calma verda, apareix un noi misteriós entre les aigües del riu. La seva presència no sols desperta alguna cosa nova dins d’en Dídac, sinó que altera les relacions familiars, especialment amb el seu germà i la seva mare. Aquest és el punt de partida d'Estrany riu, òpera prima de Jaume Claret Muxart (Barcelona, 1998) que s'estrena aquest divendres, postulant-se com una de les cintes catalanes de l’any.
Un poema visual
Preestrenada a la secció Orizzonti del Festival de Venècia —dedicada a les noves veus i les propostes més creatives—, el film ha captat l’atenció per la seva frescor, sensibilitat visual i una veu cinematogràfica que parla més per atmosferes que per guions estrictament convencionals. Coescrit amb Meritxell Colell, un altre dels noms més suggerents de la nova fornada de realitzadores i realitzadors del cinema català, Estrany riu no pretén ser una obra autobiogràfica, tot i que Claret n’extreu l’esperit dels viatges que feia de petit amb la seva família, especialment en bicicleta pels rius. És de l’experiència d’aquestes travesses que neix la pulsió narrativa de la pel·lícula. El paisatge natural i el ritme del riu esdevenen eixos simbòlics: el Danubi és espai de transformació, lloc del misteri i de la introspecció.
No només és una pel·lícula sobre la descoberta de la sexualitat, sobre traumes o conflictes socials explícits, sinó sobre la incertesa, la bellesa de no saber i la tensió entre el que som, el que volem ser i el que podem arribar a ser
Una de les aportacions més interessants d'Estrany riu és que refusa molts dels tòpics i codis dels films coming of age. No només és una pel·lícula sobre la descoberta de la sexualitat, sobre traumes o conflictes socials explícits, sinó sobre la incertesa, la bellesa de no saber i la tensió entre el que som, el que volem ser i el que podem arribar a ser. En això, la natura juga un paper formidable: la pluja, la tempesta, el vent, el color de les fulles... són més que un rerefons escènic, formen part activa del relat, transformant personatges i escenes. De la mateixa manera que la decisió de rodar en 16 mm aporta una textura visual especial, que embolcalla el film d’una qualitat sensorial transportant l’espectador dins l’atmosfera. Destacar, igualment, la feina dels intèrprets en aquest viatge sensorial. Nausicaa Bonnín, com sempre notable, i Jordi Oriol com els pares; Jan Monter com a Dídac (després de superar un càsting amb més de 800 joves), Bernat Solé, Roc Colell i Francesco Wenz entre els germans i altres figures que conflueixen en la trama, conformen un repartiment que barreja actors consolidats i joves promeses.
Estrany riu és una pel·lícula i una declaració d’intencions del seu realitzador: cinema intimista, poètic i radicat en l'experiència personal, però amb escala per parlar de l’adolescència universal, del canvi, del contacte humà amb la natura, descobrint-nos un director amb una veu emotiva que roda amb la mirada però també amb el cor. Un llargmetratge, cinta que s'enlaira com un dels títols més rellevants d'aquest curs en el cosmos filmogràfic nostrat, que, cada vegada més, aposta per l'exploració d'un realisme oníric defugint dels formats previsibles i els dogmes encapsulants.