Després de quedar finalista del Premi Ramon Llull amb Quant la mort és vida i la vida mort (2016), l’escriptor barceloní David Cordero (Barcelona, 1974), es capbussa ara al sud de Catalunya en la seva segona novel·la, Els germans Cabot (La Campana). Els paisatges àrids, secs i salvatges de la Terra Alta impregnen un llibre ple d’escenes cinematogràfiques en què homenatja els lligams familiars. És una història d’una família marcada per la resiliència i el sacrifici, en un entorn, el poble fictici de Corb, que sembla condemnat a la pobresa i la decrepitud.
“El sud sempre havia esta deixat de la ma de Déu i els polítics de la capital només se’n recordaven quan tenien brossa per tirar i no sabien on posar-la”, dius només començar el llibre. Aquesta és la imatge del sud que domina a Catalunya?
Jo crec que sí. Visito habitualment Tarragona i les terres de l’Ebre i la meva percepció és que és una zona amb què no s’hi compta. Sembla que Barcelona s’ho empassi tot: el poder, la indústria, els hospitals, etc. La part de Girona, per altra banda, és la part que tenim bonica per a estiuejar-hi. I el sud i també una part de Lleida ens queden oblidats, com si fossin només una granja o un hort. Si s’ha de llençar-hi brossa, com que hi ha molta extensió, es mira cap allà. A la novel·la vaig voler fer una mica aquesta lectura i reivindicar que hi ha altres maneres de veure aquest territori.
Els germans Cabot passa a la Terra Alta, però tu ets de Barcelona.
Exacte. Amb 17 anys, un amic del meu germà ens porta a mi i a ell als Ports de Beseit de vacances i al·lucinem. Ens encanten els estrets i banyar-nos al riu i el fet que sigui salvatge. En realitat, sempre m’ha recordat una mica al Gran Canyó del Colorado, abrupte i amb la presència de l’Ebre. Com que a aquesta novel·la volia donar-li aquest caire de western vaig pensar que era el lloc ideal.
Què té de western la novel·la?
Hi ha molts elements que imiten els del gènere com ara el gran riu Colorado, que en aquest cas és l’Ebre, la terra aspra, la calor opressiva, la pols... A la novel·la, hi ha una mica els equivalents catalans: el cowboy és aquí el granger, allà tenen revòlvers i aquí van amb escopeta de caça, allà beuen whisky i, a la novel·la, la cervesa. Hi ha tirotejos i persecucions.
També he intentat omplir la novel·la d’elements americans. Els cotxes que hi apareixen, per exemple, són cotxes que han circulat per Catalunya, com el Talbot Horizon o el Ford Kuga, però que sonen als Estats Units. I també els noms dels personatges, Samuel, Jacob, Dylan, són noms que recorden al mateix univers anglosaxó, no són propis de l’Ebre.
Sembla que Barcelona s’ho empassi tot. I el sud i també una part de Lleida ens queden oblidats, com si fossin només una granja o un hort
Tradicionalment els catalans hem estat culturalment inclinats al pacte, als negocis, al treball, a cooperar, més que no pas a la fatxenderia solitària dels pistolers de l’oest. Aquí també podem fer western?
El western és un gènere pràcticament inexplorat a Catalunya. Si que és veritat que el tarannà català en general no coincideix molt amb el de la violència i els tirotejos, però si veus les noticies avui a vegades la sensació és que o la cosa està canviant o que s’informa d’una altra manera. A Catalunya, moren 50 persones de mort violenta a l’any. No som Baltimore, però per la nostra mida no són poca cosa. També som un hub de la marihuana. Ni el Marroc ni res, per aquí entra tot. Hi ha molt pinxo i gent que fa les coses d’una altra manera, tot i que sempre ens sembli que el català és molt prudent i fa les coses molt ben fetes.
A la novel·la, els germans protagonistes fabriquen i venen pólvora clandestinament.
Sí, són aquests personatges que viuen en un món agrícola en què hi ha poca feina. Pots treballar a la granja dels teus pares a canvi d’un plat a taula però més enllà s’han de buscar la vida per tenir ingressos per a ells. Fabricar pólvora no és el més normal aquí, potser seria el tràfic de drogues, però per ells és una forma d’obtenir uns ingressos secundaris. A la novel·la, els germans la venen a pescadors francesos que treballen fent esclatar càrregues al riu per pescar.
El sud és difícil.
Sempre penso en la frase que defensa la lluita de ‘tots els suds del món’. Crec que és una cosa que es repeteix, global: la industrialització es dona al nord i el sud queda com un territori agrari i pobre. Passa a Espanya, a Catalunya i als Estats Units. La sensació és que la gent tendeix a moure’s cap a les ciutats, on tot cada vegada està més centralitzat i aquestes terres queden més buides. És complicat crear-te un futur allà, per això tothom ‘escampa’ i el sud queda desert, com al far west americà.
Un llibre ple d’escenes cinematogràfiques en què l'autor homenatja els lligams familiars. / La Campana
“L’any 2000 no s’assembla gens al que s’havien imaginat. El futur havia arribat i era decebedor”, dius també al llibre.
Quan érem petits i pensàvem en l’any 2000 ens semblava ciència ficció i esperàvem màquines i futurisme. Aquesta evolució a la part industrialitzada potser si que s’ha donat en part però al sud el que ha fet és globalitzar i fer desaparèixer les petites explotacions. És molt difícil que una granja petita de qualsevol animal pugui sobreviure-hi bé al marge de les multinacionals. En aquest sentit, el futur del sud, per al qui tenia esperança, ha estat decebedor. I la gent jove ho té molt complicat per continuar vivint allà.
Als habitants del sud se’ls ha satiritzat a vegades apropant-los a la figura del redneck americà, com feia el còmic Valero Sanmartí. Què en penses d’aquesta relació?
Comparar-los amb la idea del redneck americà és massa exagerat, però sí que penso que tenen un tarannà més salvatge i autèntic. Tot són estereotips, però suposo que no deixen de basar-se en alguna cosa que és real i autèntica. Si que és veritat que la gent del Delta jo crec que tenen una manera diferent de ser, diuen les coses com són. Per contra, a Barcelona potser hi ha més formalisme.
El western és un gènere pràcticament inexplorat a Catalunya
Un altre dels elements clau al llibre és la importància de la família. “Als que tinguessin la família al costat se’n sortirien millor” diu el narrador per tancar-lo.
L’homenatge principal de la novel·la, a part del sud, és a la lluita per mantenir la teva família unida. Jo ho vaig pensar com un missatge als meus fills. Tu a la teva vida coneixeràs molta gent, amics que venen i van, però al final el que et queda és la família, el nucli dur de pares i germans. La família és la gent que més es recolzarà, que més t’estima i que més miraran per tu. Amb ells, és molt probable que les coses vagin millor. Al llibre també passa que un dels germans de la família té una malaltia incapacitant i la mare té por que com tots els germans el deixin sol. Aquest personatge és un dels motius que els fa tornar a unir-se un cop se separen.
Els lligams familiars tenen alguna cosa d’indestructible?
És una frase molt bona per resumir la novel·la. Tu pots tenir un amic o una persona molt coneguda però quan passa el temps sempre pot convertir-se fàcilment en un estrany. Ara, amb un germà amb qui has conviscut tota la vida i amb qui has crescut, tens un vincle molt més intens, que també et portarà a perdonar-li moltes coses i a actuar, inclús quan creus que s’equivoca, pensant en el seu benestar.
La família és també la que inspira els sacrificis més heroics. Al llibre un dels més importants és el de la mare.
Les famílies estan unides sempre per un lligam molt intens però aquest destaca especialment entre mares i fills. No se m’acudeixen gaire més raons que portin algú a donar la vida per una altra persona més enllà d’una mare que ho faci per als seus fills, com passa al llibre.