Turtuixa (actualment Tortosa); 31 de desembre de 1148. Fa 873 anys. Els exèrcits catalans de Ramon Berenguer IV, comte independent de Barcelona, entraven a la ciutat després d’un setge de sis mesos. La conquesta de la Tortosa musulmana, la principal plaça econòmica i militar del curs baix de l’Ebre, no tan sols culminava un projecte iniciat pels carolingis (segle IX), sinó que evidenciava l’autèntica relació de forces entre el comtat independent de Barcelona i el regne d’Aragó, en la cursa per l’ocupació i dominació del quadrant nord-oriental peninsular. La conquesta de Tortosa, materialitzada en la recta final dels pactes que conduirien a la unió dinàstica de Barcelona i Aragó, va ser, també, un cop d’autoritat català que condicionaria, definitivament, el pes de catalans i d’aragonesos en aquell futur edifici polític.
Quin era el paisatge polític i ideològic del moment?
A cavall de l’any 1000, els estats cristians peninsulars compartien una mateixa ideologia expansiva: la restauració de la vella monarquia visigòtica hispànica anterior a l’ocupació àrab (415-711). En aquell context ideològic, aquells petits estats es van expandir buscant els límits de les antigues províncies romanovisigòtiques. Però aquest no era el cas dels comtats catalans. El seu origen carolingi, clarament diferenciat de la resta de dominis cristians peninsulars, seria decisiu en la fàbrica de la seva pròpia ideologia. En un primer estadi (de dominació carolíngia, 752-987), es buscava la consolidació d’un espai, la Marca de Gòtia, entre els rius Roine i Ebre. I en un segon estadi (d’independència, 987 en endavant) s’ambicionava la reunificació de la vella marca gòtica, sota el domini dels comtes independents de Barcelona.
Mapa modern dels pobles preromans / Font: Universitat de Lisboa
Tortosa, vella aspiració aragonesa
Això explica que Aragó, que es projectava cap al sud buscant la ratlla de l’Ebre (segles X i XI), sempre havia mirat cap a Lleida i cap a Tortosa. Les cancelleries aragoneses dels Ximenos (1035-1137) ambicionaven expandir el seu territori fins a Saragossa, i seguint el curs de l’Ebre assolir l’extrem sud-oriental de l’antiga Tarraconense (la desembocadura). Aquest projecte tenia una importància vital, perquè assegurava la sortida d’Aragó a la mar Mediterrània, que en aquell moment jugava un paper d’absoluta centralitat del món conegut; i, per tant, l’hauria projectat cap a un escenari de protagonisme que no tenia. I també perquè tallava la projecció dels comtats independents catalans cap al llevant peninsular; i, en conseqüència, els col·locava en una situació de limitació que podia resultar decisiva en futures operacions polítiques d’unió o d’absorció.
Renúncia de Saragossa (1137). Ramir II lliura el regne d'Aragó al seu futur gendre Ramon Berenguer IV / Font: Arxiu de la Corona d'Aragó
Quins arguments esgrimien els aragonesos?
A cavall de l’any 1000 aquelles societats conservaven la memòria d’un passat anterior a la romanitat. Romans i visigots no havien alterat significativament la composició ètnica de la població. Això explica, per exemple, el probable origen del nom medieval Catalunya (una alteració sil·làbica de Lacetània, la nació nord-ibèrica que ocupava la part central de l’actual país). O el nom medieval d’Aragó (que en llengua protobasca significava “vall vermella”). I explicaria, també, l’argument de les oligarquies aragoneses de l’any 1000, que projectaven reunir el vell conglomerat nord-ibèric i protobasc de la vella Tarraconense, és a dir, la Iacetània (Jaca); la Sedetània (Saragossa); la Ilergècia (Lleida i Osca), i la Ilercavònia (Tortosa). Sense perdre de vista el vell món nord-ibèric del litoral, que, a cavall de l’any 1000, estava articulat pels comtats catalans.
El canvi en la ideologia catalana
A partir del govern de Ramon Berenguer III (1097-1131) —pare i antecessor de Ramon Berenguer IV— s’observa un canvi substancial de la ideologia del poder català: el projecte de reunificació de la Marca de Gòtia (l’expansió catalana a Occitània), que havia marcat la política dels primers comtes catalans des de la independència (987), passarà a compartir protagonisme amb l’expansió peninsular. Aquest interès progressiu pels afers peninsulars tenia un motiu: des de Borrell II (987), el poder barceloní havia intentat, repetidament, consolidar la independència amb la creació d’un arquebisbat propi —a Barcelona o a Vic— que havia d’alliberar les diòcesis catalanes de la tutela de Narbona. Però la resposta del Pontificat sempre havia estat la mateixa: “Recupereu Tarragona i restaureu la vella arxidiòcesi romana i visigòtica”.
Ramon Berenguer III i la Catalunya Nova
La recuperació de Tarragona (1117) —en aquell moment abandonada i arruïnada des de la invasió àrab del 717— va marcar un abans i un després en l’evolució històrica dels comtats catalans. No tan sols s’aconseguia la independència eclesiàstica, que completava la política i la militar assolides el 987, sinó que desvetllava el vell projecte carolingi (adormit durant tres segles), consistent a desplaçar la frontera de la Marca de Gòtia fins a la ratlla de l’Ebre. I, fins i tot, projectar l’expansió cap al sud, seguint la línia de la costa, fins al vell límit de les antigues províncies Tarraconense i Cartaginense (la vall del riu Túria). I per a bastir-lo, la cancelleria de Barcelona va esgrimir els drets que Ramon Berenguer III conservava pel seu primer matrimoni amb María Díaz de Vivar, primogènita i hereva del Cid Campeador, senyor efímer de València (1091-1097).
Un cop d’autoritat
Quan Ramon Berenguer IV va entrar a Tortosa (1148) i va incorporar la vall baixa de l’Ebre als dominis del Casal de Barcelona, s’estaven esgotant els darrers serrells de la unió dinàstica catalanoaragonesa. El 1136 s’havia pactat el matrimoni entre Ramon Berenguer IV i Peronella, filla i hereva de Ramir II d’Aragó. Des de llavors, Peronella —que, en aquell moment, tenia tres mesos— es criaria i s’educaria a Barcelona. I el 1137, Ramir II havia lliurat el regne aragonès a Ramon Berenguer IV. Només restava pendent la celebració del matrimoni, previst per a l’any 1150. En la campanya de Tortosa (1148), el Casal de Barcelona no va comptar gens amb els aragonesos, tot i que, en els cenacles de poder, tothom sabia que la conquesta i el domini d’aquell territori havia estat la prioritat absoluta de la cancelleria saragossana durant generacions.
Capitulació d'Ayerbe (1137). Ramon Berenguer IV de Barcelona és nomenat Home Principal d'Aragó / Font: Arxiu de la Corona d'Aragó
Aragó queda sense sortida al mar
Aquell cop d’autoritat posa en relleu dos aspectes que han estat manipulats interessadament per la historiografia nacionalista espanyola. El primer —i més evident— és que, en aquella etapa de negociacions i pactes, la relació de pesos entre Barcelona i Aragó va ser, sempre, clarament favorable als catalans. I el segon —i no menys important— és que l’arquitectura política d’aquell nou estat era i seria, sempre, catalana. Amb la campanya de Tortosa, el Casal de Barcelona impedia la sortida al mar d’Aragó, és a dir, s’assegurava el domini sobre la balconada que connectava aquell nou edifici polític amb el món. Aragó —que havia somiat devorar els comtats catalans— quedaria condemnat a una posició de rerepaís, totalment subordinat a una potent Catalunya, que, durant segles, basaria la seva força i el seu lideratge en el comerç marítim.
Imatge principal: Mapa del quadrant nord-oriental peninsular (segle XV) / Cartoteca de Catalunya.