Hem quedat a una plaça del barri de Gràcia. El Martí Maymó arriba a l’entrevista en moto. El Roger Padilla ho fa en bicicleta. En Guillem Gisbert i l’Arnau Vallvé, junts, caminant. Si tingués una mica de talent, d’aquesta estampa podria fer-ne una cançó, una d’aquelles de quan et trobes a un dels grups més rellevants de la nostra escena musical.
Manel es van presentar en societat el 2008 amb Els millors professors europeus, títol amb què es reivindicaven com els millors deixebles de prohoms del nostre folk setanter com Sisa i Riba (sense obviar les similituds que es podien trobar amb referents contemporanis com Herman Dune, Beirut o Sufjan Stevens). Un àlbum, curull de nous clàssics nostrats com "En la que el Bernat se’t troba", "Al mar!" o "Nit freda per ser abril", que els va situar, al costat dels Mishima i Antònia Font, al capdavant del nou pop català.
Podrien haver seguit tocant l’ukelele, però, tot i el seu aspecte de bons nois, no ens enganyem, Manel sempre han competit. Van competir quan el 2011 van publicar 10 milles per veure una bona armadura. Segon disc que, si bé estilísticament no trencava del tot amb el seu predecessor, curosament sobreproduït, atractivament excessiu, sí que evidenciava un grup amb una il·limitada ambició creativa. I van competir quan el 2013 van abandonar les ressonàncies acústiques per endollar-se amb el tercer, Atletes, baixin de l’escenari (un altre punt a favor seu: pocs grups trien millors títols per als seus discos que Manel).
Fidels a aquest inalterable ritme productiu seu que els porta a manufacturar un disc nou cada poc més de dos anys; Manel ens entreguen ara el seu quart àlbum. Amb Jo competeixo els barcelonins prossegueixen amb la seva constant evolució i firmen onze temes nous que, en la seva diversitat sonora, en aquell estat de sorpresa que et provoca passar d’un tema de l’èpica de "Les cosines" al tropicalisme de "Sabotatge" o el pop amb flirtejos electrònics i aires vuitanta de "L’espectre de Maria Antonieta", són tan difícils de descriure com fàcils de gaudir. Sí, evidentment, Manel han tornat a competir, han tornat a sorprendre'ns i han tornat a vèncer.
En Martí Maymó aparca la moto, el Roger Padilla lliga la bicicleta, l’Arnau Vallvé fa les últimes pipades a la cigarreta i el Guillem Gisbert em saluda. Semblen ignorar que han signat el que molt probablement serà un dels millors discos publicats a casa nostra (i potser a la de molts altres) aquest 2016. Potser, com són bons nois, dissimulen. Al cap i a la fi, són competidors nats.