La setmana passada vaig llegir els Diaris de Sylvia Plath (Edicions del Cràter) i m’hi vaig trobar una versió d’aquesta escriptora: reflexiva, introspectiva i, fins a cert punt, aprofitant l’alliberament que brinda escriure per un mateix sense haver de calcular. Aquesta setmana he llegit Cartes a la meva mare (Edicions del Periscopi), també de Sylvia Plath, que des que va començar els estudis a l’Smith College fins al dia de la seva mort, va mantenir una correspondència regular amb la seva mare, bo i que també amb el seu germà. La comparació entre els diaris i les cartes m’ha suscitat un interrogant que en realitat funciona més enllà de l’escriptura. El to de les cartes, a grans trets, és sempre molt més eufòric i joiós que el dels diaris. Plath és ella mateixa, en el sentit que carta rere carta s’hi va intuint la jove autoexigent, neguitosa, disciplinada, crítica i ambiciosa que potser als diaris es presenta d’una manera més directa. El to, però, és la mena de to que una tria per a una mare. Fins i tot Sylvia Plath, amb la seva tendència incontrolable a l’exageració i amb una salut mental fragilíssima en determinats moments de la seva vida, escollia, bo i tenir una relació de confiança, estima, i intimitat absoluta amb la seva mare, estalviar-li alguns patiments. 

Quina de les dues obres revela una versió de Plath més autèntica? Els Diaris, on escriu per a ella mateixa, o les cartes, on ha de fer l’esforç per modular els mots?

El dubte, doncs, és quina de les dues obres revela una versió de Plath més autèntica: els Diaris, on escriu per a ella mateixa i es fa conscient dels racons més foscos del seu cor i el seu cervell de vegades arribant a l’absurd, o les cartes, on ha de fer l’esforç per modular els mots sense mentir, però afaiçonant els missatges que vol transmetre d’una manera que la seva mare pugui rebre’ls. Aquest dubte, en realitat, és una mena de dilema existencial: quan som més nosaltres mateixos, en la solitud de la nostra cambra, sense interferències, abraçant la cruesa de la vida amb un punt tràgic que només ens permetem en solitud, o envoltats d’aquells en qui més confiem i a qui més estimem? Jo soc quan estic veritablement sola, o soc quan estic acompanyada? Potser en ambdues circumstàncies s’hi revelen parts de nosaltres mateixos que són genuïnes i compatibles, tot i que de vegades semblin contradictòries. 

Plath escriu les cartes a la seva mare sense cap voluntat d’engany, però en allò que no explica, en aquelles veritats que pensa que convé d’estalviar-li, també s’hi manifesta la mena de relació que tenen. Que és propera i vertadera, sí, però alhora està travessada per les dinàmiques clàssiques entre mare i filla. Així i tot, la possibilitat de compulsar els diaris amb les cartes permet tractar amb una escriptora real i quotidiana, lluny del mite literari que més tard va esdevenir. Els Diaris, en canvi, encaixen perfectament amb la possibilitat de generar-ne un mite: el pla estrictament íntim i la pulsió d’escriure per a una mateixa permeten una contemplació i una introspecció que fan que Plath es presenti al text com una veu provinent del món de les idees. Això afavoreix la presència de sentències lúcides que encimbellen el text, i que el lector es pot fer seves o les pot imbricar amb episodis de la seva vida amb facilitat. Les cartes, en canvi, permeten posar la veu de Plath en un context: el seu context. 

Sylvia Plath feia servir l’escriptura per donar forma a la seva pròpia vida, per a explicar-se aquelles situacions que formaven part del sense sentit vital

Diaris i cartes ofereixen una versió rodona i completa d’un personatge amb molts plecs i moltes arestes. Les cartes, a diferència dels Diaris ofereixen sobretot perspectiva al voltant d’un personatge que va ser, en molts àmbits, radicalment complex. Fa la sensació que Sylvia Plath feia servir l’escriptura per donar forma a la seva pròpia vida, per a explicar-se aquelles situacions que formaven part del sense sentit vital a què tots, en menor o major mesura, ens enfrontem, però que a ella la torturava. Per això, suposo, no parava d’escriure. No volia fer-ho. A la seva mare li escriu sense regatejar l’alegria d’alguns dels moments més joiosos de la seva vida, però fins i tot així s’hi llegeix l’angoixa –de vegades més soterrada, de vegades menys– que va acompanyar Plath durant tota la seva vida. Llegir els Diaris i Cartes a la meva mare un rere l’altre ha vessat llum sobre la figura d’una escriptora que sembla que encara avui està per resoldre. Plath és la versió exagerada de totes les nenes, noies i dones que ens hem passat i ens passem la vida essent o procurant ser les primeres de la classe, tant si la classe en qüestió és metafòrica com si no ho és. És brillant també en els moments més foscos. Fins i tot, m’atreviria a escriure, en els moments més foscos. Llegint Cartes a la meva mare he trobat el confort de pensar que també Plath, sobretot Plath, malgrat els malentesos i les complicacions, va poder refugiar-se en la tendresa de la companyia d’una mare cada vegada que li va semblar que el seu món s’enfonsava.