"Barcelona era un record mític, en realitat vam anar-hi per Carmen Balcells, com tants altres, com Donoso, com Vargas Llosa, tots vam anar a Barcelona per l'atracció que Carmen exercia sobre nosaltres, però nosaltres coneixíem ja molts catalans, com el meu mestre Ramon Vinyes," rememorava Gabriel García Márquez el 2005 en una entrevista amb el diari La Vanguardia.
El 1967 va ser un any crucial en la vida d'un dels autors més rellevants de la literatura del segle XX. Va ser l'any en què va publicar Cien años de soledad, novel·la, màxim exponent d'aquell realisme màgic practicat pels membres de la generació del boom llatinoamericà, amb la qual iniciaria el seu trànsit fins a conquerir el Premi Nobel el 1982. També va ser l'any en què Gabo es va instal·lar a Barcelona.
El pis de la Caponata
Gabriel García Márquez i la seva família van arribar a Madrid el 4 de novembre de 1967. Després de visitar la ciutat, l'escriptor colombià va llogar un cotxe i va viatjar fins a la seva nova destinació. En aquell temps era un jove novel·lista que encara no podia viure dels seus relats. Aviat canviaria la seva sort. Tan sols sis mesos abans, el maig d'aquell 1967 crucial, havia aparegut sota el segell de l'Editorial Sudamericana de Buenos Aires Cien años de soledad, obra de la qual va vendre més de 8.000 exemplars tan sols la primera setmana de la seva publicació. No tardaria a convertir-se un clàssic de la literatura universal: fins ara s'han venut més de 30 milions d'exemplars i ha estat traduïda a quaranta-quatre idiomes. Des d'aleshores, Macondo és la capital mundial del país del realisme màgic.
La primera llar de Gabo a Barcelona va ser un aparthotel al carrer Lucà, a la part alta de la ciutat. Va ser una cosa transitòria, l'apartament, no el barri, ja que no van tardar massa a instal·lar-se en el número 168 de l'avinguda República Argentina. Pis pont fins a la seva residència definitiva en el del número 6 del carrer Caponata. Uns baixos l'interiorisme dels quals havia estat ideat per Alfonso Milá, Federico Correa i Leopoldo Pomés, els tres grans referents del disseny català.
La Caponata es va convertir en punt de pelegrinatge d'alguns dels noms més rellevants de la societat catalana del moment, especialment la vinculada als cercles culturals. Pel pis de Gabo es deixaven caure des dels militants de la Gauche Divine a Josep Pla o Avel·lí Artís-Gener. Tisner i Gabriel García Márquez s'havien conegut a Mèxic, on el primer vivia exiliat. Entre ells va néixer una gran amistat que, en el seu retrobament barceloní, va acabar amb l'encàrrec de la traducció al català de Cien años de soledad. Cent anys de solitud va ser publicada el 1970 per Edhasa. Els 2.902 exemplars de la seva única tirada són avui objecte de col·leccionista.
La tardor de Gabo
Els vuit anys de Gabriel Gacía Márquez a Barcelona van ser d'una gran riquesa literària. A Catalunya va escriure El otoño del patriarca, molt probablement la seva obra més complexa. Publicada el 1975, es tracta una novel·la protagonitzada per un dictador amb més d'un tret en comú amb el llavors moribund Franco. En el seu periple barceloní també va redactar el llibre de no-ficción Relato de un náufrago (1970) i diversos dels relats que conformen el seu llibre Doce cuentos peregrinos (1992), destacant, per les seves moltes referències a Barcelona i Catalunya, històries com les de Sólo vine a hablar por teléfono o Tramontana.
L'estiu de 1975 García Márquez i la seva família van viatjar a Mèxic a passar les vacances. La idea era tornar. No ho van fer. Franco estava a punt de morir i temien per la inestabilitat política del país. Amb tot, Gabo compraria un pis al Passeig de Gràcia, al qual solia tornar amb freqüència fins a la seva mort a Ciutat de Mèxic el 17 d'abril de 2014. Ara la ciutat que el va acollir durant 8 anys, de 1967 a 1975, molt probablement un dels períodes més crucials de la seva vida, ho recorda amb una biblioteca al barri de la Verneda. La millor biblioteca del món.