Llibres del Delicte, l'editorial especialitzada en novel·la negra, publica en la seva col·lecció d'assaig una obra sobre els aspectes més foscos de la justícia espanyola: Els CIE o la il·legalitat institucional, de Raquel Gámez Serrano. Es tracta d'un estudi divulgatiu sobre les estructures semipenitenciàries més perverses de la Unió Europea: aquelles on els immigrants sense papers de fora de la UE són retinguts amb les mínimes garanties dels seus drets i amb els mínims controls democràtics. De fet, a part dels interns i dels policies que els vigilen, són ben pocs els que coneixen els Centres d'Internament d'Estrangers (CIE), ja que el Govern espanyol i el Ministeri d'Interior fan tots els possibles per impedir que ningú sàpiga el que hi succeeix al seu interior. Els intents per guanyar en transparència en aquest àmbit han estat infructuosos.
L'horror ocult
Davant aquesta manca de transparència, Raquel Gámez s'ha vist obligada a recollir dades de forma transversal: a través d'informes oficials i d'anàlisis de les ONG que s'ocupen del tema, i també ha hagut de recórrer als testimonis d'interns i advocats, que han ofert relats coincidents, tots desoladors. La llei estableix clarament que els CIE no són estructures penitenciàries, perquè acullen a persones que no han estat tancades per haver comés delictes. El problema és que els CIE són pitjors que les presons: perquè no estan a càrrec de personal d'institucions penitenciàries, perquè les instal·lacions no tenen condicions, perquè no hi ha un control institucional dels centres, perquè no hi ha fre a la voluntat dels guardians... Però a més a més, perquè solen estar en molt males condicions: falta espai, falten mantes, pot haver-hi problemes amb l'aigua calenta, hi ha problemes amb l'atenció mèdica, no es garanteix la comunicació de l'intern amb les seves visites... La tensió és màxima i la resposta dels funcionaris que se n'encarreguen és sovint la violència. I, sovint, es procedeix a l'expulsió d'urgència dels interns que han patit vexacions o han estat testimonis d'elles, amb la qual cosa es produeix una situació de completa indefensió. De fet, fins i tot hi ha hagut casos de morts sospitoses en aquests centres.
Crònica d'un fracàs
Més del 50 % dels interns al CIE de la Zona Franca no són deportats i surten del tancament per reintegrar-se a la vida lliure. Més atemorits, això sí. I la tendència és a créixer. Les crítiques al CIEs han plogut des de tot tipus d'organitzacions defensores dels drets humans: el Síndic de Greuges, el Defensor del Poble, el Col·legi d'Advocats, Càrites, SOS Racisme... Però també ha rebut severes valoracions de jutges, de l'Ajuntament de Barcelona i fins i tot del Parlament de Catalunya. Però no sembla que hi hagi cap voluntat de canviar les dinàmiques actuals.
Va a més
L'oposició del govern català i de l'Ajuntament de Barcelona no ha servit per tancar el CIE de la Zona Franca. És més, el govern espanyol ja ha anunciat que obrirà més CIE. En aquest cas, té el suport de la Comissió Europea, que el mes de març passat va sol·licitar als governs europeus que perllonguin la durada de l'estada màxima als CIEs. A Espanya, ara, és de 2 mesos. Brussel·les vol que el termini s'allargui fins a 6 mesos, amb la possibilitat d'estendre'l fins a una estada de 18 mesos en casos greus. La por a la infiltració de terroristes islamistes entre els refugiats està reforçant la xenofòbia i la desconfiança cap els immigrants. Davant aquesta situació, cal evitar que els buits legals donin peu a abusos i a vulneracions de drets fonamentals.
Un llibre per a una època
En els temps que corren, on el terrorisme està reforçant la xenofòbia, aquest llibre és més necessari que mai, perquè posa de manifest un dels aspectes més desconeguts de la democràcia espanyola, un àmbit en el que s'ha exercit, de forma deliberada, l'opacitat. L'obra de Raquel Gámez és una petita introducció a un món d'arbitrarietats que ens obliga a girar la mirada cap a un fenomen sovint incòmode. I constitueix tot un crit d'atenció sobre aquest aspecte especialment fràgil de les societats occidentals.