Un dilluns qualsevol (o no tant perquè hores després hi haurà una apagada elèctrica a tot l'estat espanyol i més enllà), esperant torn pel grapat d'entrevistes del dia al BCN Film Festival, el signant d'aquest article xerra amb una actriu, una productora i una agent de premsa. A la conversa surt, com qui no vol la cosa, el nom de Celia Rico Clavellino (Sevilla, 1982), la directora de les magnífiques Viaje al cuarto de una madre (2018) i Los pequeños amores (2024). “No hi ha ningú, ningú, que parli malament d'ella, tot el contrari”, es diu. Una absoluta certesa que es reitera, encara amb més raó, en la veu dels professionals que han treballat amb la cineasta.
Perquè en les distàncies curtes, i en el seu discurs, Celia Rico trasmet la mateixa delicadesa que les seves pel·lícules, petites joies d'orfebreria en les quals hi conviuen sensibilitat i estima cap a les criatures que ha imaginat en els seus guions. També en el cas de La buena letra, el seu tercer llargmetratge que acaba d'estrenar als cinemes, amb personatges heretats d'algú altre. Per primera vegada, Rico adapta un material aliè, la novel·la homònima de Rafael Chirbes (autor del text de la icònica sèrie Crematorio). Som davant d'una història de posguerra, de secrets i silencis, de dones que miren i es sacrifiquen, sense esperar res a canvi... o potser sí, perquè sacrificar-se per aquells a qui estimes hauria d'implicar una certa reciprocitat. A La buena letra, la seva protagonista (una excel·lent Loreto Mauleón, coneguda per la sèrie Patria) viu la misèria de l'època en un petit poble de València, i pateix el què patien els derrotats de la Guerra Civil.
Loreto Mauleón em va explicar que va tenir un matx molt gran amb tu. Una cosa molt semblant em deia María Vázquez abans d'estrenar Los pequeños amores. Què els dones?
(Riu) I què em donen elles a mi també! Amb Loreto vaig tenir una intuïció i en vam trucar, i en el cas de María Vázquez va ser una idea de la directora de càsting Mireia Juárez, i en conèixer-la ho vaig veure clar. Hi ha una cosa que per mi és molt important i que es repeteix amb totes dues: quan els vam passar el guió i em vaig asseure per primera vegada a parlar amb elles, em vaig adonar que parlem el mateix llenguatge emocional, que és una cosa que de vegades no passa. I que són boníssimes persones. I després això es constata al rodatge. Perquè ser generós amb l'altre...
En aquest sentit, la Loreto deia que mai havia conegut tant un personatge abans de començar a rodar.
Abans de començar, a mi m'agrada generar molt d'espai i molt de temps de conversa sobre la història dels personatges, però també sobre nosaltres. Què tenim nosaltres dels personatges, sobre la nostra família. Fer de les pel·lícules una excusa per conèixer-nos millor i per entendre com sentim, com mirem. Com pots demanar a algú que es despulli si tu no et despulles? I em passa amb l'altra gent de l'equip, si no ens treiem aquestes barreres, aquestes proteccions que tenim a l'entorn laboral, tampoc aconsegueixo ser jo mateixa. És que aquí treballem amb emocions, amb personatges ferits, trencats... i es tracta de donar seguretat i confiança. A mi em dona moltíssima informació per saber després com acompanyar-les bé al rodatge. I a elles també els dona molta informació de quins són els vímets que a mi m'interessen, i també em van llegint a mi. No entenc la feina d'una altra manera. Per això, quan em dius que què els dono... doncs allò que m'agradaria que em donessin a mi.
M'agrada fer de les pel·lícules una excusa per conèixer-nos millor
En el cas de totes dues, el resultat és fenomenal, però centrem-nos en Loreto. La vam descobrir a la sèrie Patria, i aquí es doctora...
És una actriu meravellosa, amb una sensibilitat enorme, però és que com a persona és igual. Té alguna cosa com molt pura, és molt intel·ligent, molt emocional però també molt mental, i crec que té el cap molt ben col·locat. Normalment el treball d'interpretació és exigent, és delicat, i cal estar molt concentrat en el que està traspassant en aquell moment el personatge. I sobretot en el cas de La buena letra, en què hi ha tot un exercici de contenció, de situar-se a l'època i en el patiment. Però, alhora que fa aquesta feina, la Loreto té una mirada, una escolta... molt bonica. No només està pendent dels companys actors, sinó de tot l'equip. Passa qualsevol cosa i ella està al capdavant, o sigui que és molt generosa. Quan treballava amb ella, sentia que estàvem en un mateix terreny, que fèiem quelcom juntes.
Ara ja has estrenat tres pel·lícules i ja es poden veure algunes coses en comú entre elles. Una d'elles és que són històries amb pocs personatges.
A Viaje al cuarto de una madre eren dos, a Los pequeños amores eren tres i ara són quatre (rialles). M'agrada pujar esglaons poquet a poquet.
Ho deia perquè potser en una pel·lícula més coral sigui més complicat desenvolupar aquest sistema de treball. Imagino que t'hauràs trobat gent més permeable i gent menys disposada a obrir-se així...
Les sensibilitats dels actors són diferents, evidentment. Hi ha coincidències, María Vázquez i Loreto Mauleón, per exemple, tenen una manera semblant de treballar. Després hi ha d'altres perfils molt diferents. Adriana Ozores s'assembla més a Lola Dueñas en la manera d'abordar, perquè també té a veure amb l'experiència, amb venir de famílies i tradició d'actors. I té a veure amb un compromís absolut, a un nivell que a mi m'emociona, de sentir que estan fent una feina tan important com la que faria un metge operant. Quan veus aquestes actrius que vénen d'una nissaga actoral, que han crescut als teatres, m'emociono perquè em sembla que donar-li aquest valor a posar-se a la pell d'una persona a qui li ha passat una determinada cosa i que això ho veurà tantíssima gent a la pantalla, i que això ha de tenir un rigor i una humanitat... vaja, jo és que només les vull per a mi. Aleshores, al final, a mi m'agrada treballar amb bona gent, perquè el cinema suposa molt de temps de feina i ho vull passar bé i portar-me bé i poder-me despullar i saber que no hi haurà ningú allà a l'altra banda amb suspicàcies.
M'agrada treballar amb bona gent, perquè el cinema suposa molt de temps de feina i ho vull passar bé
A les teves tres pel·lícules has triat molt bons repartiments...
És gent molt compromesa en el sentit de donar densitat i complexitat humana a la feina, perquè simplificar és molt fàcil, però fer les coses complexes és difícil. És veritat que hi ha sensibilitats molt diferents. No només els actors, també l'equip, perquè et trobes amb gent de tota mena, amb maneres diferents d'entendre el cinema i la feina, i fas un exercici de compromís, de confiança i de fe cega en l'altre, sobretot quan és la primera vegada que hi treballes. Aleshores, abans de començar a treballar, m'agrada fer algunes sessions de posada en comú, no només llegir el guió i pensar en cada qüestió, sinó també posar sobre la taula com treballem, què ens agrada, què necessitem. De vegades els pregunto coses i em miren com... aquesta tia està boja! Perquè els pregunto què és el que més els motiva del projecte o què és el que els il·lusiona més, però també què és el que menys els motiva o què els sembla més difícil d'entendre. I en què els puc ajudar, perquè al final tu estàs liderant això, i em sembla important saber on és cadascú i què li passa. És veritat que potser dedico molt de temps a aquest treball més psicològic, d'acompanyament, i que faig quan puc, per ajudar-los on no arriben i que m'ajudin on no arribo jo.
Em sembla una manera de treballar molt a contracorrent, i no parlo del cinema, ho dic en general. Podem estar anys compartint oficina amb algú sense gairebé saber res de la seva vida personal...
És clar, però és que em sembla que seria molt deshonest fer les pel·lícules que faig, en què tot el temps estic posant personatges en situacions de cuidar l'altre, preguntant-me com és el seu vincle, parlant de l'amor, de la bondat, del sacrifici... i que després la meva feina no estigui travessada també per aquestes qüestions. O sigui, jo m'obligo que això sobre el que estic reflexionant en una pel·lícula, també ho reflexiono en els formes de treballar. És que em sembla fonamental. I m'agrada fer-ho.
Han canviat molt les formes de lideratge als rodatges...
Bé, jo vaig començar com a secretària de producció, i veia aquesta estructura tan jeràrquica... i potser estar a l'últim esglaó de l'escala, encara que fent una tasca fonamental, m'ha permès prendre aquesta consciència que el treball en equip és molt important i que això és un engranatge en el qual ha de funcionar tot. I vull que tothom estigui pencant a gust. De vegades penso que pot semblar que m'importa més això que el resultat de la pel·lícula... Bé, totes dues coses, no? És que si no... no me n'aniré a dormir tranquil·la.
Deia abans que es poden veure algunes coses en comú a les teves tres pel·lícules. I una altra, que encaixa amb tot el que ens expliques, és la de les cures, que és potser el gran eix temàtic del teu cinema.
És curiós perquè un no sap gaire bé per què acaba fent el que fa, suposo que és una barreja de moltes coses. De vegades sembla que has de trobar un motiu biogràfic que et porti a voler explicar alguna cosa, però no en tinc. Té a veure potser amb alguna cosa que a mi em commou. Quan faig cinema, intento no fer-ho des del que és intel·lectual, no des d'aquella Celia que va estudiar Comunicació Audiovisual i Literatura i va fer un doctorat. Jo puc disseccionar una pel·lícula i parlar des de la intel·lectualitat, però quan faig cinema, m'oblido de tot això. Ho faig des d'un lloc molt diferent, allunyat del món de la cultura, que em porta més a aquells moments en què estic amb els meus pares o al meu poble. Aquí m'adono que fer cinema em connecta amb el que em commou a la vida, observar la gent, els seus silencis, els seus gestos, a mi se'm va la mirada cap aquí. M'agradaria revelar això que passa i en allò que ningú sembla fixar-se. Vull indagar en aquests fils invisibles. Potser aquesta idea de les cures ve d'aquí, que em commouen els gestos més humans.
El de les cures és un tema molt present a la conversa social, però no tant a la pràctica.
De la mirada a l'altre. I de preguntar-se sobre com actua un en relació amb l'altre. Jo no vull instal·lar-me en un discurs derrotista, però tinc la sensació que anem accelerats, i de que tota l'estona estem opinant quan passa alguna cosa, linxant a l'altre. I no dediquem el temps a mirar, simplement a mirar. Observar és molt difícil, perquè cal desinstal·lar una quantitat de prejudicis i de clixés. I aleshores a mi m'agradaria pensar que el cinema ens restitueix una mica d'això, de mirar i treure de l'equació els prejudicis i les opinions. Perquè només observant podem descobrir coses que són tot el contrari del que pensàvem. I això ens falta, sí. Es tracta d'observar i sentir. No li donem l'espai adequat i per això després, quan sentim, ho fem malament, i arriba l'ansietat o la tristesa, i no entenem què ens passa. Ara sembla que parlo com un llibre d'autoajuda (riu). El cinema m'ajuda a pensar en aquestes qüestions, i quin privilegi dedicar-m'hi.
La gran por que tenim tots és que no aconseguim diners per rodar la pel·lícula següent i que la teva carrera es pugui frenar
S'acostuma a dir que la difícil és la segona pel·lícula... Haver fet la segona i la tercera tan encadenades, t'ha lliurat això?
Mira, jo sóc molt poc estratega. Quan vaig fer Los pequeños amores, hi va haver molta gent que deia que era molt semblant a Viaje al cuarto de una madre. Una altra història de relacions maternofilials, i tal. Hi ha un diàleg entre totes dues, però buscant finançament va costar molt. Si pensés d'una manera més estratègica, hauria estat més intel·ligent fer quelcom diferent, perquè a més vivim en una societat que permanentment vol novetat. Però jo acabava de fer els 40 i em preguntava què passaria si no era mare, o què passava quan els pares es fan grans, i això és una cosa que volia explicar en aquell moment, que les meves pors fossin presents a Los pequeños amores. Aleshores suposo que l'estratègia professional m'importa un rave. La qüestió és que vaig escriure aquesta pel·lícula en paral·lel a La buena letra, que ja teníem pràcticament finançada, de manera que desapareixia l'angoixa d'estrenar una pel·lícula, de veure quin és el feedback que rep i de tot el que pot determinar rodar-ne una tercera. Diguem que vaig finançar dues pel·lícules gràcies a la primera. Però sí, la gran por que tenim tots és que no aconseguim diners per rodar la pel·lícula següent i que la teva carrera es pugui frenar.
És més fàcil debutar que consolidar-se?
Tot és difícil, però és veritat que hi ha moltes ganes de descobrir, de la novetat. I consolidar carreres és molt difícil. Quan ja tens diverses pel·lícules i una certa edat, fer cine es va complicant. Jo començo a veure com a gent d'una generació, diguem-ne de 50 cap amunt, li costa moltíssim treure les pel·lícules endavant...
El cinema és edadista?
Jo crec que sí, fixa't. Crec que sí. No ho sé, ho estic pensant en veu alta, eh! Sempre pensem que és una cosa que els passa a les actrius, i així és, potser els passa especialment, però crec que és una tendència general. I, de fet, entenc que hi ha alguna cosa natural en això, perquè és evident que els temps van canviant, i si ho fan... qui explica millor aquests temps canviants? A mesura que vas complint anys, no sempre però moltes vegades, passa que t'instal·les, et quedes com aturat en un temps. I és curiós perquè de vegades m'adono, i això em passa tutoritzant alguns projectes, que a partir d'unes edats, i també passa amb primeres pel·lícules, la gent vol ambientar-les en una època en què van viure una determinada situació. Però és molt més difícil retratar el present. I per això hi ha la gent jove, que probablement és qui ho ha de fer.
És la primera vegada que adaptes un material aliè, en aquest cas la novel·la de Chirbes.
Està escrita en primera persona per l'Ana, la protagonista, quan ella ja és gran, i hi ha moltíssima tristesa en el seu testimoni, i molta ràbia també. Però sobretot sento molta pena en la lectura i el balanç que fa de la història familiar. I aquesta tristor a mi em va calar molt a dins, perquè no només hi era en l'Ana, sinó també en el mateix Chirbes. Quan després vaig llegir els seus diaris, i explica el procés d'escriptura de la novel·la, i diu que cada vegada que revisava el manuscrit, havia de parar i plorava i plorava. Suposo que perquè té a veure amb la seva història familiar i amb la seva pròpia mare. Aquesta tristesa em va deixar tocada, i vaig pensar que estava explicada per algú que ha estat callada durant massa temps i que ara ho deixa anar tot. I era interessant el plantejament de si ha valgut la pena tant de sacrifici. Em va semblar interessant traslladar aquesta pregunta al silenci, perquè el sacrifici i el silenci acostumen a anar de la mà. El repte de la posada en escena era convertir en mirada els ressorts d'aquesta veu.
La novel·la de Chirbes es fica a la cuina de les dones de l'època, i això em connectava molt amb el cinema que jo he fet, on les cases són un personatge més
Com la vas portar al teu terreny?
Hi havia un element més personal que tenia a veure amb que jo no vaig tenir l'oportunitat de parlar amb les meves àvies, o potser amb les besàvies, perquè ja van morir. I, d'alguna manera, un projecte professional em permetia connectar-me amb aquesta generació de dones. Les meves pel·lícules abordaven les relacions mare i filla, i aquí tenia l'oportunitat de pensar en la generació actual de dones en relació amb les àvies. Crec que aquest és un diàleg molt bonic. I, per altra banda, la novel·la de Chirbes es fica a la cuina de les dones de l'època, i això em connectava molt amb el cinema que jo he fet, on les cases són un personatge més i on veiem aquestes zones més fosques de l'ànima, o més íntimes, o més tendres, que passen en una habitació. I també em permetia abordar una cosa tan complexa com un context històric i polític d'una manera diferent, posant el focus en els petits gestos, en petites frases, en narrar la història en minúscules, d'una manera minimalista, terreny on em sento molt còmoda. Són petits fils dels quals estirar i on trobo un espai creatiu que no passi simplement per traslladar allò escrit a la pantalla.
Quan vas presentar la teva primera pel·lícula, l'any 2018, vivíem el boom de dones directores i no fèiem més que preguntar-vos per això. Crec que la situació ha canviat i ja ho hem normalitzat. Com ho veus?
Crec que, en aquell moment, ens incomodava la pregunta, més per res perquè no volíem que se'ns fiqués en un calaix. Tot i que també era interessant que es qüestionés, aquestes són contradiccions que em semblen importants perquè assenyalen diverses coses. I han de conviure: assenyalar pel·lícules fetes per dones i ficar-les en un sac servia per dir: “compte, que això està passant i abans no passava”. La pregunta servia gairebé per avergonyir-nos del que havia succeït abans. I si no assenyales alguna cosa i no la fas visible, ningú no hi reflexiona. Aleshores, la tasca que va fer la premsa, més enllà que nosaltres ens sentíssim dins d'un sac, era important i aquí hi havia la nostra funció de donar una resposta: està molt bé que ho assenyaleu, però no ens fiqueu en un sac, perquè volem fer el cinema que volem fer sense estar determinat per la nostra condició de dones. Ara la situació és molt més equilibrada, però encara no ho és del tot, i crec que està bé que tampoc no desaparegui la pregunta. Perquè, que fem cinema o estiguem en llocs de lideratge, és com els drets socials o el tema de gènere: ho donem per consolidat i, en dos segons, una decisió política s'ho carrega tot. Aleshores no ho donem per fet. Perquè si hi ha alguna cosa que sí que podem donar per feta és el privilegi de l'home. Perquè per més coses que passin i per més retrocessos que tinguem, això no es qüestionarà mai.