Amb la seva opera prima, Viaje al cuarto de una madre (2018), descobrim la seva sensibilitat i delicadesa. Escrivint i dirigint. Ara, de nou, amb l'acabada d'estrenar Los pequeños amores, aborda aquests minúsculs conflictes tan reconeixibles que es donen en l'àmbit familiar i que ens fan ser qui som. Ens trobem amb Celia Rico Clavellino (Sevilla, 1982) en un bar proper als Cinemes Girona, on participarà en el primer dels tres col·loquis marcats a la seva esgotadora agenda per a aquella mateixa tarda. Amb un te entre les mans, i parlant amb la mateixa suavitat envoltant que s'endevina en els personatges que escriu i en la situacions que crea en les seves pel·lícules, la cineasta ens explica: "És molt bonic acudir a aquestes trobades amb el públic, perquè en aquests col·loquis descobreixo com es connecten amb la pel·lícula, com la interpreten des de les seves pròpies vivències, i com es queden amb aquest o aquell assumpte dels diversos que apareixen al film. L'altre dia, per exemple, una dona em va dir que la pel·lícula l'havia fet riure, entristir-se, però que li havia donat pau. Que bonic!".
Los pequeños amores és un conte d'estiu sobre una mare que pateix un accident domèstic i una filla que es trasllada a la casa familiar per donar-li un cop de mà. O les dues. Per cuidar-la durant unes vacances en les quals, d'alguna manera i sense desitjar-ho, torna a l'adolescència. Als seus 40 i pocs, i en un moment de dubtes íntims, de comprendre que la vida s'assembla, i s'assemblarà, molt poc al que un dia va projectar, Teresa (el personatge de María Vázquez) tornarà a compartir sostre amb Ani (Adriana Ozores), la seva mare, dependent per culpa d'una cama trencada. I recuperarà la quotidianitat dels retrets i desavinences, de les discussions i aquestes observacions que, arribats a una determinada edat, creem llunyanes. Un exemple: aquest "et quedaràs sola" que la mare deixa anar quan la filla admet la seva desastrosa situació sentimental. Entre viatges amb bicicleta i banys al riu, entre pintors que blanquegen la paret d'una casa de poble, entre gelats i gaspatxos en bric, entre porros i llargues converses sota les estrelles, l'estiu segueix el seu camí. I, d'alguna manera, Teresa reconnecta amb la seva mare.
El to de Los pequeños amores és més lleuger que el de la teva opera prima, almenys aparentment.
Sí, encara que també és veritat que tothom va sentir Viaje al cuarto de una madre com una pel·lícula molt densa, crec que per la proposta visual i formal, per tenir dos personatges tancats en una casa, amb un ambient com tot molt carregat, amb la mort del pare i tal. Però al final era una pel·lícula que mirava cap al futur, la mare anava a estar bé i la filla també, no? És que la meva feina, el meu esforç, sempre està en intentar que allò dens sigui lleuger i que allò lleuger sigui dens. O sigui, jo en soc súper conscient i ho intento treballar d'aquesta manera. Llavors, en el cas de Los pequeños amores, sí volia que la història succeís a un estiu, en aquelles vacances que tots solem projectar com el millor moment de l'any. I m'agradava la idea de trencar això, perquè moltes vegades el que planegem no es compleix.
Els grans plans solen acabar en grans desenganys...
Clar... llavors és veritat que la pel·lícula potser té més llum per aquest assumpte de l'estiu, i pels paisatges, però també passa que les fragilitats surten. Jo volia donar-li un to entre lleuger i tendre, amb la presència de l'humor que hi ha en les petites coses que ens passen amb la nostra mare. Aquestes discussions ximples, aquells moments d'irritar-nos amb ridiculeses, aquesta paella, aquest gaspatxo. Déu meu, si és que ens passa molta comèdia a la vida! I crec que aquestes situacions tenen una profunditat i un calat de més densitat, perquè al final, els personatges estan parlant del pas del temps, de fer-se més grans, i en el cas de Teresa, que potser mai no serà mare, que és alguna cosa que podem dir de forma molt natural, però que és una cosa molt important i que marca molt com serà la segona meitat de la seva vida.
Quan al guió o al procés creatiu amb la resta de l'equip apareix una cosa que a mi em fa olor de "les coses que passen a les pel·lícules", faig un pas per enrere i la trec
Tot és molt subtil, i molt real.
Bé, en realitat el que proposo amb aquesta pel·lícula és mirar les coses de cara. Assumptes com que la mare comença a fer-se gran, i la filla no té clar si pot fer-se càrrec d'ella. Aquesta densitat és allà. Però bé, també es tenen l'una a l'altra i al final... totes aquestes pors i incerteses són allà, totes aquestes inseguretats, però cal afrontar-les. mirar-les de cara, vinguin com vinguin.
Penso que és molt fàcil connectar amb aquests dos personatges, i això té molt mèrit. També crec que Los pequeños amores és una d'aquestes pel·lícules en les quals sembla que no passa res, però en realitat... passa tot. Passa la vida.
M'afalaga molt. Quan encaro un projecte, hi ha alguna cosa que sempre intento evitar. Quan al guió o al procés creatiu amb la resta de l'equip apareix una cosa que a mi em fa olor de "les coses que passen a les pel·lícules", faig un pas per enrere i la trec. I soc conscient que puc posar en perill la meva pròpia feina, que puc tirar pedres sobre la meva teulada. D'alguna manera, em plantejo el projecte com que estic intentant fer una no pel·lícula... Hi ha qui alguna vegada m'ha dit que les meves pel·lis semblen un documental. Jo crec que no, que no tenen res a veure, i que en realitat és una manera de dir-te que aquesta persona ha tingut la sensació de posar-se en aquesta casa i oblidar-se que això era ficció. Perquè la meva recerca no té res a veure amb la del documental...
I quina és aquesta recerca?
Quan intento pensar una mica en el cinema que faig o que vull fer, perquè és veritat que li dono moltes voltes, i no tant per intel·lectualitzar sinó per tenir eines de treball, llavors arribo a la conclusió que provo de plasmar coses que podrien formar part d'una conversa amb les meves amigues. I, esclar, que tenen a veure amb la vida. Mira, et poso un exemple: quan vaig fer Viaje al cuarto de una madre, algunes persones observaven que els personatges mai no es diuen que s'estimen. I jo penso que dir-li a algú que l'estimes és una cosa que passa a les pel·lícules. Però, quantes vegades m'ha dit la meva mare que m'estima? Ara bé, quants gestos té la meva mare que em fan adonar-me de com m'estima? Llavors, això per a mi és l'intentar trobar el que pot ser proper a la vida, i que em fa fugir de "les coses que passen a les pel·lícules".
El que et deia: no passa res i passa tot. Passa la vida.
Sí, em fixo en coses molt petitones i en gestos. Intento embastar tot això per donar-li forma de relat. I que aquestes coses petitones no estiguin aïllades, sinó que tinguin ressonància amb la resta de coses que passen en el guió, perquè hi hagi ecos, perquè hi hagi reflexos, perquè hi hagi rima, i que tot això em funcioni finalment com una pel·lícula. Però ho intento construir des d'allà, des d'aquest altre lloc, almenys és la forma en què jo em sento còmoda i em surt. Però bé, és un desafiament, perquè necessites aconseguir tensió dramàtica, que els silencis no siguin contemplatius, perquè tampoc intent fer un cinema contemplatiu, festivaler, no estic intentant fer això per a res.
Jo crec que el que sí que busquen les teves pel·lícules és connectar amb la gent.
Totalment. Penso més en això que en què pensaran de mi com a cineasta. No sé com dir-te. Que l'altre dia també em van dir una cosa molt bonica: una noia va anar a veure la pel·lícula sola, i va explicar que hi havia altres dones soles a la sala, i que va tenir la sensació que hi havia una espècie de connexió entre elles. I quan penso a continuar fent cinema, a mi això és el que em sembla que li dona sentit. Fem les pel·lícules per connectar amb la gent.
Viaje al cuarto de una madre va tenir crítiques boníssimes, va funcionar bé... Has notat algun pes extra a l'hora d'encarar la segona?
Doncs mira, per a mi el pes no ha estat tant la possible reacció de la crítica, de la premsa. Potser també té a veure que et fas gran, i cada vegada tens més clar per què fas les coses, i vols pensar menys en aquesta validació externa. A mi em genera menys soroll tot això, perquè no és el que busco. I quan dic que cada vegada penso menys en aquestes validacions, em refereixo al procés creatiu, al dia a dia: en aquells anys en què treballes a la pel·lícula, has de passar per l'avaluació d'un comitè que t'aprova la subvenció, per un altre comitè per a la compra dels drets de televisió, del que llegeixin o vegin els distribuïdors, que ho opinin els actors i te'n diguin tal o tal, del que pensin els teus productors... Passem per tantes fases que depenen d'una validació externa que cal oblidar-se una mica de tot això, perquè, si no ho fas, pot ser molt dur i molt frustrant. Llavors jo he après que això m'importi cada vegada menys. Per a mi la veritable pressió passa perquè aquell espectador que va veure Viaje al cuarto de una madre torni al cinema perquè se'n recordava i vol veure la meva nova pel·lícula, i que, tant de bo, no es decebi. Que Los pequeños amores també li agradi.
Sento que tenim molta literatura sobre la maternitat, i ara comença a haver-n'hi sobre no ser mare
Abans parlàvem de la no-maternitat com un dels assumptes importants que apareixen al film. Aquests dies hem vist com María Rodríguez Soto guanyava un premi al Festival South By Southwest amb Mamífera, que és una pel·lícula sobre algú que, justament, ha decidit no ser mare. És important parlar de temes que desafien certes estructures que ningú no discutia, almenys en veu alta, fins fa molt poc...
Tinc moltes ganes de veure Mamífera! Mira, aquests dies, quan parlo sobre Teresa, el personatge de María Vázquez a Los pequeños amores, dic molt que la no-maternitat no és el conflicte, sinó la seva circumstància. Ella fa balanç de totes les decisions que ha pres, i la no-maternitat és una cosa que li pesa. Tampoc no és una decisió que hagi pres, jo crec que és més això, una circumstància. Jo ho sento així, com algunes amigues que també es dediquen al cinema: hem posat tots els nostres esforços i desitjos en el terreny professional, i no hem deixat espai per a altres coses. I m'imagino que és el que li passa a Teresa. Llavors, això és una cosa que jo volia que fos a la pel·lícula perquè sento que tenim molta literatura sobre la maternitat, i ara comença a haver-n'hi sobre no ser mare. I quan ho he vist plasmat en el cinema, sempre és des d'un lloc de... com et diria?, com de confirmació molt contundent. I a mi això em sembla que no s'apropa tant a la realitat, almenys de les persones que jo tinc en el meu entorn, perquè les dones que no som mares, de vegades no ho som, però no per una decisió, com si portéssim una pancarta.
Tot és més complicat.
Sí, i per això no volia que la pel·lícula posés el focus en això, que la gent no es quedés amb una visió reduccionista. La pel·lícula parla sobre les coses que ens passen i que no ens passen, però des de la incertesa. I sí, em sembla interessant que això s'expliqui al cinema, perquè també ho veig amb el tema de la representació en el cinema de dones de més edat. És que les dones tenen moltes ganes de veure's reflectides en els personatges de les pel·lícules. A mi m'arriben comentaris que... que bé que se'ls vegin les arrugues, les canes, les baves quan es treu les fèrules de la boca, totes aquestes imperfeccions. I jo ho escric d'una manera molt natural perquè em sembla que, bé, que han de sortir així. Però també m'adono que no és la manera habitual de representar les dones en el cinema. Llavors m'agrada comprovar que algunes dones se senten identificades, perquè vaig fer la pel·lícula pensant que fos una espècie de bàlsam perquè se sentissin compreses.
Fa uns dies, parlant amb la teva productora Sandra Tapia, m'explicava que ni tu ni ella no vau poder estudiar cinema per culpa del dineral que costava. I que era necessari democratitzar aquests estudis perquè s'expliquessin històries des de punts de vista allunyats del privilegi. Una cosa equivalent al que ha passat amb l'entrada en bloc de dones professionals del cinema gràcies a la formació. Què n'opines?
Doncs és una pregunta molt pertinent perquè és veritat que en els últims anys, una mica amb aquesta idea de qui fa cinema, hem estat molt bolcats en el tema del gènere: les dones també havíem de fer cinema, hi havia molta desigualtat respecte a això. La foto era molt clara. Amb el tema de les possibilitats econòmiques o de la condició de classe, la radiografia és més complexa, tot és més ambigu i més subtil. I és veritat que els qui s'han dedicat històricament al cinema, i a la cultura, han estat aquells que els ho han pogut permetre. Ha estat així sempre i ho continua sent. Les coses canvien, però no en canvien tant. Les escoles de cinema tenen matrícules molt cares, i la gent que no pot pagar-ho se'n va a la universitat pública. Jo vaig estudiar Comunicació Audiovisual, igual que Sandra, i d'allà et prepares per a moltes coses... i per a res (rialles). Llavors, d'una banda, això fa que l'accés després a la indústria sigui més difícil, que no tinguis l'experiència i sobretot que no tinguis la seguretat. I si a més ets dona, doncs l'accés és encara més difícil. Llavors hi ha una mirada, i una sèrie de veus, que probablement mai no es traslladaran al cinema.
Acabo preguntant-te per un costat creatiu teu que em sembla molt interessant: has firmat una sèrie d'animació com Los Mironins, i has publicat Celia se aburre, un conte infantil il·lustrat per la teva germana Glòria. Com conviu aquesta part del teu treball amb la de les teves pel·lícules?
Doncs d'aquest treball per a un públic infantil, el que més m'agrada és desenvolupar la meva part més imaginativa. És molt bonic, a més, perquè em permet també ampliar una mica la meva mirada, posar-me una mica al lloc dels nens. I no tracte d'infantilitzar-los ni de bon tros, més aviat intento mirar el món sense alguns clixés o concepcions més estereotipades que tenim els adults. I això... et diria que gairebé em permet confiar més en la humanitat!