Després de quinze anys damunt els escenaris, Els Catarres presenten un nou disc Paracaigudistes, treball en què reflexionen sobre les relacions humanes, la fragilitat de la vida i la valentia de llançar-se a viure. L'Èric Vergés (guitarra i veu), Roser Cruells (baix i veus) i Jan Riera-Prats (guitarra i veus)— ens obren les portes de l'oficina de la seva discogràfica, on ens trobem per fer l'entrevista, i del seu univers creatiu i emocional, marcant una nova etapa de maduresa artística i personal. “El disc parla d’atrevir-se a viure”, diu l'Èric, sintetitzant l’essència de l'àlbum. Un esperit de gaudi que dura aquest vespre a l'escenari de la sala Razzmatazz en un concert pel qual ja fa dies que s'han exhaurit totes les entrades.
Paracaigudistes és una capbussada en les experiències vitals que marquen, transformen i, en molts casos, sacsegen. Hi ha relacions que comencen, altres que acaben, moments que deixen empremta i altres que alliberen. Totes elles formen part del salt vital que representa existir. “Tots som paracaigudistes”, afirmen, “perquè neixes, saltes de l’avió i vas caient. Amb sort, trigues molt a tocar terra i ho fas amb suavitat, després d’haver viscut molt pel camí”. Aquesta metàfora travessa el disc sencer i es tradueix en una proposta musical que convida a abraçar la caiguda, a no témer-la, sinó a estimar-la com a part inevitable i, fins i tot, bella de l’existència. Per la Roser la música és un espai segur i terapèutic. “Ens salva de moltes vivències difícils”, diu. Cantar i compondre no només és una feina, sinó una manera d’entendre la vida. Això es nota especialment en la manera com aborden els temes: encara que parlin de situacions complicades, sempre ho fan des d’un lloc lluminós. Aquesta actitud optimista i resilient ha estat una de les constants de la banda. Tanmateix, mantenir viu un projecte artístic durant quinze anys no és fàcil. Eric ho expressa amb sinceritat: “Aquesta feina desgasta molt les relacions humanes. No és tan senzill com sembla”. El compromís, la constància i l’esforç sostingut són fonamentals per tirar endavant, però també ho és la passió. “Si no ens apassionés la música de veritat, ja no hi seríem”, sentencia.
La diferència és amb qui comparteixes el salt
Una manera de mantenir la passió és innovar, encara que l'experimentació passi per un fet aparentment poc transcendent com invertir l’ordre habitual del procés creatiu. Per primera vegada, la lletra ha pres el protagonisme des del principi. “La música és el vestit de les paraules”, explica en Jan. Això ha fet que a Paracaigudistes les cançons neixin del text i no de les melodies, un enfocament que ha donat lloc a composicions rítmicament complexes, però molt orgàniques, com és el cas de La Fortuna. Aquest gir reforça el valor que Els Catarres donen als textos. En un context globalitzat on la música internacional domina amb produccions milionàries, la paraula és, per a ells, el principal actiu. “Aquí no tenim 100.000 euros per fer un disc com els de Miami, però tenim lletres que connecten”, apunta Jan.
No som esclaus de res. Sempre dic que fem música pop, però la vestim de moltes coses diferents
La música dels Catarres busca emocionar, reflectir inquietuds compartides i establir ponts amb el públic des de la proximitat. En un món on la viralitat s’ha convertit en un objectiu per a molts artistes, ells opten per no perseguir-la activament. “Ens queda lluny, generacionalment”, reconeix Eric. L’objectiu ara és fer música que els agradi, que sentin com a pròpia, i que connecti amb la seva gent. Aquesta llibertat també es nota en l’eclecticisme del disc. Roser destaca que han escollit l’estil de cada cançó segons el que demanava la lletra, sense buscar una coherència sonora forçada. Així, cada tema té una personalitat pròpia, des de rumbes fins a peces més electròniques o íntimes. “És un disc conceptual per les lletres, no per l’estètica sonora”, diu. De fet, Paracaigudistes amaga la primera rumba mai composta pel trio del Montseny, La fortuna. “Sí —riu l'Èric—, però jo escolto Gato Pérez des que era petit, perquè el posaven els meus pares. Després va venir tota la moguda del mestissatge, però d'aquesta escena nosaltres escoltàvem l'onada més canyera”. Tan canyeros són, que mai han amagat que entre els seus principals referents hi ha grups de punk i de metal. Una altra cosa és que aquestes influències no acabin permeabilitzant-se en les seves cançons. "No som esclaus de res", emfatitza l'Èric. "Sempre dic que fem música pop, però la vestim de moltes coses diferents. I això també es nota en la nostra evolució. Vam començar sonant molt acústics, però ara tenim cançons com Aprendre pel cul, que és EDM (electronic dance music)".
Un dels moments més destacat i especials del disc és País estrany, tema en què han comptat amb la col·laboració de Roger Mas. “Quan vam escriure la cançó, ja sabia que havia de ser amb ell”, explica l'Èric. “No és que la tinguéssim gravada i penséssim a afegir-lo, no. Va ser d’entrada”. L’admiració pel cantautor de Solsona és profunda, i la seva veu aporta una gravetat i una emoció que, segons ells, fa que la cançó es faci molt més creïble. Una experiència que descriuen com màgica, com ho va ser en el seu moment la col·laboració amb en Lluís Llach. “Són regals que et dona la vida”, afegeix el cantant. Per a ells, aquestes col·laboracions tenen sentit perquè estan basades en vincles reals, en amistats i complicitats prèvies. “No té sentit demanar col·laboracions a gent amb qui no tens relació”.
Quan una cançó deixa de ser teva i passa a ser d’algú altre, aquest és el regal més gran
Un dels moments més emotius de la conversa arriba quan parlen del poder que tenen les cançons per tocar vides alienes. Raig de sol, per exemple, va néixer després d’una visita a l’hospital Sant Joan de Déu. “Hi ha molt de patiment, però també hi veus un punt d’esperança, de llum”, explica Jan. Un pare els va escriure dient que la cançó li recordava el seu fill, i que no podia deixar de plorar. “És increïble. Quan una cançó connecta amb algú així, és molt fort.” Invencibles és una altra cançó amb un impacte especial. Molta gent, expliquen, se l’ha tatuat per marcar moments difícils superats. “O Vull estar amb tu, que l’han fet servir per demanar matrimoni!”, diu l'Èric. Fins i tot Jennifer va arribar a un punt de viralitat on la gent versionava el videoclip, feia paròdies, adaptacions... “Quan una cançó deixa de ser teva i passa a ser d’algú altre, aquest és el regal més gran”, afirma Jan. I afegeix que sovint això passa amb les cançons que menys esperes. “I a vegades la que tu creus que serà important no passa res amb ella. Cada cançó és un món”. Els Catarres es troben en un moment dolç. Han superat pantalles, han après a gaudir del procés i han abraçat la seva manera de fer. Com ells mateixos diuen, no hi ha alternativa a ser paracaigudistes en aquesta vida. Però el que marca la diferència és amb qui comparteixes el salt. I ells tenen clar que, mentre continuïn creant junts, seguiran gaudint de la caiguda, de la música i de la vida.