Toledo, any 673. Fa 1.450 anys. Flavius Paulus, proclamat rei dels visigots de Septentrió (conventus de la Tarraconense i de la Narbonense, actualment territoris de Catalunya i de Llenguadoc); era passejat pels carrers i places de la ciutat engrillonat, esquilat, vestit amb parracs, i tocat amb una espina de peix que figurava una corona ridícula. Flavius Paulus havia estat el líder d’una revolta contra el poder central de la monarquia visigòtica; que delatava les fortes tensions entre els diversos territoris central i nord-oriental de la monarquia visigòtica. Fa quinze segles, quan el rei Wamba va intentar eixamplar els dominis de la monarquia visigòtica hispànica fins als confins geogràfics de la península Ibèrica, va xocar amb l’oposició de la societat del quadrant nord-oriental i va haver de sotmetre aquell territori per la força.
Una identitat diferenciada
Aquelles tensions territorials tenien una arrel històrica que remuntava al segle V, coincidint amb la desintegració de l’imperi romà d’Occident. Els professors Nadal i Prats, de la Universitat de Girona, expliquen que durant el procés d’assentament del poble visigot (414-484), ja van aparèixer les primeres tensions entre les províncies del centre i les del nord-est. Amb el decurs del temps, que vol dir amb la consolidació del nou estat visigòtic (segles VI i VII) aquestes diferències no tan sols no van desaparèixer, sinó que es van intensificar. La proclama de Flavius Paulus (673) revela l’existència d’una identitat diferenciada, si més no, entre les oligarquies del territori, que explicaria aquella revolta. No coneixem el destí de Flavius Paulus, però sí que sabem que la derrota i escapçament d’aquell moviment no va representar la fi d’aquell projecte.
Julià, l’arquebisbe hispanista
La desaparició de l’escena de Flavius Paulus (no sabem si desterrat, empresonat o executat) va inaugurar un període de tensa calma, presidit per una feixuga repressió. De nou, els professors Nadal i Prats, revelen que la primera escomesa cultural i ideològica de les províncies centrals contra el quadrant nord-oriental es va produir en aquell context repressiu. És en la “Insulatio in TyranidemGalliae” (Prevenció contra la tirania de la Gàl·lia), obra de Julià, arquebisbe de Toledo. En la “Insulatio” és el mateix Julià el que es refereix a la societat dels conventus Tarraconense i Narbonense (territoris de les futures Catalunya i Llenguadoc) com a no hispans. I aprofitant el context repressiu, els desafia amb les cites: “On són els gestos amb què rebutjàveu la companyia dels hispànics?” i “On són les veus engallades amb què detractàveu els hispànics?”
Roderic i Àkhila i els fantasmes de Wamba i Flavius Paulus
La tensió va esclatar, de nou, en un moment crucial de la història peninsular. L’any 711, la monarquia visigòtica estava immersa en una guerra civil de grans proporcions. En aquell paisatge de conflicte, una de les faccions —la dels derrotats i represaliats visigots de Septentrió— va pactar la intervenció militar dels àrabs, que ja eren al Magrib. La desfeta i mort del rei Roderic a Guadalete (711) i el canvi de parer dels àrabs (van passar de col·laboradors a invasors), va col·lapsar l’estat visigòtic, que es va enfonsar com un gegant amb peus de fang. Fins i tot, en la resistència a la invasió es posarien de manifest les diferencies. Mentre les oligarquies de les províncies centrals pactaven amb el nou poder àrab, els visigots de Septentrió, liderats per Àkhila, s’organitzaven i presentaven una dura resistència que es perllongaria per espai de dotze anys (711-723).
Els falsos mites de Roderic i de Pelai
Roderic no va ser l’últim rei visigot. Abans de la desfeta de Guadalete (711), els visigots de Septentrió havien coronat secretament Àkhila (710), que d’aquesta forma recollia el testimoni perdut de Flavius Paulus. Això explicaria els sorprenents moviments i la desfeta de l’exèrcit visigòtic a Guadalete. Àkhila va sobreviure per organitzar la resistència contra els àrabs que ell mateix havia conduït a la península, fins que va acceptar un pacte molt beneficiós per als seus interessos personals (713). En aquell moment, les oligarquies del quadrant nord-oriental el van destituir fulminantment i van nomenar Ardó, l’últim rei dels visigots de Septentrió (713-723) i l’últim monarca visigòtic peninsular. Quan Pelai va derrotar la guarnició àrab del valí de Xixón a Covadonga (722), Ardó feia nou anys que combatia els àrabs a cavall dels Pirineus.
La tradició hispanista del regne d’Astúries-Lleó
No obstant això, el resultat de la batalla de Covadonga va tenir una extraordinària repercussió. A partir d’una simple escaramussa, Pelai (722-737) i els seus successors —el seu fill Fàfila (737-739) i el seu gendre Alfons (739-757)— van ser capaços de construir una entitat política que transcendiria en el temps. La investigació historiogràfica ha demostrat que la relació genètica entre Roderic (considerat, pel nacionalisme espanyol, el darrer rei de la monarquia visigòtica hispànica); i Pelai (considerat, pel nacionalisme espanyol, l’iniciador de la recuperació del projecte visigòtic d’unitat hispànica) és del tot inexistent. Però ningú discuteix l’habilitat política de l’asturià, que es va dotar d’una ideologia que seria el veritable impuls del seu moviment. Ell i els seus descendents s’intitularien com els únics, legítims i veritables successors dels reis de Toledo.
Astúries versus Gòtia
I en aquest punt és on rau la gran diferència entre els focus de resistència dels extrems nord-occidental i nord-oriental peninsular. I el que explica el títol de la peça. Mentre que Pelai i el seu petit domini van recollir, adaptar a la seva realitat i projectar en el futur la ideologia de Wamba, de l’arquebisbe Julià o de Roderic; els conventus Tarraconense i Narbonense van haver d’esperar la reacció carolíngia; i la restauració de la nació dels visigots de Septentrió seria obra del retorn de l’exili precatalà al regne dels francs (717/723-752/801) i de l’empenta militar dels francs. La reina Berta del Peu Gran, esposa del rei Pipí el Breu, mare de l’emperador Carlemany i arquitecta de l’expansió carolíngia cap al sud, va anomenar, reveladorament, Marca de Gòtia els dominis restaurats dels antics visigots de Septentrió.
La tradició carolíngia de la Marca de Gòtia
El professor Sánchez-Albornoz (el gran medievalista castellà contemporani) explica que “la ideologia hispànica del nucli asturià es va expandir arreu dels petits dominis cristians peninsulars, excepte als comtats catalans”. El regne de Lleó (l’evolució de l’estat primigeni asturià), el regne de Navarra-Aragó (l’estat medieval dels bascos) i el regne de Castella (l’estat-tap entre Lleó i Navarra), van assumir com a pròpia la idea i l’objectiu de restauració de la vella monarquia visigòtica hispànica. Però, en canvi, ni la Marca carolíngia de Gòtia (752-987), ni els comtats catalans independents sorgits d’aquella Marca (a partir del 987), mai van participar d’aquesta idea i mai van cobejar aquest objectiu. La fabricació de Catalunya, a diferència de la resta d’estats peninsulars, mai va ser espanyola.