Catalunya és un país heavy metal

En aquell mític bar musical enganxat a la plaça de la Vila de Gràcia ens hem citat amb membres de sis de les bandes més representatives de l’anomenada nova onada de metall extrem en català amb l’excusa de la seva participació a la primera edició del festival Catalunya Triomfant, que tindrà lloc aquest 11 de setembre a la sala Paral·lel 62. Els metalers, amb una puntualitat més britànica que la mascota d’Iron Maiden, maten el temps, mentre esperem la resta, amb una primera copa de cervesa ben freda a la barra o jugant al futbolí. “Ni que sigui de vista, ens coneixem tots, i alguns també hem tocat mil vegades junts. L’‘underground’ és una mica endogàmic”, explica Adrià Boluda, bateria d’Udol, una de les sis bandes convocades per al primer Catalunya Triomfant. Completen el cartell Vidres A La Sang, Ósserp, Bocc, Siroll! i Assot. “Sona tòpic però és un concert al qual jo assistiria com a públic”, afegeix el 50% del duet de doom i stoner de Caldes de Montbui.
 

🤘'Història i poder del mètal català': quan la música extrema parla la llengua de casa
 

Ja som tots, inclòs un dels organitzadors del festival. Agafem seient al fons del local disposats a comentar la (¿immillorable?) situació del metall extrem en català. “Sempre hi ha hagut moguda, però potser s’ha necessitat un temps perquè madurés del tot. Abans es feien coses més senzilles i ara hi ha molt nivell i una major varietat d’estils, gent que ho fa que flipes, sense res a envejar a les bandes estrangeres”, s’avança l’Adrià. “Aquest mateix festival s’hauria pogut organitzar fa 15 anys, però és cert que aleshores potser no hi havia aquesta efervescència. Ara sí que hi ha un públic interessat en tot això. Als concerts ara hi ha gent jove cantant les cançons, al·lucino!”, afegeix Jordi Querol ‘Gou’, cantant de Siroll!, la banda de Cardona que va debutar el 2012 amb Predica el mal i que acumula una desena de referències discogràfiques entre àlbums, EPs i directes.

El metal català fa 'xup-xup'

La preparació d’aquest festival en una sala amb capacitat per a unes 900 persones coincideix en el temps amb la recent publicació d’un llibre de 600 pàgines titulat Història i poder del Mètal Català (Enderrock Llibres, 2025) i la creixent popularitat de pòdcasts que conviden a aixecar els banyuts com Forquilla de Metall i El Rock-Òdrom. Per al baixista dels egarencs Vidres a la Sang, Cristian Vilches, tant el llibre com el festival “demostren la gran diversitat que hi ha dins del metall en català”. Un dels tres promotors del festival acudeix a la cita al Ballbreaker i revela quan van començar a tramar el primer Catalunya Triomfant: “La idea va sorgir en sortir del concert de Vidres a la Sang i Udol a la sala La Nau de Barcelona el passat mes de febrer. Al marge que les entrades s’esgotessin anticipadament, vaig percebre un ambient especial, un ‘xup-xup’ d’alguna cosa més enllà d’un simple concert”, explica el periodista musical Jordi Meya, responsable del cartell juntament amb els seus socis Pau Navarra i Richard Royuela. “Aquests sis noms van ser els primers que ens van venir al cap i, per sort, tots ens van dir que sí. Més enllà de la música —continua Meya—, ens agrada la seva manera de fer”.

Concerts n’hi ha hagut sempre i seguirà havent-n'hi, però sí que és veritat que potser hi ha un auge de la música, sobretot extrema, en català

Dani Gallego, guitarra d’Ósserp, banda enquadrada en l’anomenat deathgrind, també defensa que l’apogeu del metall en català és real. “Es nota moltíssim als concerts, fins i tot de bandes internacionals que veuen que aquí venen moltes més entrades. La meva sensació és que hi ha un públic molt jove i bandes de gent jove. Són exemples que la cosa està canviant”, sosté Dani. “Concerts n’hi ha hagut sempre i seguirà havent-n'hi, però sí que és veritat que potser hi ha un auge de la música, sobretot extrema, en català”, subratlla el cantant d’Assot, Guillem Funollet, més conegut per tothom com Funu, un dels pioners a combinar veus d’ultratomba i lletres en la llengua de Pompeu Fabra, com s’encarrega de recordar un altre dels participants en aquesta taula rodona: “El fenomen del català comença a estendre’s ara. Quan vaig començar a escriure cançons en català i cantar en català el referent per al metall era Funu (riu). Si feies rock podies pensar en Sangtraït i Sopa de Cabra, però el català tenia un estigma molt gran respecte a la música canyera”, recorda el guitarrista i vocalista de Bocc, Emilio Casal. Per al·lucions, Funu torna a prendre la paraula per explicar que quan era adolescent els seus únics referents en català dins del metall eren KOP, una banda formada a Rubí el 1998 sota les coordenades del hardcore punk i el thrash metal. Va començar a cantar en anglès fins que va comprendre que això suposava un esforç extra. “Quina millor manera d’expressar-te que en el teu propi idioma? Per què aquí no ho fèiem? Des de fa uns anys sí que hi ha més discos en català”, celebra un cantant que amb Assot sí que va tenir clar des d’un primer moment, fa ja 15 anys, que escriuria en la seva llengua materna i que parlaria de llegendes de la seva zona, el Montseny.

Destruint tòpics

Demanem una segona ronda i seguim amb el tema de la llengua. “Quan ets més jove i comences a muntar bandes, tens unes referències. I és clar, aleshores no existien tants discos de metall extrem en català. Segurament el primer va ser el debut de Vidres a la Sang, que el va treure una discogràfica de Madrid, i el recordo com una anomalia raríssima. Ara Ósserp hem tret un disc que ha començat a sortir a molts mitjans nord-americans i ningú no ens ha preguntat pel català, no hi ha cap problema amb això”, subratlla Gallego. En el mateix sentit, Casal admet que “allò del català era un estigma que teníem més nosaltres que fora”. “Nosaltres hem editat pràcticament tot el nostre catàleg als Estats Units i ara hem editat un recopilatori allà i mai ningú no ens ha preguntat per què cantem en català. Ningú no m’ha preguntat per què canto en la meva llengua perquè és una pregunta absurda. T’haurien de preguntar per què cantes en anglès si no en tens ni idea! (riu)”, afegeix el guitarrista de Bocc, un professor de literatura disposat a destruir més tòpics com que “el heavy és un paio garrulo amb tres neurones” o que són perillosos. “El nostre públic és molt tranquil, respectuós… Si vas a Luz de Gas un divendres tens més possibilitats d’endur-te’n una que a qualsevol concert de metall”, bromeja.

Allò del català era un estigma que teníem més nosaltres que fora

“Molta gent canta en castellà o en anglès”, diu Boluda, “pensant que els obrirà més portes, de cara a sortir fora, o perquè els escolti més gent”. Al final, continua, “la veritat és que et menjaràs una merda perquè en aquest país fer música, i més si és extrema, és una ruïna”. La música catalana, coincideixen, és molt més del que veiem i escoltem a TV3: “Que estan molt bé Els Catarres i The Tyets, t’agradin o no, però a Catalunya es fan altres coses des de fa molts anys, des d’El Gato Pérez fins a Moksha” (que no Mushka). Per tot això, el concert a la Paral·lel 62 serà una fita autèntica per a una ciutat poc metalera malgrat tenir una escena metàl·lica cada cop més nodrida i interessant. “Festivals de música a Catalunya n’hi ha molts i mouen molts diners, però gairebé no n’hi ha de dedicats a la música extrema. O bé perquè estan mal vistes bandes com la nostra o perquè consideren que el missatge és massa agressiu…”, lamenta el baixista de Vidres a la Sang, una banda inspirada, sobre manera, per l’obra del poeta Miquel Martí i Pol. Tant és així que la majoria de les lletres del seu primer disc, l’homònim de 2004, parteixen de l’obra de l’escriptor de Roda de Ter. Sigui com sigui, aquest 11 de setembre de 2025 serà un dia històric (també) per al metall en català.