Granada, 2 de gener de 1492. Fa 532 anys. Les tropes cristianes de les corones castellanolleonesa i catalanoaragonesa, comandades pel rei Ferran II de Catalunya i d’Aragó, entraven a la ciutat i culminaven l’empresa militar de conquesta del regne nassarita de Granada, el darrer domini musulmà de la península Ibèrica. El regne nassarita de Granada, totalment envoltat pels dominis de la corona castellanolleonesa (regnes de Múrcia, Jaén i Còrdova), era en la zona de projecció geogràfica, exclusivament, dels reis de Toledo. I això havia portat la historiografia tradicional espanyola a sostenir que aquella empresa havia estat obra, exclusivament, de les tropes castellanolleoneses i del geni de la seva sobirana, Isabel I de Castella i de Lleó.
Però, si bé és cert que l’antic domini nassarita va ser incorporat a l’edifici polític castellanolleonès (com el resultat de la projecció geogràfica dels dominis dels reis de Toledo); també ho és que en les fases central i final d’aquell conflicte la participació dels catalans que acompanyaven el seu rei va ser molt destacada. La investigació moderna desmenteix categòricament la versió tradicional i revela, per exemple, que en el setge, l’assalt i la presa de Granada els catalans formaven el 40% dels 5.000 efectius del rei Ferran i que van ser els primers que van entrar a la ciutat. Ara bé, si el Principat de Catalunya o la corona catalanoaragonesa no tenien cap interès expansiu en aquella campanya, què feien aquells catalans en aquella guerra?
Els catalans al sud peninsular
L’estret de Gibraltar havia quedat tancat a la navegació de les potències cristianes europees des que els àrabs havien posat el peu a la península Ibèrica (711). Amb la puixança econòmica baix-medieval (segles XI a XV) les classes mercantils genoveses, venecianes, pisanes, provençals i catalanes havien recuperat l’ambició de solcar l’Estret i navegar l’Atlàntic. I això explicaria la creixent pressió cristiana al mar d’Alborán. Només per posar alguns exemples, veiem els estols navals catalans (amb els genovesos, els venecians i els pisans) en la conquesta lleonesa d’Almeria (1147), en la conquesta castellanolleonesa de Tarifa (1292) o en la destrucció de la pirateria musulmana de Ceuta (1339). Per tant, no ha d’estranyar la presència catalana en la guerra de Granada.
Les fonts documentals revelen que, ja amb anterioritat, els catalans són presents, fins i tot, en les operacions de conquesta i repoblació del baix Guadalquivir. Per posar un altre exemple, en la conquesta de Sevilla (1248), el rei Ferran III de Castella i de Lleó va comptar amb un decisiu contingent de cavallers catalans, comandats per l’infant Alfons (fill primogènit del rei Jaume I). Un cop guanyada la ciutat i el seu territori, es procediria al repartiment del botí i als cavallers catalans els correspondria la ciutat de Qwara, que a partir d’aquell moment (1252) s’anomenaria Coria del Río. Les fonts documentals revelen que Coria va ser repoblada amb un contingent de cent cinquanta famílies catalanes que són l’origen remot de l’actual població.
Qui eren els catalans de Ferran?
Però en la guerra de Granada (1482-1492) hi van jugar altres elements, producte de les circumstàncies sociopolítiques que havien afectat Catalunya durant el segle XV. I una d’aquestes circumstàncies (probablement, la més important) havia estat la guerra civil catalana (1462-1472) que era com una mena de matrioixca russa que ocultava, en el seu interior, els formidables conflictes de la Revolució Remença i de la crisi de la Biga i de la Busca. En aquell escenari de conflictes, els Trastàmara de Barcelona (l’estament de la corona) es van veure en la necessitat de defensar el tron que havien guanyat a Casp (1412) als camps de batalla, contra les forces de la Generalitat (en aquella època controlada per l’aristocràcia terratinent).
La corona —és a dir Alfons V, Joan II i Ferran II— va fiar el seu destí a una aliança formada per la reunió dels seus tradicionals aliats (classes mercantils i petita noblesa, que eren, en definitiva, els enemics ancestrals de l’aristocràcia terratinent) i la d'un nou element (els remences revoltats contra els barons feudals; és a dir, la mísera i oprimida pagesia de la Catalunya Vella en peu de guerra contra les opulentes classes aristocràtiques terratinents del país). El resultat de la guerra, favorable a la corona i als seus aliats, obriria un paisatge sociològic totalment inèdit. Aquella part de la petita noblesa catalana que havia donat suport a la corona seria a bastament recompensada. Seria la que acompanyaria Ferran el Catòlic en la guerra de Granada.
Per la creu o per la butxaca?
L’existència de catalans en la guerra de Granada pot conduir a la falsa percepció que els súbdits de Ferran eren en aquella campanya pel sacrosant ideal de croada contra el darrer domini islàmic de la Península. Fins i tot, a alguna ànima de càntir se li pot acudir que eren allà pel sacrosant ideal de la unitat d’una Espanya que no seria tal cosa fins després de 1714. Res més lluny. La realitat ens diu que després del conflicte civil català, la petita noblesa (tant la que s’havia aliat amb la corona, com la que s’havia alineat amb l’aristocràcia) havia quedat totalment arruïnada. I Ferran va presentar als seus la guerra de Granada com una gran oportunitat per obtenir nombrosos botins i rescabalar-se patrimonialment. Aquesta va ser la realitat.