A aquestes alçades ja ens hem assabentat de la inexistència de Carmen Mola. Que no, que una dona no ha guanyat el Premio Planeta 2021. Que podria haver-se convertit en la número 17 de 70 en aconseguir-ho, però que ja si de cas millorem la quota l'any que ve. Total, si tot el que té a veure amb equiparar-nos sembla que molesta. Si sortim al carrer a celebrar una de les nostres insuficients victòries, fa pupa. Si denunciem alguna aberració, més pupa. Si ens dona per pensar que tres homes utilitzant un pseudònim femení és pervers, quina cort de femellistes. Per què com sabrem les dones el que ens fa mal. Com se'ns ocorre posar en dubte l'èxit d'una de les nostres.

L'ànonima autora s'ha endut un milió d'euros i el reconeixement literari més important del país per La bestia. Res, poca cosa, xavalla pel cos. Segons va dir ella fa un temps, no volia donar-se a conèixer perquè, i cito textualment, "l'important és la novel·la, no qui l'hagi escrit; què més dona que sigui una dona guapa i alta o un senyor lleig i baixet?". Fort. Per pixar i no treure gota. Passa que l'any 2018, quan es va publicar la primera novel·la de Mola, només un 32% d'obres estaven escrites per dones i la necessitat de tenir més representació femenina a les prestatgeries de les llibreries estava servida. Però Agustín Martínez, Jorge Díaz i Antonio Mercero van decidir utilitzar un nom de dona en ple tsunami feminista perquè allò verdaderament transcendental era el contingut.

Hem passat del ves-te'n a fregar domèstic al sostre de vidre laboral: el mateix gos amb diferent collar

Que el capitalisme s'aprofita de la lluita ho sabem les feministes des que Primark o Inditex van començar a estampar samarretes amb missatges d'empoderament, així que era d'esperar que els mascles vulguin recollir les seves engrunes. El patriarcat no cau perquè sap adaptar-se a l'evolució de les coses. Hem passat del ves-te'n a fregar domèstic al sostre de vidre laboral, però el rerefons no varia: el mateix gos amb diferent collar. I si el feminisme està de moda és evident que els Adam Smith del planeta voldran lucrar-se.

Carmen Mola no ha inventat la roda. No, almenys, en allò d'utilitzar una dona real o fictícia per triomfar. Ho hem vist també en la música: els mallorquins Antònia Font, compost per cinc paios; Carolina Durante, quatre paios; Nacha Pop i Camila, tres paios cada un. Fins i tot el grup Mujeres són tres homes, mentre Queen, la joia de la reialesa, eren quatre i cap dona. Podríem rascar per trobar matisos? Segur. Però la feminització d'aquests noms tendeix a separar-se de l'obra perquè no xoca amb una denúncia explícita de les seves companyes de professió: no és el terreny musical el camp de batalla en el que les dones s'han fet passar per homes per tenir una oportunitat.

Moltes escriptores van haver de publicar les seves obres en el més rigorós anonimat, o la seva feina va portar el nom dels seus marits, o van debutar sota sobrenom masculí perquè se les prengués seriosament. Com Caterina Albert amagada darrere de Víctor Català. O Cecilia Böhl de Faber, que va publicar les seves primeres novel·les com Fernán Caballero. Charlotte Brontë, mare de Jane Eyre, era Currer Bell. Fins i tot se li va demanar a J.K. Rowling que utilitzés un pseudònim per publicar la seva primera novel·la: Harry Potter i la pedra filosofal. No ho va fer llavors, encara que es va convertir en Robert Galbraith quan va publicar la seva segona novel·la per a adults, i només va reconèixer la seva autoria públicament després de la bona acollida del públic.

Impensable que hi hagi espai per la rudesa en un cos de dona? Fa olor de Varón Dandy a quilòmetres

És una estratègia que les dones han hagut d'utilitzat per necessitat. Ni per màrqueting, ni per falta d'escrúpols: per sobreviure. Treure-li ferro al succeït és un insult a tantes i demostra un grau de conscienciació del menys quinze, una empatia pèssima cap a nosaltres. No hi ha res més machirulo i patriarcal que despatxar el que sent una dona i qüestionar aquestes passions amb irreverent ignorància. Perquè si les xarxes han cremat de ties indignades i emprenyades, d'articles incendiaris ben articulats, què han de dir els senyoros de torn, sobre una indefensió que no és la seva?

Sobre el seu anonimat, deia també l'escriptora Carmen Mola abans d'apujar el teló de la seva identitat: "No volia que els meus companys i les meves companyes de feina, les meves amigues, les meves cunyades o la meva mare sabessin que se m'ocorria escriure sobre algú que mata a una jove fent-li perforacions al crani per posar larves de cuc i asseure's a veure com li van menjant el cervell... No ho entendrien, per a totes elles soc tan convencional...". Sí, senyors. Perquè tothom sap que seria impossible que el segon sexe, feble i gestat per cuidar, surti de la més perfecta rectitud. Massa impensable que hi hagi espai per a la barbàrie i la rudesa en un cos de dona. Una idea massa viril que fa olor de Varón Dandy a quilòmetres.

Però ells, els tres tenors de la literatura, diuen que van pensar a sortir de l'armari amb magnificència perquè estaven farts de mentir. Esclar que sí, guapis. Res a veure que sigui el premi més ben pagat de la història. Tampoc amb treure's l'homenia davant de l'alta societat conservadora i demostrar que només es pot volar alt si es té un membre entre les cames. Que triomfen els tios. I que darrere d'una dona amb èxit, sempre es necessita un home. O tres. La condescendència que faci falta perquè continuïn competint al mercat sense sentir el seu ego de dominators ferit, de fet. No vagi a ser que quedin desparellats i no tinguin amb qui guanyar.