Aquest dimarts, justament un mes abans de Sant Jordi, ha sortit a les llibreries el flamant guanyador del 66è Premi Sant Jordi de novel·la: Prometeu de mil maneres (Editorial Univers), de l'autor Carles Rebassa (Palma, 1977). El premi es va anunciar el passat dissabte 14 de març en la renovada Nit de les Lletres Catalanes a la Sala Oval del Palau Nacional de Montjuïc. Des de l'escenari, l'autor de l'obra va fer una encesa defensa de la llengua catalana que diu també és present en la seva novel·la. Va reivindicar la necessitat de mantenir la llengua, sense la qual no existiria aquesta literatura, i també va llençar un missatge als governants dels Països Catalans, a qui va acusar de “virreis i titelles”. El llibre recull la seva defensa de la llengua catalana amb lèxic ric i genuí que transporta el lector al llarg d'una novel·la que va canviant d'una novel·la negra, a una de psicològica o política amb una proposta original i diferent. Rebassa la descriu en una entrevista amb ElNacional.cat com una novel·la “independentista” perquè “és un català que s'alimenta de si mateix i no” del castellà o l'anglès. En aquest sentit, l'autor reivindica la necessitat de “moure el país” per “revertir” les polítiques de castellanització, com el Pacte Nacional per la Llengua del Govern, i indica que encara hi ha una massa social per tornar-ho a fer com el 2017, però que necessita uns lideratges nous, de la societat civil, que l'esperonin. El protagonista, Prometeu Dolors, que com tots els personatges escrits amb una connexió, s'endú alguna cosa de l'autor, s'enamora del jove Carles mentre treballa a una cafeteria i sobreviu a la ciutat de Palma. L'obra explora les mil facetes d'en Prometeu que, com el mite, acaba en una tragèdia que el consumeix.
Aquest dimarts és l'estrena del teu llibre a les llibreries, només un mes abans de Sant Jordi. Com esperes aquesta cita?
Estic content que surti, sobretot perquè és una feina a la qual he dedicat molts anys. I, per Sant Jordi, no ho sé. Realment no tinc una idea de què espero. Ja veurem.
Els lectors sentiran interpel·lats per aquesta història, avui en dia?
Penso que sí, perquè és una història de passions, de repressions, de sistemes de control, de conflictes entre persones que estaven unides en un context determinat. I qualsevol persona que li agradi la literatura es pot sentir còmode dintre d'aquest llibre.
He intentat fer una estructura que vagi fluctuant entre sistemes
Has escrit pensant en algun tipus de persona en concret?
No. Perquè, a més a més, el que he intentat és, sense caure en el mainstream, que és tan habitual avui dia, fer una estructura que vagi fluctuant entre sistemes estructurals diferents. Ja que potser hi ha aspectes de la novel·la que estan adreçats a un públic que li interessa més la novel·la social o la novel·la psicològica o la novel·la negra. De certa manera, hi ha una varietat en què molta gent es pot sentir reflectida.
Hi ha diferents maneres d'escriure i punts de vista, hi ha parts que semblen una carta, però també les reflexions personals dels protagonistes, hi ha diàlegs, hi ha terceres persones... És poc convencional. És per on volies anar?
Sí, sí. Hi ha una diversitat de punts de vista, que això m'agrada molt en la narrativa, perquè m'incomoden els llibres amb l'escriptor com un gran narrador. Per exemple, seria el model de Dickens o de Tolstoi o la novel·la clàssica, però que avui dia t'agafen de la mà i t'acompanyen i fan dir, mira, això és un got, això és un llibre, i has de pensar això perquè aquest és bo i aquest és dolent. Que siguin els mateixos personatges que s'expressin i després cadascú treu la conclusió que vol és el que m'agrada.
Sempre hi ha alguna cosa de l'escriptor en els seus personatges. Veus en Prometeu Dolors, el protagonista, alguna cosa teva?
Home, jo en una època de la meva vida també vaig tenir vint-i-tants anys i vaig fer de cambrer a una ciutat com Palma, de fet a Palma, tot i que jo no soc en Prometeu Dolors. Si has arribat a connectar amb un personatge, sempre hi ha alguna cosa per la qual el defensaries, encara que sigui un gran enemic o un antagonista de tu mateix. Per tant, en tots els personatges sempre hi ha una cosa que és teva.
I que defensaries d'en Prometeu?
Home, defensaria la seva manca d'integritat, la seva honestedat, el seu caràcter naïf, la seva innocència, que no és tan innocent. Defensaria el coratge que té per anar a totes i posar tota la maquinària del seu cos i del seu esperit cap a una cosa. I, no ho sé, és un personatge que li tinc molta estima, realment.
I, per exemple, d'altres personatges com la senyora Kiss?
De la senyora Kiss defensaria la determinació que té per ser ella mateixa, en un context en què no sempre les coses són fàcils per ella. Perquè ella es troba en aquesta família, gestiona, però ha tingut una història d'amor que li ha sortit malament. Té un fill que per ella li ha sortit malament. Està desesperada per omplir aquest espai buit. Defensaria aquesta debilitat. És un personatge que li interessa mostrar-se com algú que controla la situació i controla el teu rol en aquesta situació, què tu fas el que ella diu.
La majoria d'accions perverses que cometem són per protegir-nos
També hi ha el fill, en Carles, que se li escapa sempre.
El fill representa una esquerda en tot això. I a més, arrossega un trauma en nom del seu pare. I actua d'una manera molt menyspreable. Al final, per protegir-se. La majoria d'accions perverses que nosaltres cometem en la nostra vida no deixen de ser per protegir-nos. Per protegir-nos dels altres, de la capacitat que tenim de mostrar-nos d'una manera o d'una altra, per posar-nos una pantalla, perquè no ens fotin.
A la novel·la també són molt presents tant les relacions de poder entre classe com entre individus. Hi ha la planta dels servents i la planta de dalt, com als drames d'època, però també a cada planta hi ha les seves relacions de poder, aquests conflictes entre els individus.
Sí i com que és un espai tan marcadament vertical, això provoca que la manera de relacionar-se, fins i tot entre treballadors que estan en el mateix estatus, sigui aquesta verticalitat. Jo soc una mica més que tu perquè fa més temps que soc aquí o perquè quan truca la senyora que sempre soc jo que puja, o perquè jo tinc més bon horari que tu, o perquè tu has d'anar a servir aquestes taules que són el cul del bar, en canvi, jo serveixo a aquestes taules que són les centrals.
Tot i la tragèdia que l'envolta, hi ha algun espai per a l'esperança per a en Prometeu?
Home, jo crec que sí, perquè, de fet, una de les veus narratives d'en Prometeu és ell explicant la història al cap de temps. No s'especifica quant de temps, però tant podria ser 10 anys, com 20 com 30. Amb la manera en què ell explica els fets, hi ha un present i si hi ha present hi ha esperança. Perquè, de futur, no sabem mai si n'hi ha. Però si hi ha el present, hi ha esperança. Jo crec que l'espai d'esperança és el desenvolupament del present.
La ciutat de Palma, al llibre, actua no només com l'espai on passen les coses, sinó també podria ser un personatge.
Sí, de fet potser sí que podrien dir que és un personatge, perquè actua, condiciona els fets. Per mi és un homenatge líric a aquesta ciutat.
En Prometeu descriu Palma com una ciutat petita, on se sent oprimit. En el seu present, com s'hi trobaria a la ciutat?
No ho sé com s'hi trobaria, però Palma sempre ha estat un espai en què el cosmopolitisme autòcton sempre ha mirat de ser ofegat pels poders provincians. No parlo del que ha vingut després del turisme, ni el que ha vingut després del creixement, entre cometes econòmic i totes aquestes coses, sinó que sempre que hi ha hagut una proposta o una intenció de crear modernitat, de crear una certa llum, sempre ha estat ofegada pels poders conservadors. Aleshores això és una característica que és pròpia de Palma, pròpia de Mallorca, i que en Prometeu Dolors sent d'una manera asfixiant, però tampoc no és capaç de sortir.
També és un llibre que fa molt de temps que treballes. Què és el que més t'ha costat, la trama o l'estructura?
Sobretot l'estructura, perquè la trama, dius, ara ha de passar això, ara una altra cosa. Com ho faig? Com ho dic? De quina manera? Per mi l'estructura és el més compromès de tot perquè les coses que passen, passen i ja està. Gairebé m'agradaria poder escriure una novel·la en què no passessin coses, que només hi hagués estructura, i potser faré alguna d'aquestes. Però en tot cas, per mi el difícil és com ho dius. No el que passa.
M'agradaria no haver-lo escrit jo per llegir-lo
Això ve de la teva faceta de poeta?
Sí, sí. És la relació amb el text, amb l'escriptura, i també amb aquest tòpic que diuen que cadascú li surt el llibre que li agradaria llegir a ell.
Aquest és un llibre que t'agradaria llegir?
Sí, de fet m'agradaria no haver-lo escrit jo per llegir-lo.
I també hi ha un treball lèxic molt important, molt genuí.
És clar, la meva llengua literària és el català, i no tinc intenció de fer un sainet que reprodueixi el parlar d'un lloc o d'una època concreta, m'interessa fer una llengua que sigui pròxima a qualsevol lector català o catalanoparlant. I sobretot, pel fet de no voler fer un sainet, no vull reproduir el llenguatge contaminat, castellanitzat, simplificat. Vull dir, el català és una llengua que té, com totes les llengües, mecanismes de creació del llenguatge, encara que moltes vegades nosaltres no els fem servir per la pressió que tenim del castellà i ara comença de l'anglès. Però volia cercar una llengua col·loquial que fos genuïna i que, et pot sonar d'alguna expressió curiosa, però al final és la nostra llengua.
Hi ha molts escriptors que escriuen en una llengua sense gaire estil, molt castellanitzada
Creus que potser a vegades manca aquesta genuïnitat a l'hora d'escriure en català?
Sí, penso que en general hi ha molts escriptors que escriuen en una llengua sense gaire estil, molt castellanitzada. Hi ha un prejudici que escriure segons amb quines formes és escriure d'una manera antiga, que no reflecteix la realitat i penso que al final és tractar el lector d'ignorant. Què passa? Que el lector no té possibilitat d'agafar un llibre com aquest, amb un estil de llengua com aquest, i entrar-hi? Això vol dir que probablement tampoc no és capaç de llegir una novel·la de Narcís Oller i entrar-hi, perquè Narcís Oller no estava en aquest ambient de castellanització en què es troben molts escriptors avui dia. A mi m'interessa fer aquest treball de llengua.
També és un exercici polític, doncs, escriure no només en català, sinó de la manera com has decidit fer-ho en aquest llibre.
Sí. En aquest sentit, lingüísticament, aquest és un llibre independentista, perquè és un català que s'alimenta de si mateix i no de les estructures foranes.
I haig de recuperar també el teu discurs de quan vas recollir el Premi Sant Jordi. La defensa del català que vas fer en el teu discurs, també la portes al llibre?
Sí perquè, a més a més, sempre que s'ha volgut separar la cultura de la política, la llengua de la política, ha estat un exercici de totalitarisme per mirar de desdibuixar la realitat i convertir la llengua, la cultura en una cosa inofensiva, perquè la llengua és política i la cultura és política. Vull dir, qualsevol acció de govern té una cosa que es diu planificació i política lingüística. I nosaltres tenim uns governs que fan una planificació i una política lingüística contrària al català i favorable al castellà i, més recentment, a l'anglès. I el català està en una situació que necessita revertir aquesta política. Si els polítics que hi ha ara, els quals jo vaig tractar de titelles i de virreis, perquè considero que és el que són, virreis d'Espanya i titelles del poder econòmic, no ho poden fer, doncs nosaltres hem d'aprendre la determinació de fer-ho. I com que això és una cosa que ja l'hem viscuda, crec que s'ha de tornar a moure el país en aquesta direcció.
Creus que, des de la cultura, fan falta més veus com la teva per tornar a aixecar el país en aquesta direcció?
Jo crec que sí, perquè hi ha molts funcionaments al sector que estan basats en la por social que s'ha establert d'ençà que es va desplegar el 155 aquí a Catalunya. Una por que jo trobo que és irracional, que és que si algú que faci un discurs determinat aleshores quedi encasellat dins d'aquest espai. Aquest cantant o pintor és d'aquests. I després la por de la represàlia. Que si jo dic això, aleshores no em convidaran allà perquè el discurs que faig és incòmode, per tant, aquest no em felicitarà o aquesta subvenció no me la donaran. Si tu fas política, però ets servil a una sèrie de condicionants, aleshores ets un titella. Que és el que volia dir l'altre dia.
Dilluns, de fet, deies que cap representant institucional t'havia felicitat encara per haver rebut el premi ni a Catalunya ni a Mallorca. Encara és així aquesta queixa?
No era una queixa, era una constatació. No era una queixa perquè tampoc no és que tingui cap desig especial que aquests personatges m'escriguin. Però, en tot cas, penso que són gent que no tenen prou talla a l'hora d'entomar segons quines coses. I ja s'està veient, per exemple, amb el vot del PSC pel requisit lingüístic dels sanitaris quan havia signat el pacte per la llengua, amb el buit que està fent ara els sindicats majoritaris d'ensenyament i pactant amb els sindicats minoritaris. Això és no tenir talla i ser un polític sucursalista i totalitarista.
Vivim com si no hagués passat res, en els moments falsament daurats de l'autonomisme previ al procés
També vas descriure les figures polítiques de l'anterior procés independentista com a mesells, porucs i traïdors. Són així?
No diria que totes les figures són així. Però sí que diria que en general el fet de ser mesell, el fet de ser covard i el fet de ser traïdor varen fer que els esdeveniments es precipitessin d'una manera tan salvatge… Com si aquí no hagués passat res, perquè ara institucionalment i socialment vivim com si aquí no hagués passat res i com si aquí estiguéssim en els moments falsament daurats de l'autonomisme previ al que s'ha anomenat el procés. Per tant, sí que els vaig assenyalar d'aquesta manera perquè penso que la tendència en què es va gestionar la força popular en aquell moment va ser de mesell, va ser de covard i posteriorment va ser de traïdor.
I aquesta força popular, creus que encara hi és, existeix perquè torni a passar o ha desaparegut?
Crec que hi és. El que passa és que... Hi ha a Mallorca un lloc molt bonic que es diu les Fonts Ufanes, que són uns conductes subterranis d'aigua que uns quants mesos de l'any surten fora i després tornen a estar subterranis. Jo crec que no és que ens trobem en un espai subterrani, però sí que hi ha un espai de desorganització i el que vam veure és que es necessita un espai de lideratge públic per esperonar la gent. Jo penso que l'any 17 hi va haver massa confiança en un sol lideratge que no va gestionar de manera adequada aquesta força. Aquesta força hi és i clar que es pot tornar a engegar. I com més força té més creix, perquè hi ha una part de la població que és bastant volàtil de posicionar-se cap a un espai o cap a un altre i això ho estem veient clarament: com hem passat d'un espai de la catalanitat que fa 10 anys donava tota la culpa al govern de Madrid i ara dona tota la culpa no a la gestió de la immigració, sinó a la immigració, cosa que és un discurs molt perillós i, òbviament, de base racista. I penso que el catalanisme polític no s'ha de moure dins d'un espai de discurs racista.
Els partits són massa esclaus de si mateixos i dels seus compromisos
Si apareguessin uns nous lideratges, creus que sortirien abans de la política o de la cultura?
Jo crec que haurien de sortir de la societat civil, perquè els partits polítics són massa esclaus de si mateixos i dels seus compromisos econòmics, empresarials, dels lobbies que els subjecten i, en tot cas, aquests partits haurien d'anar arrosseg d'aquest moviment. Hauria de sortir fora del que és la política institucional i, sobretot, la política professional, perquè molts polítics que hi ha avui dia són gent que fan una carrera professional i el que els interessa és mantenir aquesta carrera, no fer unes polítiques determinades.
Amb prou força aconseguiran arrossegar Mallorca?
Home, tradicionalment Mallorca sempre ha vingut darrere del que passava aquí. No sé per què no ha de continuar aquesta tendència.