A Carles Prats sempre l'havia associat a Loquillo i a Joe Strummer. Fins al dia d'avui, en el qual potser el connectaré més amb l'univers d'Hergé. Aquesta és, entre d'altres, alguna de les coses que descobreix el seu nou llibre, Visió Multimedia (Pratsworks). Cert és que el documental en les seves múltiples variants ha estat el seu aliment creatiu (el del cinema també l'ha explorat en profunditat amb figures com les de Jess Franco i Sergio Leone) durant anys. En el seu moment, també va viure la televisió des de dins, una altra font de vivències i anècdotes. Amb en Carles, per la seva pròpia inquietud, és impossible aturar-se en un sol tema. Fins i tot seguint un guió per a l'entrevista, les qüestions salten d'aquí a allà, la qual cosa el converteix en un divertit joc en què participa la intuïció. Ja ho va dir Juan Bufill en referir-se al seu anterior llibre Pel·lícules inacabades: "És un llibre que fa pensar, somriure i riure, tres bons verbs."
Ara l'afalac li arriba de part d'un bon amic, Vicent Sanchís, qui lloa les virtuts del nou llibre a la contraportada del mateix. Amb el sentit de l'humor, sempre, com a principal bastió. Amb aquest recurs tan a mà, Carles Prats ens parla dels costums establerts a partir de com utilitzem el telèfon mòbil o les xarxes socials. A l'IA ni entrem. Això ja seria material per a un altre llibre, així com els vincles oberts amb Josep Pla o els Kraftwerk de 1981 al Palau Blaugrana. I, finalment, un dubte que no arribarem a endevinar: com veuria el món actual un personatge com Borges?
Carles, quins punts en comú hi ha entre el procés d'escriure un llibre i el de fer un documental?
N'hi ha molts. Jo de jove escrivia al Vibracions. També en una revista de l'època que es deia Diagonal, en la que escrivia de música. I llavors, jo procurava fer articles sobre el que vivia en aquell moment, però també coses així més incorrectes. Una mica per molestar... De fet, vaig escriure un article que es deia Viva Verdi, ja que en aquella època em feia molta gràcia l'òpera. I recordo que un dia Sabino Méndez em va dir que el disc Morir en primavera (de Loquillo y Trogloditas) ell el volia titular Viva Verdi per aquell article, però al final no el van posar. Vaig estar escrivint un temps i després vaig estar fent videoclips per Barcelona, i va ser a partir de quedar-me vidu, encara que jo seguia enrolat en temes editorials amb els còmics, quan vaig començar a la televisió.
Segons intueixo, això va suposar un descans per a tu.
Exacte, per a mi va ser un descans, doncs escriure era una altra cosa, escrivia per a El Noticiero a la secció de Cultura i Espectacles, i cada setmana anava a tres o quatre concerts, amb tot aquest món freaky al voltant. Un món en el qual sempre ens trobàvem els mateixos. Llavors, entrar a la televisió va ser un descans, fins que vaig aprendre com era el llenguatge de la mateixa. A l'escriure, em costava més construir les frases i ho vaig deixar. I a la televisió vaig poder dirigir canals temàtics. Tot això per a mi era com a aire fresc. Anaves a rodar a Londres, a Roma. Els documentals, per exemple, tenien la gràcia del que havies vist i viscut. Tenia fins a un punt divertit.
Entrar a treballar a la televisió va ser un descans
Parlant de tot allò divertit, una de les coses que més he gaudit del llibre és el sentit de l'humor, una cosa que la societat actual ha deixat una mica de costat. I al llibre, aquest sentit de l'humor i aquesta ironia que té li dona un plus, una identitat. Més encara en aquests temps en què depenem tant d'un element com és el mòbil.
Per a mi, el sentit de l'humor és fonamental. Fins i tot quan sento que m'entra informació que no m'interessa. Això també m'ho prenc com ve.
Això és tremend, ara tenim aquesta sensació que ens vigilen. T'entren anuncis sobre coses que igual has parlat amb la teva parella però sense estar connectats a res, i et preguntes, com pot ser?
Amics meus, per exemple, tapen la càmera de l'ordinador. Jo, com no faig res d'especial, no m'amago. Però sí, estem molt exposats.
Tornant a l'humor, al llibre és molt patent, a cada capítol hi ha una picada d'ullet sobre això.
És una cosa de la que no m'havia donat gaire compte, són coses que em fan riure i vull traslladar a l'escriptura. Tinc tendència a fer-ho. I tot de resultes de moltes històries, ja sigui aquí o relacionades, no sé, amb el Japó, amb el consolat i el servei.
Els escriptors, sobretot, han de ser molt observadors. Per exemple, a Visió Multimedia, treus molts relats del que veus al carrer, al tren quan vens de Cambrils a Barcelona... És una font inesgotable de contingut. Ja de petit, eres així?
Jo de petit era molt tímid. I de més gran també, em va costar una mica superar-ho. Ja amb trenta anys, una vegada em van proposar de presentar un llibre i encara arrossegava allò. Imagina, no vaig poder obrir la boca. És una cosa que amb la meva entrada a la televisió vaig poder vèncer, i ara faig xerrades per a 500 persones en una conferència de dues hores.
Quan comences un documental o un llibre, com és aquest recorregut?
Cada vegada que faig un llibre i, sobretot, un documental, el primer és acumular informació i després estructurar-ho. Però després, d'allà al que et surt, hi ha canvis i un trànsit. D'alguna manera, això no deixa de ser una aventura. Per exemple, Hitchcock deia que quan els guions els escrivia ell, rodar se li feia molt pesat perquè era tornar a fer el mateix, i hi havia actrius i actors que s'havien atabalat moltíssim per la seva actitud; no els feia cas. Era la repetició d'una cosa que ja havia fet. I això no passa amb el documental, perquè et vas trobant amb coses tota l'estona. En els que he fet, sé com començaran, però no exactament com acabaran. Durant un temps en feia gairebé un a l'any, i amb la pandèmia me'n van quedar alguns de penjats. Per això el títol del llibre anterior.
D'allà et va venir la inspiració?
Així és, projectes que tenia començats i que no volia acabar. D'alguns tenia molt rodat. Per exemple, Cerezo volia fer una sèrie sobre l'espagueti western, amb Carlos Aguilar, i tenia com quaranta entrevistes rodades, i després això no va tirar endavant. I ara reprendre això no em vindria de gust, o ho faria d'una altra manera. També, per arrodonir el que vaig fer amb Loquillo i continuar parlant de l'escena de rock'n'roll a Barcelona, vaig pensar a tornar a fer una altra cosa amb Los Rebeldes.
L'altre dia van participar en el comiat de la Sala Sidecar amb la formació original.
Tinc molta amistat amb Aurelio Morata. De fet, després d'allò de Loquillo, vaig filmar una part sobre Los Rebeldes, tenia una mitja hora, però el productor ho va perdre tot. Fins i tot vaig pensar a fer un documental sobre tots aquests documentals inacabats.
Tintín per a mi és un món fascinant i recurrent
De fet, quan estàs immers en un projecte, sigui quin sigui, sempre tens la sensació que li pots dona un altra volta.
Jo sempre ho tornaria a rearmar una altra vegada. Em va passar amb el de Loquillo, als dos anys vaig tenir la necessitat de fer un nou reportatge.
I, com no, volia preguntar-te per la figura d'Hergé.
A casa, els còmics sempre els acabàvem donant, per exemple els de Flash Gordon, però mai els de Tintín. Els àlbums de Tintín feien respecte, és una percepció formal. Tenen una narrativa visual que sempre m'ha agradat molt, i amb el pas del temps, vas aprofundint en aquest món. Quan va fer Tintín al Tíbet ell estava immers en una gran depressió, per això sortia tota aquesta cosa blanca. De fet, passen dues coses; ell es divorcia i després es torna a casar. I l'altra: cada vegada s'enamora més de l'art abstracte. És un gran admirador de Joan Miró, arriba un moment en què el vol col·leccionar-ho tot. Durant un any i mig va pintar quaranta quadres abstractes i volia deixar el còmic. Però va ser una mica com quan George Harrison se'n va anar a l'Índia i ell volia tocar el sitar. I en arribar allà, Ravi Shankar, entre d'altres, li va dir: "Te'n vas a qualsevol poble i n'hi ha vint que el toquen millor. Dedica't al pop, i si vols, l'incorpores". I llavors, Hergé també es va adonar d'això i va tornar al còmic. En definitiva, Tintín per a mi és un món fascinant i recurrent.