L'historiador Joaquim Albareda ha revisat al seu assaig Vençuda però no submisa, la història de Catalunya al segle XVIII, uns anys en què, "tot i l'acceptació del règim borbònic, es va produir dissidència, protestes i revoltes". En la presentació de Vençuda, però no submisa (Edicions 62) l'autor intenta trencar amb la imatge que tenim del segle XVIII català: "Un cop abolides les institucions de govern pròpies i les vies de representació política, es considerava que els cent anys de prosperitat econòmica van facilitar l'acomodació dels grups dirigents a la nova estructura del règim borbònic”. Tot i així, en un intent de restituir la política al cor de la interpretació de la història, Albareda ha rastrejat les empremtes d'aquesta dissidència i protestes i assegura que “les denúncies protagonitzades pels gremis, els memorials reivindicatius i els projectes de reforma van ser constants durant aquells anys, a més d'algunes revoltes”.
Tot i la repressió per part dels militars i de les autoritats borbòniques, malgrat l'anul·lació dels sistemes representatius anteriors al Decret de Nova Planta, els catalans no van deixar de dissentir i protestar davant dels abusos, la corrupció i les arbitrarietats de l'absolutisme
Modernització i recuperació de les llibertats perdudes
L'autor aporta evidències que, “tot i la repressió per part dels militars i de les autoritats borbòniques, malgrat l'anul·lació dels sistemes representatius anteriors al Decret de Nova Planta, els catalans no van deixar de dissentir i protestar davant dels abusos, la corrupció i les arbitrarietats de l'absolutisme. Van reclamar alternatives i no van perdre la memòria de les llibertats simbolitzades a les institucions de govern i a la representació política perdudes el 1714". Albareda apunta que "no es pot menysprear la ruptura política que va suposar 1714, amb la liquidació d'una cultura política, que incloïa mesures que limitaven el poder del rei i que situaven la llei per sobre del monarca, cosa que es va subvertir amb el Decret de Nova Planta".
Un dels primers clixés que Albareda combat és la creença que el creixement econòmic que va experimentar Catalunya al segle XVIII es va deure als Borbons
Un dels primers clixés que Albareda combat és la creença que el creixement econòmic que va experimentar Catalunya al segle XVIII es va deure als Borbons: "L'evidència del creixement econòmic i la modernització no era incompatible amb el desig de recuperar les llibertats perdudes". Aquells anys es van crear la Junta de Comerç, l'Acadèmia de Matemàtiques, l'Acadèmia de Ciències, la de Bones Lletres, també hi va haver un protagonisme nou de la dona el món del treball, uns exemples que “també van tenir l'altra cara de la moneda d'aquesta societat puixant, la del tràfic d'esclaus, d'acord amb el que passa a tot el món”.
Sempre rebels
Admet Albareda que "és cert que el reformisme borbònic va crear estímuls per a l'economia, però aquesta no va ser l'única causa del desenvolupament econòmic català" i també hi va haver entre el 1758 i el 1769, "esperances que canviarien moltes coses amb Ferran VI i Carles III, que finalment es van veure frustrades". L'historiador sosté que "malgrat la seva acomodació al règim borbònic, era difícil que els catalans oblidessin les seves institucions anteriors al 1714, perquè eren més eficaces i més representatives, tant a la Diputació del General com als ajuntaments, sense que es pogués parlar d'una democràcia”.
Malgrat la seva acomodació al règim borbònic, era difícil que els catalans oblidessin les seves institucions anteriors al 1714, perquè eren més eficaces i més representatives
El punt crític es va produir el 1739, quan es va imposar el sistema de venda dels càrrecs municipals, cosa que va incrementar la corrupció; i encara que la Nova Planta va abolir el Tribunal de la Visita, que controlava les institucions, no van introduir una figura similar que funcionava a Castella”. En aquest temps, també en contra del que s'ha difós, "els catalans no van deixar de protestar, com ho demostren la revolta de quintes del 1773 a Barcelona, l'activitat política a Viena dels exiliats austríacistes, els memorials contra el cadastre". Des de Madrid, afegeix, es manté "una desconfiança crònica dels Borbons envers els catalans, que veuen com a rebels, que sempre volen més llibertats, cosa que va fer que les autoritats, la noblesa, la burgesia se sentissin maltractades i no van abraçar l'espanyolitat". Una d'aquestes figures analitzades és Francesc Ametller, un declarat jurista i polític felipista, que va elaborar la ponència del Decret de Nova Planta, que estava d'acord a situar el poder del rei per sobre de tot, però que alhora es va oposar al cadastre, a la corrupció i que va salvar el dret català a través de dues de les seves figures, l'emfiteusi i l'hereu".