A prop de Banyoles, dins el terme municipal de Porqueres, un conductor condueix direcció Olot. D’improvís, una bifurcació ramifica la carretera GI-524 en dos. Si el conductor pequés d’impassible continuaria el seu rumb sense alteracions, però no és el cas; més aviat es tracta d’un ésser inquiet i xafarder. Atret, doncs, pel magnetisme d’un sender que penetra l’espessor d’alzines, grèvols i roures; pins i ginebres; arços i cirerers d’arboç, adverteix la presència d’organismes anòmals on hom reconeix l'empremta de la mà humana. Fent costat al cartell metàl·lic, delator, les figures ho anticipen: “Can Ginebreda”. Evitant fixar-s’hi massa i amb el motor en segona, s’eleva fins a arribar al damunt d’un turó coronat per la verdor d’un clar on dos panells informatius li donen la benvinguda. Allí, en pocs segons, farà grinyolar la porta giratòria ubicada al lateral esquerre, accedint al bosc de Can Ginebreda, taller-museu regentat per Xicu Cabanyes, il·lustre escultor de la província gironina.
Xicu Cabanyes o la Meca de l'escultura catalana
Parlo d’un conductor perquè recordo amb molt d’afecte el primer cop que vaig travessar el cor del Pla de l’Estany acompanyat de l’Ari, fidel amistat que em va incitar a subjectar el volant durant una hora i tres quarts, incapaç d’oblidar el documental de La 2 on va fer el descobriment. Referint-me al maig del 23, cap dels dos érem coneixedors de la magnífica inversió en què es convertiria el simple gest de desfer-nos de quatre duros; activar el mecanisme rotatori ens endinsà a la Meca de l’escultura catalana. Igual que els visitants que ens havien precedit, vam pertorbar la intimitat de l’autor perdent-nos al llarg d’onze carrers circulars plens de genitals fets de fang, ferro i formigó —entre altres materials—- integrats orgànicament a l’entorn que habitaven i continuen habitant, rovellats o plens de molsa. Tal com s’indicava als plafons esmentats, ni més ni menys que un conjunt de set hectàrees d’arbreda mediterrània, propietat de l’Ajuntament de Porqueres d’ençà de l’any 2009.
Xicu Cabanyes intercanvià la pagesia —ofici dels seus pares— per una fàbrica de mobles que encengué la guspira creativa que el va empènyer a donar vida a les seves primeres talles de fusta
Quin és el motiu, però, que fa que Can Ginebreda sigui tan especial? Què dugué a dos joves que creien haver-ho vist tot a desplaçar-s’hi? Bé, la resposta és ben senzilla: Xicu està fet d’una altra pasta. Nascut el 1945 a Serinyà (Girona), intercanvià la pagesia —ofici dels seus pares— per una fàbrica de mobles que encengué la guspira creativa que el va empènyer a donar vida a les seves primeres talles de fusta. Sota l’atenta mirada de Domènec Fita —Crist Jacent (Catedral de Girona), Via Crucis (Monestir de Montserrat), Sant Pere i Sant Antoni Maria Claret (Façana de la Passió, Sagrada Família de Barcelona)— feu una primera exposició a la Caixa d’Estalvis de Girona amb només vint anys. Temps després, l’any 1975 el col·lectiu artístic del qual n’era membre, el TINT de Banyoles, cessà la seva activitat just quan el Bosc de Can Ginebreda començava a prendre forma. Des d’aleshores, l’ha anat omplint d’obres fruit majoritàriament de la seva etapa més rica quant a creació i experimentació, compresa entre 1981 i 1991.
Ara bé, dic que el M.H. Senyor Cabanyes està fet d’una altra pasta puix que evidencia una inventiva poc convencional. Té una fixació peculiar respecte a la vida, la mort i la sexualitat que el converteixen en un artista atípic, contrari a la “cultura oficial” i posicionat políticament. Dos atributs que em fa l’efecte el segle XXI enyora. De fet, d’aquí és d’on raja el suc: de la crítica politicosocial inherent en cada una de les seves produccions. El cas és que, quan vam trepitjar l’enclavament, vam descobrir per què es tracta de la seva obra magna. Absorts enmig del passeig que acabàvem d’iniciar, als nostres morros s’aparegué tota una proesa de l’art prohibit; un oasi anticensura format per més de cent escultures que campen al seu aire ignorant qualsevol norma o opinió. Des d’un papa Francesc caragolat i nu (Francesco, 2016), passant per un home assassinat pel seu propi penis (La mort de l’home, 2005), fins a l’art processal de Txernòbil (1997-1998), l’oferta és diversa, original i curiosa.
El museu eròtic amb vistes a La Molina i el Pic de les Bruixes
Amb tot, el desestimat Monument al llit (1998) i Calze Felatori (1981) són, a parer meu, les dues joies de la corona. El primer és un llit al qual ha crescut un matalàs natural fet d’herbes que ballen amb el vent, simbolitzant les quatre accions que duem a terme al moble durant l’existència humana: néixer, dormir, copular i morir. El segon mostra un rostre anònim realitzant una fel·lació que el mateix Xicu ha titllat d’“esplèndida obra escultòrica”. Crida l’atenció veure la forma en què la resta de visitants hi interactuen adonant-se que la part superior actua de test vegetal. Val a dir que, si un és afortunat, Xicu permet visitar l’estudi on guarda esbossos, proves i versions reduïdes d’algunes escultures, sense oblidar el reguitzell de natges reals que cobreixen la façana o la gustosa conversa que et regala. Al respecte, l’anècdota per nosaltres va ser el fet de coincidir amb una sortida escolar que havia vingut a gaudir del museu, jugant amb l’espai i les obres com si fos un parc infantil.
Aprofito per recordar que fora de Barcelona la cultura existeix, moltes vegades d’una qualitat major
Així doncs, encara que l’etiqueta “museu eròtic” sigui el reclam principal, res justifica més la compareixença de milers de persones cada temporada que l’experiència viscuda en directe. Consegüentment, convido a tothom a anar-hi sempre que hi vagin amb la ment oberta, així com predisposats a reflexionar, deixant-se hipnotitzar per l’estat de dissociació al qual indueix el paratge bucòlic amb vistes a La Molina i el Pic de les Bruixes. Aprofito també per recordar que fora de Barcelona la cultura existeix, moltes vegades d’una qualitat major. En aquest sentit, surt a compte passar-hi el dia marxant d’allà amb la sensació d’haver valorat el privilegi de tenir un museu d’aquesta naturalesa tan a prop de casa.