Podríem tancar els ulls i gaudir del concert de la mateixa manera, perquè Antònia Font té aquesta cosa instintiva que acovardeix la mala baba i et fa voler aspirar a més. És un tret immaterial, gairebé com un sospir, o un miracle en els temps que corren: la veu de Pau Debon a l'uníson de la melodia amanseix les feres, un antídot contra l'angoixa i l'esgotament que explica per què el seu retorn va ser tan aplaudit fa ja més d'any i mig. Els mallorquins van pujar a l'escenari en la primera de les seves dues nits al Palau de la Música amb la humilitat que dona l'experiència i la convicció d'estar en un espai segur ple de cares amigues, confiant que el seu retorn als focus és probablement la millor decisió professional dels seus últims lustres.
"Ses escates de sal a dedins es cocons canten belles cançons amb veuetes de llum", entonava per primera vegada el vocalista amb Cançó de llum a la seva falda, servint-se de dolçor i encant, i mimetitzant-se amb un públic desitjós d'escoltar atentament més que de fer salts. El retrobament de la banda, aquesta vegada en una gira en petit format per teatres i auditoris, té un efecte bombolla bastant interessant, unint en ella diverses generacions amb un fil invisible. Amb un repertori diferent del de festivals i concerts massificats, la banda liderada per Joan Miquel Oliver va teixir una cortina de malenconia, nostàlgia, tendresa i personalitat, tot això acompanyat de guitarres afinades i tocs electrònics que van sonar com àngels en la nostra meca modernista.
Una performance austera dominava la moguda, amb imatges diferents per cançó i un domador d'ànimes al mig, dirigint les emocions a flor de pell. Debon enlluerna per la seva singularitat i per la simpatia que sembra de forma innata, i així ho va demostrar passejant-se per diferents etapes de la llarga vida d'Antònia Font, des del recent Un minut estroboscòpica a Love song, Portaavions, Robot o Dins d'aquest iglú. Va començar assegut en un tamboret i el ritme del concert es va assemblar a la seva actitud creixent i expansiva, barrejant poesia amb caràcter, i recordant a la gentada per què són el gran grup mallorquí de referència i el més genuí del mercat atemporal, fent del pop experimental i els sons extravagants la seva senya d'identitat. Va seguir la pluja de grans temes amb Vos estim a tots igual, probablement el punt d'inflexió que li va recordar al públic que podia aixecar una mica la veu, perquè amb Tots els motors fins i tot va arrencar les picades de mans seguint amb la tradició, i amb Cartes a Ramiro el cantant es va marcar un melós a cappella que va desencadenar aplaudiments.
Fora, els tractors bloquejaven Barcelona però Antònia Font va reforçar aquest parèntesi a què ens tenen acostumats, com un oasi de salnitre fresc al mig de l'huracà, un passeig amb els ulls tancats i els altaveus posats
El format íntim va contribuir a la camaraderia entre Pau Debon i la platea i va propiciar que l'empatia fluís molt més distesa. No només va interactuar amb el ramat, sinó que es va entremesclar en ell com un fanàtic més, desdibuixant el límit entre líders i plebeus. Quan va sonar Clint Eastwood va pujar al segon pis, i va posar el públic a ballar un vals pels passadissos i racons del Palau quan van sonar les primeres notes de Vitamina sol, transformant el pati de butaques en una preciosa sala de ball. Si la primera hora del concert va ser un petit repàs cantat per la seva trajectòria, la resta es va convertir en una explosió musical que ho va interconnectar tot. Ja amb el públic arrencat a deixar-se endur, van sonar Batiscaf katiuscas o Venc amb tu, precursores d'un final que ja sonava a apoteòsic.
Antònia Font va passar de ser una banda formada per cinc integrants a ser tot un aforament sencer, amb Alegria cantada pel públic i un Debon amagat en algun lloc, donant importància al missatge i no al missatger, perquè "es ovnis se pinyen i deixen un cràter per sempre dins sa meva vida... Alegria!". La també mítica Wa yeah! la va seguir amb un esclat d'eufòria entre els seients i un Debon ja gairebé extasiat, a prop del col·lapse catàrtic, feliç com una perdiu per donar pas a Calgary 99 i firmar el final esperat. No podien tancar amb cap altra que no fos Viure sense tu, idònia en un moment clau en què els de Mallorca es mouen tímidament entre acomiadar-se per sempre i continuar amb el xou. Fora, els tractors bloquejaven Barcelona però Antònia Font va reforçar aquest parèntesi a què ens tenen acostumats, com un oasi de salnitre fresc al mig de l'huracà, un passeig amb els ulls tancats i els altaveus posats. I, repicant fort al cap, només una certesa: "Punt i principi de viure sense tu".
