Candidata a blockbuster de l'estiu, F1, ja a les sales de cinema, neix de moltes inquietuds, principalment la de Joseph Kosinski, que, després de dirigir Top Gun: Maverick, necessitava un altre xut d'adrenalina. Tot va començar després de veure la sèrie Drive to Survive a Netflix, quan es va adonar que, des de Grand Prix (estrenada el 1966), no s’havia fet cap pel·lícula centrada exclusivament en la Fórmula 1. Pel camí, sí que n’hi ha hagut d’altres, com Rush (2013), de Ron Howard, amb la figura de Niki Lauda com a eix central de la temporada de 1976. O, més recentment, el fracàs (per pretensiosa) de Ferrari, produïda per Michael Mann, amb Adam Driver i Penélope Cruz com a protagonistes —millor recuperar el documental Senna (d’Asif Kapadia, qui anys més tard també retrataria Amy Winehouse), molt més creïble que la història de l’escuderia italiana—. Tot i això, el món del motor ha inspirat moltes ficcions suggerents: Dies de tro, (com oblidar aquell Tom Cruise?), 500 milles (amb Paul Newman debatent-se entre el circuit i el seu matrimoni) o Le Mans '66 (aquell duel carregat de testosterona amb Matt Damon i Christian Bale). A partir d’ara, quan es parli de trepitjar l’accelerador al cinema, caldrà referir-se a Brad Pitt: ningú condueix ni enamora la càmera com ell.
A partir d’ara, quan es parli de trepitjar l’accelerador al cinema, caldrà referir-se a Brad Pitt: ningú condueix ni enamora la càmera com ell
Tot i l’esforç i obsessió de Joseph Kosinski per filmar aquesta història, la pel·lícula no hauria estat possible sense el suport de la pròpia Fórmula 1. Sí, la mateixa que veiem gairebé cada cap de setmana, viatjant de circuit en circuit.
Per dur a terme el projecte (amb un pressupost de més de 300 milions de dòlars), calia la complicitat del paddock —hi apareixen tots els pilots actuals, inclòs el vigent campió Max Verstappen, i també Alonso i Sainz—. El gran aliat ha estat el britànic Lewis Hamilton, que s’ha implicat com a productor arran de la seva frustració: per a ell, les curses televisades no transmeten la sensació real de velocitat que es viu al pujar a un cotxe. Amb això, els recursos tècnics per fer la pel·lícula han estat pràcticament il·limitats: s’han utilitzat càmeres d’última tecnologia, fins ara inèdites en aquest tipus de rodatges. I, evidentment, calia també un guió (no és el punt fort del film, però serveix per explicar el que es vol) i actors disposats a sumar-se a l’aventura.
Brad Pitt no va necessitar ni llegir-lo: va signar amb els ulls clucs. Només la idea d’enfundar-se un vestit de competició ja li feia il·lusió. I Javier Bardem, a qui ni tan sols li agraden els cotxes (ni, òbviament, conduir), va acceptar el paper perquè la pel·lícula era un repte. Un cop més, l’actor madrileny està esplèndid. Aquí no necessita forçar res ni recórrer a artificis. És aquest tipus normal (encara que costi creure que n’hi hagi en aquest món) que pren decisions en un equip de Fórmula 1 per ajudar un vell amic a complir un somni.
Collant femelles
Un dels encerts del film és que et fa entrar dins l’estructura de l’equip: aquí és tan important qui colla una femella com qui busca el mínim detall per guanyar una centèsima de segon. Després hi ha el factor humà: com tot ha d’encaixar per obtenir bons resultats. Malgrat això, la lluita principal és entre pilots: el teu pitjor enemic és sempre el teu company d’equip. Això no és nou; la història de la Fórmula 1 està plena d’exemples i rivalitats que han acabat malament. Quan i on deixes passar el teu company que t’assetja en una corba? Per què ell sí i jo no? Quins avantatges té cada pilot al seu cotxe? En aquest sentit, la pel·lícula ho clava: les friccions entre Brad Pitt i Damson Idris semblen reals (s’enfaden i es reconcilien quan toca). Tant és així que Pitt podria ser aquell Fernando Alonso que encara anhela la victòria número 33, i Idris, el fogós Hamilton que va entrar al circ mossegant i que encara continua el 2025 amb volants competitius.
Pitt podria ser aquell Fernando Alonso que encara anhela la victòria número 33, i Idris, el fogós Hamilton que va entrar al circ mossegant i que encara continua el 2025 amb volants competitius
No és casualitat que, amb una durada de més de dues hores i mitja, F1: La Pel·lícula és entreteniment pur.
Si durés dues hores més, igualment seguiries clavat a la butaca. I amb el mèrit que no busca l’efectisme fàcil: quan són en plena cursa, trepitges l’accelerador amb ells; quan són fora, pares atenció a les seves estratègies vitals, als desitjos i fracassos dels qui envolten l’equip. Per què Brad Pitt porta una baralla de cartes? Per què hi ha un periodista que, a cada roda de premsa, li fa preguntes incòmodes fins que acaben apostant? Per què el seu jove contrincant carrega amb un germà una mica curt de gambals, que només veu el glamur de la F1? I sobretot, en quin moment Kerry Condon s’adona que entre ella i aquell pilot veterà amb una vida fora de lloc hi ha alguna cosa més que instruccions tècniques? Sens dubte, aquest pot ser el blockbuster de l’estiu, encara que només sigui per tornar a bavejar, un cop més, amb Brad Pitt.