Barcelona, 6 de juliol de 1713. Fa 312 anys. Darrera fase de la Guerra de Successió hispànica (1701-1714/15), anomenada Guerra dels Catalans (1713-1714/15). Les potències de l’aliança internacional austriacista havien evacuat les darreres tropes estacionades a la península i Catalunya i les Mallorques restaven soles contra l’eix borbònic França-Espanya. En aquell context d’emergència, la Conferència dels Tres Comuns (l’equivalent a l’actual Parlament) va reunir els representants polítics del país per dirimir la postura de Catalunya: resistència a ultrança o capitulació honrosa. Després d’una acaloradíssima sessió la votació es va inclinar a favor de la resistència a ultrança. Al mateix temps, els partidaris de pactar amb l’enemic (amb el règim borbònic) quedarien assenyalats i serien públicament anomenats “botiflers”.
Quin era l’origen del mot “botifler”?
Segons la investigació historiogràfica (professors Albareda —de la UPF—, Torras —de la UB- i Solé i Sabaté—UAB—), el mot “botifler” havia sorgit a finals del segle anterior, durant la Revolta dels Barretines (1687-1689), una rèplica de la crisi dels Segadors (1640) tancada en fals. Segons aquests investigadors, el mot “botifler” procediria, etimològicament, de la paraula “botiró”, que ve del verb “botir” (inflar) i ja s’emprava per a referir-se a gent de classe privilegiada que no patien precarietats alimentàries. Amb la Revolta dels Barretines, aquest mot adquiriria un nou significat: identificar els nadius catalans de classe privilegiada que, per interès personal (polític i/o econòmic), simpatitzaven amb aquell poder hispànic que, després de la Guerra de Separació (1640-1652/59) havia monitorat les institucions del país.
Quan es generalitza l’ús del mot “botifler”?
El 1702, el nou rei Felip V jurava les Constitucions de Catalunya. Però els fets demostrarien que, secretament, la cancelleria borbònica ordia el desballestament del sistema constitucional català i la ruïna de l’aparell productiu del país. No trigarien a produir-se crisis entre Catalunya i el poder central (1702-1705); polítiques i econòmiques, amb el pintoresc virrei hispànic Fernández de Velasco com a constant element de conflicte; i que, amb el decurs del temps, conduirien a la Revolució austriacista catalana (1705): l’assalt al poder del clandestí partit austriacista català, l’expulsió de l’aparell borbònic i l’ingrés de Catalunya en la guerra successòria. La minoria borbònica —de classe privilegiada o no— contrària als interessos del país —polítics i econòmics— i seria assenyalada com a “botiflers”.
Qui van ser els primers “botiflers”?
Els botiflers catalans —els borbònics— van viure ocults durant bona part del conflicte successori. Però a mesura que l’exèrcit francocastellà de Felip V ocupava Catalunya (a partir de 1707), aquests personatges emergien de la foscor. I quan el general Berwick va completar l’ocupació del país (1714) van començar a desfilar com els caragols després d’un ruixat. Els que adquiririen més celebritat serien Pere Veciana —primer “alcalde” borbònic de Valls i fundador del cos de Mossos d’Esquadra creat per a perseguir i assassinar la resistència austriacista—; i Josep Aparici —creador de la brutal tributació de guerra que el règim borbònic imposaria a Catalunya, a títol de càstig, després de l’ocupació del país—. Veciana i Aparici són els que millor representen el perfil dels botiflers catalans emergits després de la guerra.
Els botiflers del segle XVIII
El règim borbònic no va confiar mai en els botiflers. Les cancelleries borbòniques de la postguerra de Successió sempre els van mirar de reüll. I la prova d’aquesta desconfiança és que, entre 1714 i 1800; dels trenta-nou capitans generals que el règim va nomenar per a Catalunya, no n’hi havia cap de català. Aquesta dada és molt reveladora perquè aquesta figura concentrava el poder polític, militar i judicial a la “província”. En canvi, els va permetre ocupar per exemple, la devaluada alcaldia de Barcelona; i durant el XVIII trobem els alcaldes Manuel Delàs, Jacint Tudó, Ramon d’Eva, o Ignasi Castells; col·locats a dit pel capità general de torn; i que un altre botifler, Josep Francesc Alòs —president de la Reial Audiència— els definiria com a personatges incapaços de guanyar-se la vida en cap mena d’activitat.
Els botiflers de principis del segle XIX
Fins a les Corts de Cadis (1812) —el nucli de la insurgència contra el legítim règim bonapartista—, els botiflers catalans no adquiririen certa notorietat. En aquell escenari hi trobem Ramon Llàtzer de Dou, primer president d’aquelles corts; i els pretesos diputats Antoni de Campmany (que havia escrit que calia deixar morir la llengua catalana amb dignitat) o Felip d’Amat (nebot del polèmic virrei que havia erradicat la corrupció funcionarial del Perú). Tot i això, la sospita no havia desaparegut; i a Cadis es produirien situacions dantesques. Un altre pretès diputat català, Felip d’Anés, deixaria escrit que el menyspreu i l'hostilitat cap als catalans era tan manifesta; que cada cop que intervenien des del faristol, la sala esclatava en burles i rialles per l’escàs domini i la mala dicció del castellà que gastaven aquells botiflers.
El general Prim, el gran botifler?
El 2 d’octubre de 1868, dies després de l’anomenada Revolució Gloriosa el general Prim era nomenat president del govern d’Espanya. La reina Isabel II i la “camarilla del bolsillo secreto” s’havien expatriat a França; i, en aquell especial context, Prim exerciria —fins al seu assassinat (1870)— com el veritable home fort d’Espanya. Prim ha estat el català més poderós de la història d’Espanya des de 1714. Però mai no va exercir com a català. El 1843 ordenaria llençar més de 5.000 bombes sobre Barcelona per massacrar la revolució popular, republicana i federalista de la Jamància. I el 1868, després del triomf de la Revolució Gloriosa, quan Barcelona i Reus li exigirien proclamar una República federal es despatxaria amb la macabra cita “catalans, voleu córrer massa; no correu tant, que podríeu caure”.
Qui va acabar amb el botifler més poderós de la història?
Prim era, bàsicament, un nacionalista espanyol que pretenia reformar Espanya i conduir-la, de nou, a la primera divisió de les potències europees. Però era català. I tot i que no era, en absolut, catalanista; tenia una visió molt catalana del món. I això va marcar el seu destí. Ni els Borbons ni el poder espanyol —polític i econòmic— no li van perdonar que negociés amb els nord-americans la venda de la colònia de Cuba per l’import del dèficit públic espanyol. El pensament mercantil i català de Prim era als antípodes de la hidalguía imperialista castellana (“España prefiere honra sin buques que buques sin honra”). Prim va ser tirotejat a la sortida de les Corts (28 de desembre de 1870) i, dos dies després, quan ja remuntava, moriria sobtadament. La policia mai no va detenir ni els autors de l’assalt, ni mai va interrogar el personal de cambra.
Altres botiflers... altres glòries malaguanyades que Catalunya ha ofrenat a Espanya
El general Prim; o Estanislau Figueres i Francesc Pi i Margall; primer i segon president —respectivament— de la Primera República espanyola (1873) que van esclafar el moviment cantonalista que pretenia transformar Espanya en un estat confederal; són glòries malaguanyades que Catalunya ha ofrenat a Espanya. Perquè l’Espanya de fàbrica borbònica i castellana —construïda a partir de la derrota i destrucció de la idea catalana d’Espanya (1714)— s’imagina “uniforme y puramente constitucional” (com resa el mapa polític de 1850). En aquesta Espanya, falsament anomenada “plurinacional”, els catalans, valencians i balears no són més que “la España incorporada o asimilada” (com diu el mateix mapa). No són fiables. Per molt botiflers que siguin.
Com Prim, un nacionalista espanyol que havia sospesat la possibilitat de traslladar la capital d’Espanya a Barcelona, per castellanitzar Catalunya i per catalanitzar les classes extractives castellanoandaluses. Quin pecat!!! La segona part, per descomptat.